Amjad Yaghi va haver de marxar de Gaza fa poc més d’un any per problemes relacionats amb la seua faena de periodista. Una decisió que potser ara li ha salvat la vida i la de la seua família, veient com els bombardeigs israelians ataquen sistemàticament les residències dels periodistes palestins. Refugiat al País Valencià des de fa sis mesos, segueix amb temor els bombardeigs massius que pateix Gaza.
Primer de tot hi ha una pregunta obligada: com es troba la seua família? Tots bé?
La família directa està viva, per sort. Nosaltres vivíem al barri Al Nasser que ara està tot destruït, ja no existeix. Ni la meua casa, ni el meu restaurant preferit ni el parc on jugava… tots els meus records han estat esborrats. Ells, però, abans van fugir a la ciutat de Khan Younis, que deien que seria més segura, però no hi ha cap lloc segur. Seguisc patint molt. Cada dos o tres dies parle amb ells, quan poden, ja que les connexions d’internet són irregulars, però la meua germana, cada volta em diu tota la gent que hem perdut. Huit amics meus, inclòs el meu millor amic, ja han mort en aquests bombardeigs.
La narrativa mediàtica dominant ací és que tot va començar el 7 d’octubre. Però, com era la vida a Gaza abans?
A Gaza vivim sota l’ocupació israeliana, que té el control de totes les nostres vides. Només hi ha dos passos fronterers, el de Rafah, que comunica amb Egipte i el d’Erez, amb Israel, que deu ser el pitjor pas fronterer del planeta. En teoria podríem viatjar a Cisjordània o a Jerusalem, i sovint hi he d’anar, per temes mèdics o, què sé jo, peregrinar a la mesquita d’Al Aqsa. Doncs bé, travessar el pas fronterer requereix avisar amb 40 dies d’antelació «per seguretat». I si Israel considera que tens un amic, un familiar, el que siga, que té una mínima relació amb Hamàs, no et deixen passar. Tenim tots els accessos bloquejats. De fet, al primer bombardeig israelià de Gaza, el 2001, el primer que van destruir va ser l’aeroport internacional. Per què? Per fer de Gaza una presó.
Però dins de Gaza no governa Israel. Per què diu que és una ocupació?
Tenim drons israelians sobrevolant Gaza tot el temps, filmant i fotografiant tot. El control és total i, després hi ha els bombardeigs. Són constants. Tot el temps, de tot arreu vas sentint el so de les bombes. Al final ens fem experts i podem calcular amb precisió a quina distància ha caigut cada bomba.
I també hi ha altres formes de control. Per exemple. La segona cosa que van destruir els israelians el 2001 va ser la planta elèctrica. Des de llavors depenem de l’electricitat israeliana i tenim talls de llum d’unes huit hores diàries. El dia que no es talla la llum és una festa. Des del 2001. Pensa que hi ha gent que ha viscut tota la seua vida així, que mai han sabut què és tenir un servei elèctric continuat. És impossible fer-hi vida normal.
L’argument d’Israel és que això és culpa de Hamàs. Si Hamàs no controlara Gaza, açò no seria necessari.
És un argument recorrent, perquè el problema de la Franja de Gaza té més de 70 anys, però Hamàs només la governa des de fa menys de vint. Per què Israel no ha resolt el tema en tot aquest temps? Açò no té res a veure amb Hamàs. Ara el seu argument és que han de matar tots els membres de Hamàs, però abans havien de matar tots el d’Al-Fatah de Iàssir Arafat i encara abans els Harakiyyin de Habash, que eren d’esquerres, i abans… Sempre necessitarà un enemic per justificar el seu veritable objectiu.
I quin és?
Ocupar més i més terra, estan fent-ho dels de 1948, i construir el seu somni de fer un país que es diga Israel. A més…
Què més?
Hamàs va guanyar a Gaza i Mahmoud Abbas [d’Al-Fatah] a Cisjordània. I quina és la diferència? Des d’Israel ens tracten igual a un territori que a l’altre. Deixant de banda que les societats són més complexes. A Gaza potser un 20% de la població creu en les idees de Hamàs, però hi ha un 80% que no. Les societats són molt més complexes que açò. A Gaza hi ha islamistes, nacionalistes, esquerres… i tots coincideixen que necessitem pau i seguretat.
Vostè ja ha viscut altres guerres a Gaza. La del 2008-2009, el 2014, el 2021… Però ara pareix pitjor que totes les altres.
El 2014 una bomba va esclatar molt a prop de casa meua i la va deixar molt malament. I el 2021, durant la Marxa del Retorn…
…una iniciativa pacífica.
Exacte. I que no era liderada per Hamàs. Doncs van bombardejar també molt el meu barri. I no són guerres, no es poden anomenar així, perquè a una banda hi ha un exèrcit d’altíssim nivell, desenvolupat pels EUA, amb avions i míssils moderns. I a l’altre només uns pocs fusells i granades. No és al mateix nivell. Jo no em puc creure ja els mitjans occidentals que anomenen guerra a açò. La pràctica israeliana més comuna és que si consideren que a un edifici d’habitatges hi viu un simpatitzant de Hamàs. No un dirigent o un milicià, només un simpatitzant, el bombardegen i maten tothom qui viu a l’edifici. Tothom: xiquets, dones, majors… Ara pense en aquests xiquets, que algun dia volien ser futbolistes, o enginyers, o periodistes, tiktokers… On queden els seus somnis?
Què es pot fer des dels països europeus per ajudar Palestina?
Quan Rússia va envair Ucraïna el món va bolcar-se en la defensa d’Ucraïna. Ens van dir que no podia ser que un país amb un gran exèrcit envaïra els seus veïns. Llavors, per què deixen fer açò a Israel? Des del 1948 ocupa Palestina i cada volta va guanyant més i més terreny. Crec que com més gent done suport a la causa palestina i més pressione els seus governs, més complicat ho tindrà Israel per actuar com actua. Ara es tracta d’aconseguir l’alto el foc, però l’objectiu final és aconseguir l’alto a l’ocupació.
Quina és la solució al conflicte?
No ho sé. Ara, el més urgent és acabar amb l’ocupació d’Israel. Necessitem la pau. Però el meu avi era d’un poble anomenat al-Masmiyya al-Kabira, i el 1948, Israel li va robar les terres i el va fer fora. No podem deixar passar aquest robatori. Els palestins necessitem que se’ns retornen els drets sobre la nostra terra. El meu avi va morir el 2007 sense haver vist el seu somni de tornar a sa casa, però jo no puc renunciar-hi.
