En l’anterior peça vaig esbossar les tensions pel poder desencadenades en la societat feudal, i que involucraven la reialesa i els estaments en què estava organitzada la societat. La monarquia, però maniobrava per imposar el seu poder absolut. Referint-se a la noblesa i l’aristocràcia, l’amic José Manuel Fernández(1) escriu al seu bloc d’història: «Aquest estament havia anat perdent poder polític a mesura que la monarquia absoluta abastava tots els poders i cedia l’administració de l’Estat a professionals (advocats, diplomàtics, escrivans…). No obstant això, conservava la direcció dels exèrcits i els càrrecs militars». Tampoc significà que la noblesa perdés privilegis estamentals, per exemple, les nombroses i variades rendes que obtenien dels seus territoris, o les exempcions fiscals, entre els econòmics.
El regne de França, amb els Borbons al seu capdavant, és paradigma de l’absolutisme dels segles XVII i XVIII, model per a la resta de monarquies europees. No a tota Europa. Les Províncies Unides Holandeses, ja alliberades de la monarquia hispànica, després de vuitanta anys de guerra, constituïren una república a mitjan segle XVII. I Anglaterra, que esdevingué capdavantera en treure-li prerrogatives a la monarquia absoluta en favor del Parlament.
Anglaterra i la Gran Bretanya
A l’Anglaterra del segle XVII les tensions Rei-Parlament s’aguditzen amb l’adveniment a la corona anglesa de la dinastia escocesa Stuart després de morir Isabel I Tudor sense descendència. Jaume I Stuart i després Carles I Stuart no volgueren paccionar amb els qui reclamaven certes limitacions al seu poder, i s’enrocaren en un absolutisme extrem, especialment el segon. Esclatà una guerra civil, també coneguda com a Revolució puritana, en la qual concorrien elements econòmics i religiosos. Amb la victòria de les forces parlamentàries, vingué el judici, condemna i decapitació de Carles I Stuart. I la República (1649-1659) encapçalada per Oliver Cromwell.
En 1660 es restaurà la monarquia amb Carles II Stuart i posteriorment son germà, Jaume II Stuart, qui, a més de l’absolutisme pretenia restaurar el catolicisme. La reacció parlamentarista es concreta en oferir-li la corona al matrimoni protestant Guillem d’Orange-Maria Stuart –gendre i filla de Jaume II–, que en 1688 entraren a Anglaterra des dels Països Baixos amb un exèrcit per a fer-lo fora del càrrec. L’exèrcit realista presentà poca batalla i Jaume II fou capturat. Els nous reis el deixaren escapar per no fer-ne un màrtir i, potser, també perquè era el pare de Maria. Des de la catòlica Irlanda, on Jaume II tenia seguidors, aquest tractà de recuperar-se. La victòria militar de Guillem fou definitiva i és encara celebrada el 12 de juliol de cada any a Irlanda del Nord per la protestant Ordre d’Orange, que defén la pertinença al Regne Unit. Amb escassa violència a Anglaterra, aquest capítol de la història es coneix com a Revolució Gloriosa, i a conseqüència d’ella Guillem i Maria accediren al tron acceptant paccionar amb els parlamentaristes i cedir-los part de llur poder.
Els sis drets recollits en la declaració de 1689 (Bill of rights) ratificada pels nous reis, eren drets del Parlament, a qui li era atorgat poder de decisió en matèries de normes jurídiques, fiscalitat, o creació d’exercits, i li era reconegut el dret de reunir-se amb freqüència. Simultàniament, els intel·lectuals anglesos justificaren la prevalença de la llei dels homes sobre el suposat origen diví de la institució monàrquica; parlaren de deslligar la política de la religió; teoritzaren sobre els fonaments, legitimitat i atribucions de l’Estat; reflexionaren sobre els drets individuals; i obriren les vies que influïren en els il·lustrats liberals del segle següent.
Progressivament, i en absència de cap ulterior revolució, el Parlament continuà aconseguint poders transferits per una monarquia britànica(2) que ha assolit un rol de representació i ostentació. Fou un camí reformista, en el qual la noblesa no perdé possessions; pogué aprimar en privilegis, però saberen adequar-se als nous temps, a les possibilitats que els oferia el sistema capitaliste emergent per tal de continuar sent rendistes de llurs possessions i capital. La burgesia aprofità la nova situació i llur influència en la legislació, per a desenvolupar el potencial productiu de la revolució industrial i del sistema econòmic liberal, guanyant influència política a mesura que acumulava riqueses i poder econòmic.
La Revolució de les Tretze Colònies i la Francesa
Vuitanta anys després de la Revolució Gloriosa, la monarquia parlamentària britànica sofrí una revolució en contra d’ella. Una de les disposicions del Bill of Rights era que les lleis i els impostos devien ser aprovats pel Parlament. Com a antecedent, la Magna Carta de 1215 ja afirmava la idea que «no hi ha impostos sense representació». I precisament, un dels detonants del moviment independentiste de les Tretze Colònies, que crearen els EUA, fou la càrrega d’impostos què el Parlament els imposava, i que els colons consideraven inconstitucionals perquè, sense representació, no participaven en la decisió.
Quasi al mateix temps que l’americana, la Revolució Francesa té com un dels principals mòbils l’opacitat i l’arbitrarietat fiscal de la monarquia absoluta enfrontada a la voluntat de la burgesia de decidir sobre els ingressos i despeses de l’estat. La burgesia i part de la noblesa franceses hagueren volgut topar-se amb un rei pactiste com la parella Guillem d’Orange-Maria Stuart. Es trobà, però, que Lluís XVI –el Borbó regnant– i gran part de la noblesa s’enrocaren. El rei acabà empresonat, condemnat i decapitat com, 150 anys abans, Carles I Stuart.
La demanda d’igualtat material, sempre desatesa
Ja al segle XIX, els esdeveniments a França repercutiren sobre l’absolutisme de les monarquies de la resta d’Europa. Els Parlaments avançaren en competències i evolucionaren les normes per a l’elecció de parlamentaris. El dret de vot s’expandí. Les fortes restriccions inicials anaren esvaint-se fins a arribar al sufragi universal, ja durant el segle XX.
En un escenari de dret universal de vot (primer masculí i després general), el control de les regles electorals i la influència exercida sobre el cos electoral mitjançant la modelació del sentit comú, entre altres, esdevingueren eines en mans de les oligarquies per a tractar de condicionar els resultats (i la legislació) d’acord amb els seus desitjos, i, no cal dir-ho, per a sufocar les demandes d’igualtat material.
(1) «La Sociedad del Antiguo Régimen». Bloc Mirada sobre la Historia.
(2) Després de la unificació, en 1707, sota el regnat d’Anna I Stuart.
