El títol de l’article ja no pot ser un desig, sinó més prompte una ironia amarga. En poc més d’una setmana l’any ja va a mal borràs. Tampoc veníem d’una situació molt millor. «L’anno vecchio è finito, ormai, ma qualcosa qui non va», canta Lucio Dalla des de 1979. Tanmateix, la sensació de surfejar un punt d’inflexió (o d’ofegar-nos-hi) és difícil d’evitar.
He acabat l’any llegint una història del Mediterrani escrita per John Julius Norwich (El Mediterráneo. Un mar de encuentros y conflictos entre civilizaciones). És una obra llarga, però que fa de bon llegir, i això és el que em sorprén. La prosa àgil, sovint irònica, i extremadament ben documentada de Norwich, ens permet assistir a gairebé totes les guerres que han tingut lloc en l’espai mediterrani des de l’antiguitat fins a la primera guerra mundial. Norwich explica aquests conflictes des d’una perspectiva geopolítica. Veiem les decisions que prenen els reis, els emperadors, els mariscals, els generals, els dictadors, els papes, els sultans, els paixàs, els presidents, els primers ministres, etc. El poble queda avall avall. Ara es revolta, ara segueix els líders, ara vol formar part d’una nació, adés d’una altra, però els destins de les masses semblen dirigits des de les altures dels líders. La història, vista així, esdevé una aventura de batalles, conquestes i reconquestes i el dolor, la fam, el patiment es desdibuixen. No és que Norwich no en faça esment. De fet, no s’estalvia crítiques a les corrupteles, les misèries, les arrogàncies i les covardies dels poderosos, però un acaba entenent molt bé com deuen veure aquestes elits els súbdits i ciutadans que suposadament governen. Potser no era aquesta la intenció de l’autor, però la meua lectura esbiaixada m’ha fet arribar a aquesta conclusió.
Comparar el president Trump amb el Neró de torn o amb un Felip V desbocat o amb un papa medieval massa ambiciós, fora massa, si bé el punt de vista de què fa gala és el mateix. Fa l’efecte que aquest personatge grotesc que vol fer i desfer al món, com si jugara al Risk en mode kamikaze (la comparació de la manera de fer política de Trump amb el Risk comença a estar bastant suada), no veu ni els adversaris polítics, ni la resta de persones del món, ni tan sols els seus administrats com als seus iguals, sinó com a titelles que ell pot controlar des d’un tron insondable.
Els xiquets solen interpretar els roïns amb la ximpleria. Segurament perquè les històries maniquees amb què els alimentem així ho fan pensar. El malvat sempre té pitjor punteria i fins i tot quan és clarament més intel·ligent que el bo, acaba cometent una errada de principiant. O no, el malvat és algú molt i molt llest, però àvid de poder, mentre que el bo és una miqueta ximple, però té bons sentiments. Vista des de fora aquesta sembla ser la lògica de Trump. Una lògica infantil, de bons i roïns. Ell és el bo, per descomptat, o això ens volen fer creure els seus admiradors. O vist des d’una altra banda és l’àvol, per a tots aquells que pensem que el món mereix líders més sensats. Ara bé, és un bo/malvat ximple o intel·ligent?
Si escoltem les declaracions que fa, les actituds de bully de pati d’escola, la imbecil·litat i la coentor de què fa gala, ens sembla un babau de campionat. Però als xiquets sempre els dic que no menyspreen la intel·ligència de l’adversari.
L’estiu passat vàrem anar a veure l’última pel·lícula de Superman, dirigida per James Gunn. Després d’haver-la vist i haver xalat amb un kriptonià que tornava a ser un heroi de còmic divertit, quasi al nivell de Christopher Reeves, vaig estar llegint alguns articles sobre com s’havia rebut la pel·lícula a l’entorn de Trump. El compte de X de la Casa Blanca, de fet, havia publicat un mem amb el president estatunidenc caracteritzat com a Superman, i alguns usuaris havien respost dient que la comparació no s’aguantava per enlloc (un dels missatges més repetits subratllava la condició d’immigrant il·legal de Kal-El). De fet, l’entorn ultradretà del president (el moviment MAGA) havia criticat la pel·lícula fins i tot abans que s’estrenara acusant-la de woke.
El Superman de James Gunn és una pel·lícula de la Warner i DC Comics, no cap producte independent, per tant no podem esperar una obra revolucionària. Ara bé, sí que és cert que toca diversos temes vestits d’historieta de superherois que fan pensar en crítiques més o menys evidents a les polítiques trumpistes o a les maneres de fer d’alguns amigatxos (o ex amigatxos), com l’infame Elon Musk. Els micos-bots de Lex Luthor o les ingerències militars en altres territoris, per exemple. Siga com siga, la imatge de Trump com a malvat de pel·lícula de superherois no se me’n va del cap. Té aquella cosa ridícula de fatxenda disfressat, de fanfarró de barra de bar, de Hitler imitat per Charlot mentre balla amb una bola del món. I tanmateix, estic convençut que tot és, com en els còmics, una màscara, i que darrere hi ha algú que sap molt bé què fa (o algú que mou el titella més gros) i que és això el que hem menyspreat, el que han menyspreat els contrapoders que tenien l’obligació de frenar aquesta deriva impresentable i paorosa que ha agafat el món i que s’ha accelerat la primera setmana de gener.
L’any passat els valencians vam celebrar l’any Maria Beneyto, que va escriure uns versos corprenedors sobre una ciutat bombardejada (la lectura biogràfica ens fa pensar que devia ser Madrid, on va viure els primers mesos de guerra, o València, on es va traslladar amb la seua família el 1937). En aquests versos, Beneyto copsa el dolor d’aquells que més pateixen els jocs de guerra dels reis, els presidents i els malvats de còmic. Li calen molt poques paraules per a transmetre l’emoció: «Es trencava la pau blanca dels núvols. / L’alta mort ens plovia vers la vida, / i la infantesa es feia un crit de pedra, / una negror petita». Pense ara que tots aquests sinistres espectacles televisats, com les històries de les guerres vistes des dels despatxos, generaran noves víctimes, noves negrors petites i que l’any que acaba de començar no pinta gens bé. Caldrà esperar, com deia Lucio Dalla, que passe en un instant («io mi sto preparando, è questa la novità»). O bé posar-hi remei.
