És comú dir que a les situacions crítiques les persones solem treure el millor de nosaltres… i el pitjor. Però a aquesta frase feta hi ha un espai ocult del què sovint no s’adonem i tal vegada és el pitjor.
El bé i el mal solem detectar-los perquè, diríem, són més evidents, però eixe espai ocult a mode de tercera asseveració, el·líptic, s’ha intuir, ensumar-lo, cercar-lo entre les aparents obvietats doncs el seu veritable caràcter malvat, sempre a l’aguait, viu entre penombres i a la primera oportunitat propícia, es manifesta llançant de sobte la seua càrrega mortal contra allò que pacientment cobeja.
Hi ha animals capaços d’estar ensopits molt de temps esperant el moment oportú per atacar, aleshores, la seua víctima no té escapatòria possible. L’home també.
El dia 28 de març, un familiar meu que viu a Estrasburg i té una petita empresa familiar de distribució de fruites i verdures em comentava per telèfon les dificultats que hi tenen els agricultors francesos per a recollir les collites al camp i què, de no fer-ho, s’anaven a perdre més de la meitat d’aquestes. Tant és així que el president d’aquella república, Macron, havia demanat voluntaris perquè acudiren a aquella tasca peremptòria donat que els qui tenen una paga pel seu estat d’aïllament a sa casa pel coronavirus, òbviament no hi poden anar. A Espanya passa el mateix però, com sempre, no es valen de subtileses i s’ataca de front el problema: Con dos cojones.
A l’endemà, el dirigent d’un sindicat agrícola de la zona de Mequinensa deia a un programa de televisió que el govern espanyol havia de regularitzar els immigrants, (òbviament il·legals) perquè aquests anaren a recollir les collites de fruites i verdures que també s’anaven a perdre ací per manca de mà d’obra.
Sé que molta gent vorà aquesta proposta com una bona oportunitat per a regularitzar la situació de molts immigrants, immigrants inclosos, però, aquí està la qüestió, l’el·lipsi (im)moral de la proposta de la què més amunt em referia, la carnada: El treball vos farà lliures!
Arbeit macht frei (el treball vos farà lliures) era la frase que hi havia a l’entrada dels camps de concentració nazis, però tots hem sabut, després, que ningú es lliuraria allí d’una existència horrible i majoritàriament d’una mort no menys horrible encara en creuar aquelles portes.
Ara, per mor de la situació actual, alguns, disfressats de caritat, humanisme o trellat han hissat banderes i pancartes demanant allò per als immigrants d’ací dient-los a aquests: si voleu la llibertat que vos donen uns papers haveu de passar per la portao diu: Arbeit macht frei. Una forca caudina més per aquesta pobra gent.
És difícil trobar, entre les moltes que tots els dies escoltem, una proposta més immoral i a més a més a un estat que es diu catòlic. Valer-se de la situació angoixosa d’unes persones per a treure un profit que una setmana abans els hi negava és difícil de qualificar. Com poden caure tan fons? Com es pot vestir de racional o moral una cosa així? A quina societat estem ja si s’accepta açò?
Sí, la situació actual pel coronavirus ha tret de nosaltres coses dormides, bones i solidàries, però aquestes horribles també. Si una societat és capaç de buscar la seua salvació, o la salvació de les seues collites -és el mateix-, mitjançant l’explotació dels més dèbils i això ho troba correcte, plausible, viable, just és que ja ha tocat fons.
L’Homo lupus homini de Thomas Hobbes és ara i ací una realitat evident. El llop humà surt de la penombra, del seu cau, i es llança sense escrúpols sobre l’home indefens emparat per una situació propícia que creu el justifica.
No tardarem en escoltar dir a qui demanava l’expulsió sense miraments dels immigrants il·legals que cal donar-los papers i condicions per a que ens cullen les collites encara que, en acabar aquestes, demanaran els hi tornen on venien o qui sap on i com. La maldat té un caràcter cínic consubstancial.
Cal donar-los papers, sí, però sobre tot hi ha que donar-los dignitat perquè eixa dignitat serà més que d’ells nostra i, aleshores sí, podrem dir que hem aprés alguna cosa bona d’aquesta crisi perquè del contrari quedarem marcats per aquella frase hipòcrita que encara hi és a l’entrada d’Auschwitz.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
