Jesús Rodríguez és un dels periodistes d’investigació més rellevants de Catalunya. Des de les pàgines de La Directa es troba darrere la revelació d’escàndols d’abusos policials com el que va desembocar en el documental «Ciutat morta» o la infiltració d’agents policials en moviments socials. Acusat de terrorisme per conèixer «prèviament» les accions del Tsunami democràtic durant les protestes que hi va haver a Catalunya després de la condemna als dirigents independentistes el 2019, ha optat per exiliar-se a Suïssa per tal de denunciar la persecució al periodisme independent a l’estat espanyol.
A València s’ha organitzat un acte de suport dimarts 4 de juny al Centre de Cultura Contemporània Octubre.
Per què Suïssa?
En primer lloc perquè està fora de la Unió Europea i per tant ací no funciona l’euroordre. Amb l’euroordre la col·laboració entre jutjats és automàtica i això provoca que, encara que després el jutge es negui a extradir-te, sí que obre un procediment, necessites un advocat, has d’anar a declarar, etc. Aquí en canvi, la comissió rogatòria arriba primer al govern suís que ha de decidir si la passa a un jutge, i com el govern suís ja ha decidit que no pensa passar cap cas de la «carpeta catalana», doncs no hi ha cap perill.
Perquè, quina és la teua situació legal exactament?
El jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, ha emès una ordre de localització per a tots els imputats pel tema del Tsunami Democràtic i que la Guàrdia civil ha enviat també a l’Europol. Això vol dir que, en principi, la policia només ens ha de localitzar i enviar aquesta informació al jutge, però aquesta localització és molt interpretable i en casos de terrorisme el més habitual és que acabi en detenció i després qui sap. És per aquest motiu també que decidim marxar a l’exili.
Però per ara no teniu una ordre de crida i cerca.
No, i no entenem per què encara no està signada. Com que la Llei d’Amnistia ja està aprovada però encara no està al BOE [aquesta entrevista s’ha realitzat el divendres 31 de maig], potser el jutge sap alguna cosa que nosaltres no sabem i està esperant algun moment concret.
A tu t’acusen de terrorisme, però quin és el fet concret que t’imputen?
Quan la Guàrdia Civil comença la investigació del Tsunami Democràtic investiga 300 persones. Agafa tota la informació que té gràcies al Pegasus, a mòbils requisats en anteriors operacions, a informació facilitada per les companyies, etc. Ho bolquen tot i a partir d’un guió preestablert, perquè tenen molt clar que cal imputar Carles Puigdemont i Marta Rovira, busquen a quina gent els interessa involucrar.
A mi personalment em troben un missatge on jo informo una persona sobre una acció que ha de fer el Tsunami i aquesta persona informa Puigdemont. Aquest missatge serveix per a imputar-me a mi i també a Puigdemont, a qui acusen de saber-ho tot i no fer res per evitar-ho. O sigui, la seva acusació no és per actuar o dirigir sinó per no actuar. És tot molt boig.
I a tu t’acusen de tenir unes fonts d’informació i interactuar-hi, que jo diria que és bàsicament la feina del periodista. Per què els fets concrets no els negues?
No, és clar. Jo sabia la informació i vaig avisar aquesta persona. Però quants periodistes passarien un control així? La nostra feina és obtenir informació i comunicar-nos amb les fonts. Sense l’etiqueta de terrorisme tot això és inimputable, però amb el terrorisme pel mig tot és possible, ja que tot es considera col·laboració, apologia, ocultació, etc.
Un terrorisme sense organització terrorista.
Bé, ells tenen l’organització, que és el Tsunami, però no té armes ni hi ha morts ni víctimes [Riu]. Al Tsunami se’l considera terrorisme perquè es defineix com qualsevol acció que bloquegi qualsevol infraestructura crítica amb voluntat d’influir en les decisions polítiques. És una definició que avui s’aplica al Tsunami, però que pot servir per als pagesos, per a qualsevol vaga o protesta social que es talli una autopista per a pressionar el govern sobre qualsevol tema, perquè els encarregats de decidir si l’acció subverteix l’ordre constitucional o no, depèn exclusivament d’uns agents de la policia o la guàrdia civil, que són els qui decideixen com valoren els fets. El nostre cas pot tenir un impacte molt perillós, no només per a nosaltres, sinó per a qualsevol protesta.
Imagino que aquest és un dels motius pels quals països com Suïssa no accepten les extradicions encara que hi hagi acusacions de terrorisme, a priori molt greus.
Clar, aquest és el principal problema de García-Castellón, i és que la definició europea de terrorisme és molt més estricta, diferencia clarament entre el que és una protesta social i l’activitat armada. Per començar cal que hi hagi víctimes del terrorisme,
El cas famós del turista francès.
Exacte. Ell intenta vincular la mort d’un turista francès per un infart en un embús amb el bloqueig de l’aeroport del Prat, no va ser ni a la mateixa terminal, però ell ho vincula igualment. El problema que té és que fins ara no sabem res de la família d’aquest home. No estan inclosos a la causa i no sabem si és perquè han tingut una mica de seny i han renunciat a participar-hi o perquè s’ho estan pensant. Llavors ha passat a incloure dos policies ferits durant els avalots a la Via Laietana que asseguren que tenen lesions molt greus, ja ho veurem, i que sí que s’han prestat a escenificar un ambient de violència extrema, però ja veurem si cola.
I això és clau per saber si la Llei d’Amnistia aplica al vostre cas.
Sí, perquè la Llei ha inclòs una menció on especifica que les acusacions de terrorisme han d’adaptar-se a la definició que en fa el Consell d’Europa, que déiem que és més restrictiva que l’espanyola, així que veurem si al final García-Castellón aconsegueix fer-ho encabir.
Salvant les distàncies, el teu cas em recorda a l’exili de Xavier Vinader, el 1981, ets el primer periodista català exiliat per fer la teua feina des de llavors?
A mi em costa comparar-me amb Vinader, perquè no estic gens al seu nivell, el que feia ell era molt gran, però sí que els casos tenen una comparació. En els dos casos es considera com a col·laboració terrorista el fet de tenir certes fonts i que la nostra informació ajuda els terroristes. La diferència més gran, potser, és que en el seu cas sí que hi havia un grup armat i morts, mentre que en el meu hi ha unes accions de desobediència civil.
Quins suports estàs tenint?
En aquest punt estic molt content. Per la meva banda, estic tenint molt de suport del teixit associatiu del barri de Sants, on vivia, i del conjunt de Barcelona. Dels moviments de base, autoorganitzats que hi ha. S’han creat quatre grups de suport, un d’ells a València, que fan un treball de denúncia i també de recollida de fons, ja que l’exili i la defensa jurídica requereixen molts recursos.
I també d’organitzacions de periodistes i de defensa de la llibertat d’expressió. Organitzacions de França, Itàlia, Alemanya s’han manifestat públicament en contra de la persecució.
També hi ha silencis molt dolorosos, com el del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que fins ara no ha dit res. Però els estats saben molt bé què es fan, quan et posen l’etiqueta de terrorista, molta gent queda automàticament paralitzada. Moltes entitats o institucions tenen una por terrible a dir res.
