La victòria d’Ilia Topuria, el Matador, fa vora un any en la categoria de pes ploma de l’Ultimate Fighting Championship (UFC), la principal empresa mundial de promoció i organització d’esdeveniments d’arts marcials mixtes (MMA, segons els seu acrònim en anglés), ha tingut un fort impacte a Espanya i al País Valencià. Afincat durant més d’una dècada a Alacant, la seua gesta va ser immediatament reconeguda amb honors. Va ser rebut per l’alcalde d’Alacant, pel de Madrid, per la presidenta de la Comunitat de Madrid, pel president del Govern espanyol i, fins i tot, el Consell de Ministres li va concedir oficialment la nacionalitat espanyola. Més recentment, el mes d’octubre passat, Topuria va aconseguir defensar el títol en un nou esdeveniment de la UFC celebrat a Abu Dhabi, que va comptar amb la presència del rei emèrit d’Espanya com a espectador. L’èxit i l’acollida han estat tan grans que ja s’ha plantejat la possibilitat d’organitzar un esdeveniment de la UFC a Espanya el 2025. Entre les opcions considerades que han aparegut als mitjans de comunicació estan el Santiago Bernabéu a Madrid i el Roig Arena a València.
L’èxit i reconeixement de Topuria per part dels mitjans de comunicació i les autoritats espanyoles ha contribuït a despertar l’interés a Espanya, i també al País Valencià, per les MMA i segur que ha influït notablement, tant en el seguiment d’esta disciplina per part de molts espectadors i espectadores, com en la iniciació en la pràctica d’esta activitat. El reconeixement dels mitjans de comunicació i les autoritats de les arts marcials mixtes també està contribuint a normalitzar la violència extrema de les seues accions i que molts infants i adolescents estiguen veient en este lluitador un referent, s’apunten a practicar MMA als gimnasos i, fins i tot, alguns somien amb convertir-se en professionals d’esta activitat. Anem a vore què és aixó de les MMA.
El terme arts marcials mixtes es va utilitzar per definir la lluita extrema presentada al primer esdeveniment de la UFC, celebrat als Estats Units el 1993. Este esdeveniment, vinculat al negoci de la televisió per cable i a l’auge dels reality shows, buscava contraposar-se a les formes teatralitzades i coreografiades de la lluita lliure professional, considerades infantils. L’objectiu era recuperar una lluita real, allunyada de simulacions violentes, oferint al públic espectacles de violència autèntica. El lema inicial, no holds barred (sense restriccions), ja s’havia utilitzat un segle abans a Anglaterra en la lluita catch wrestling.
Des d’aleshores, les MMA han experimentat una expansió global gràcies a campanyes de màrqueting estratègiques liderades per la UFC com a empresa lucrativa, amb una forta presència mediàtica. Els combats de la UFC s’emeten per cadenes de televisió i plataformes d’Internet, alhora que es divulguen i promocionen àmpliament a través de les xarxes socials i la premsa esportiva especialitzada. Esta última, sovint de manera innocent o inconscient, ha tractat les arts marcials mixtes com un esport més, sense aplicar cap mena de filtre ni reflexió crítica sobre la seua naturalesa, característiques ni impacte.
Exhibició pública de violència real
I és que l’interés per oferir un espectacle real per al gaudiment del públic no és nou i ja el trobem en diverses modalitats d’enfrontament cos a cos amb poques regles, sovint incorporant tècniques d’arts marcials orientals, com l’esmentat catch wrestling, a Anglaterra, durant l’últim terç del segle XIX, o el vale tudo brasiler, durant la dècada de 1920. En estes autèntiques baralles de carrer es permetia l’ús de qualsevol tècnica de combat cos a cos o art marcial que no implicara armes, amb la finalitat explícita de danyar l’oponent fins a noquejar-lo, és a dir, deixar-lo inconscient o fora de combat. Però sempre han estat modalitats de lluita que mai s’han arribat a entendre’s, almenys generalitzadament, com esports.
A l’antiga Grècia també existia una modalitat de lluita extrema: el pancraci, on s’hi permetia l’ús de qualsevol tècnica per a danyar a l’adversari, excepte mossegar o atacar els ulls, que estaven prohibides. Esta prova va formar part del programa dels antics Jocs Olímpics, juntament amb la lluita i el pugilat. Però mentre que estes últimes les reconeguem en esports actuals com la lluita grecoromana, la lluita lliure olímpica i la boxa, no trobem una modalitat esportiva de lluita tan permissiva com el pancraci. L’exemple més proper al seu reconeixement com esport pot ser que estiga en el savate francès, una mena de lluita de carrer que combinava cops amb mans i peus, així com tècniques d’agafada. Esta pràctica va ser inclosa com a esport d’exhibició als Jocs Olímpics de París de 1924, però va ser només un esdeveniment puntual i anecdòtic que no va tindre major trajectòria esportiva ni repercussió internacional.
Actualment, les MMA s’han convertit en una exhibició pública de violència real emparada per l’aparença d’una activitat pseudoesportivitzada. Les MMA semblen utilitzar l’esport per a blanquejar la violència inherent a una lluita tan extrema. En essència, estem parlant d’una baralla consentida i autoritzada, estructurada com un combat pràcticament sense restriccions dins d’una gàbia, amb unes mínimes proteccions per als participants (només guants, conquilla i protector bucal) i dirigides a un públic desitjós de presenciar al seu davant violència real. Un panorama que ens retrotrau a les lluites de gladiadors del Coliseu romà i, inevitablement, a la famosa locució llatina panem et circenses (curiosament, el catch wrestling i el vale tudo formaven part de programes circenses de finals del segle XIX i principis del XX).
La violència, clau en la conformació de l’esport
Però què l’esport no és violent? És cert que la violència la trobem en molts esports. L’esport és un terme polisèmic i dinàmic que es configurat per la societat on està immers. També trobem interessos econòmics en el negoci de l’esport que fan que siga un terme complicat de definir actualment. Tot i la dificultat per a definir-lo, considere que la violència és un element clau de la seua conformació, per això faré una breu caracterització d’este concepte i del seu ús en l’esport.
La violència es pot expressar de diverses maneres. Unes més subtils i simbòliques i altres més explícites i evidents. En l’àmbit de l’esport es manifesten ambdues vessants, tant als terrenys de joc com a les graderies, el que fa que siga un tema d’estudi ampli i amb moltes aspectes per a la seua anàlisi. La violència física forma part inherent de les arts marcials mixtes, però també la podem trobar, en major o menor mesura, en els anomenats esports de contacte.
En termes generals, la violència física la podem definir com una forma extrema d’agressivitat que implica l’ús deliberat de la força física amb el propòsit d’infligir danys o lesions i que poden tindre conseqüències greus per a la salut i la integritat física de la persona afectada. Les manifestacions físiques de violència estan prohibides a la societat i només s’accepten en entorns simulats com l’art, el teatre, el cinema o els videojocs. I, d’una manera particular, també estan permeses a l’esport, particularment en els esports de contacte.
Dins d’este tipus d’esports podem diferenciar dos grans grups. D’una banda, aquells en els quals l’enfrontament es produeix entre dos equips, i el contacte físic està subordinat a la disputa d’una pilota o un altre objecte que cal controlar. De l’altra, els esports de lluita, on l’enfrontament és individual i cos a cos, mitjançant l’ús d’armes, cops o agafades i on el que cal controlar és directament el cos de l’adversari.
En els primers, el contacte físic és només un mitjà per aconseguir la possessió de la pilota, que després s’ha d’introduir a una zona de marca o tanteig per puntuar; este contacte, a més, pot ser evitat. En canvi, en els esports de lluita, el contacte físic és l’objectiu principal. Es basa en l’aplicació de tècniques reglamentades, com cops, projeccions, luxacions, estrangulacions o immobilitzacions; el contacte físic és irrefusable i inevitable, raó per la qual l’espai de pràctica sol ser molt reduït.
Transformació de jocs físics violents en esports
Un autor pioner en l’anàlisi de la violència en l’esport va ser Norbert Elias. En la dècada de 1980, va estudiar la gènesi de l’esport modern com una part integral del procés civilitzador de la societat anglesa. Una de les seves contribucions més destacades va ser la introducció del concepte d’«esportivització» (sportization), que descriu el procés de transformació de determinats jocs físics violents en esports, gràcies a la regulació de les seues accions.
Elias també va dur a terme una anàlisi històrica de diversos esports de contacte, observant que tots ells han anat eliminant accions físiques perilloses o lesives, evolucionant cap a formes menys violentes i penalitzant aquelles pràctiques que posen en risc la integritat física dels participants. Si ens fixem en l’origen i l’evolució d’esports tradicionals com l’esgrima, la boxa, el rugbi o el futbol, trobem evidències empíriques que avalen la teoria d’Elias sobre l’esport com a reflex del procés civilitzador.
Ara bé, mentre algunes activitats físiques d’enfrontament cos a cos seguiren el camí de l’esportivització, altres es van orientar cap a la mínima regulació normativa, mantenint un estat natural de violència. Estes pràctiques es van interessar més en oferir un espectacle acarnissat per a l’entreteniment del públic que en establir una competició internacional estandarditzada i reglamentada.
Si analitzem les MMA des de la perspectiva de Norbert Elias, és evident que s’han fet progressos en la regulació de la violència i en el control mèdic per protegir la integritat física dels participants. des del seu primer esdeveniment en 1993. Igual que succeïa amb els gladiadors romans, la pèrdua o lesió de bons lluitadors no és beneficiosa ni per a l’espectacle ni per al negoci (advertir que les escoles de gladiadors comptaven amb els millors metges de l’època). Tot i això, considere que les arts marcials mixtes es troben encara en una fase molt inicial del seu procés d’esportivització. Un procés que, a més, sembla encallar-se en un dilema fonamental del seu ADN: no es pot permetre l’ús de tècniques dissenyades per infligir el màxim dany possible a l’adversari i, alhora, defensar que les MMA són una activitat no violenta. La violència és intrínseca a la permissivitat de les seves accions.
Si acceptem que la reducció o eliminació de la violència és un component clau en l’esportivització d’una activitat, les MMA no haurien de considerar-se un esport. L’extrema brutalitat de les seues accions, juntament amb la intenció explícita d’infligir el màxim dany a l’adversari, desmenteixen qualsevol argument que pretenga desvincular-les de la violència. Encara que no es produïsquen morts o ferits greus, la violència explícita inherent a les seves accions és altament reprovable, no només pels seus efectes en les persones participants, sinó també sobre les persones espectadores. És per això que hauríem de ser més crítics, tant amb el paper dels mitjans de comunicació, que sovint legitimen esta pràctica sense cap reflexió però, més encara, amb el rol que assumim com a membres d’una societat que normalitza i segueix una activitat que perpetua models de violència real com a forma d’entreteniment.
