La família sol celebrar la defecació primera d’un infant en un orinal amb aplaudiments fervorosos i entusiastes davant la monumentalitat aconseguida. El proppassat 12 de gener, en un conclave del Partit Popular que tingué lloc a Astúries a l’Hotel de la Reconquista, el partit liderat per Alberto Núñez Feijóo, al qual pertany l’encara president de la Generalitat Valenciana que tant ha deshonrat els valencians, el reberen amb ovacions. Un acte macabre. Què aplaudien?
Escric açò per al futur. Estic convençut que aquest volum de versos d’una bona colla dels nostres poetes preservarà la dignitat d’un poble ferit. Mentre que uns altres noms restaran associats per sempre més a la ignomínia d’uns càrrecs i d’unes responsabilitats no exercides o nefastament abandonades.
Incompetència, desídia. Escric açò el mateix dia que Donald Trump embruta la Casa Blanca. El 30 de gener de 1933, Adolf Hitler és nomenat legítimament canceller, els nazis han aconseguit el poder i converteixen Alemanya en una dictadura, amb terribles conseqüències que costaran milions de morts revertir.
Les persones voten el que voten. I després passa el que passa. Les decisions que els polítics prenen i deixen de prendre causen efectes que els ciutadans gaudim o patim, si els sobrevivim… Què aplaudien? No intenteu entendre-ho. Constateu-ho.
O acabareu entenent els camps d’extermini.
Ens queda la reacció. Preferiblement, a temps.
Encara que ja hem fet tard.
No tot està perdut.
En les darreres eleccions a la Generalitat Valenciana, el cap de llista del PP, Carlos Mazón, fou el primer a l’Estat espanyol a blanquejar el partit de la ultradreta Vox per governar aliats. El 13 de juny de 2023, sobre un tovalló de paper, signaren un principi d’acord per maniobrar en coalició. Maleït siga en la memòria dels valencians aquell dimarts 13 nefast i nefand per sempre més. Anunciava que la política del Botànic podia ser molt pitjor: sense comboi, cacaus i tramussos.
Dos-cents vint-i-quatre morts i tres desapareguts al País Valencià són una vergonya política que esmussa. No són morts per la dana. La riuada de 1957 provocà vuitanta-una víctimes mortals.
S’hagueren pogut evitar les dues-centes vint-i-quatre víctimes i els tres desapareguts del 29 d’octubre de 2024? I tant! La pregunta ofén. Els responsables de la inacció no tenen perdó de Déu, especialment per no haver-ne assumit la que tenien: els errors comesos. La vergonya associada. Per això, cada vegada que menteixen s’enganyen ells. El poble valencià s’ha manifestat impressionantment amb paciència i dignitat en tres ocasions: el 9 de novembre, el 30 de novembre i el 29 de desembre. La manca de reacció política de Carlos Mazón li pesarà de per vida. Almenys, el poble no ha mostrat indiferència a la gravetat dels fets ocorreguts. I ha demanat contundentment la dimissió del president de la Generalitat Valenciana com a màxim responsable de la tragèdia viscuda per la seua inutilitat i inoperància. Indignat, encara més, per les mentides. I per la no assumpció dels funestos errors comesos per ell i el seu equip.
Per això no tindrà perdó, perquè no l’ha demanat. La supèrbia, la indignitat, la prepotència, i els interessos bastards es fan evidents. Cal ser humil quan no saps conduir un autobús o el conductor no hi és al volant i demanar perdó i assumir les conseqüències que et puguen correspondre. No és solució. És el mínim. La solució no vindrà mai de qui és el problema.
A hores d’ara, les versions del que va fer el president de la Generalitat Valenciana el 29 d’octubre continuen improvisant-se. On era el ja Molt Deshonrat President? Quina ocupació més important l’ocupava? Quines previsions va prendre el Govern de la Generalitat davant la dana anunciada? Què passà al 112? Al Centre de Coordinació d’Emergències on els tècnics de la Generalitat alerten i mobilitzen? Al Centre d’Informació i de Coordinació d’Urgències? Al Centre de Coordinació Operativa Integrada?
Sé que bombers de Torrent tragueren de l’aigua gairebé un centenar de persones, que passaren nit allà mateix al parc de bombers. Sé que hi hagué persones que quedaren atrapades al metro. Sé que les persones eixien dels polígons industrials i es trobaven l’aigua sense entendre res, perquè no plovia. I es creuaven ponts i carreteres sense cap avís. Què féreu? Quines decisions prenguéreu?
Que el responsable d’ensenyar a llegir siga un analfabet ho explica tot. Que la responsable al capdavant de l’àrea d’Emergències, Salomé Pradas, nomenada irresponsablement per al càrrec pel president absent Carlos Mazón, desconeguera, segons que ella mateixa manifestà, l’existència del mecanisme d’alerta ES-Alert, demostra la colla d’homicides de la Generalitat que van gestionar l’alerta roja decretada per AEMET a les 07:31 hores del dia 29. Dinar al Ventorro o al Petorro esdevenia la millor opció davant una alerta roja —diu Mazón que ho feu com a PP i no com a president de la Generalitat Valenciana, per això no ensenya la factura. És a dir, en el moment més necessari per a la gestió d’una alerta roja no hi havia president i la consellera al capdavant designada per ell era una inútil. Però continua com a president de la Generalitat Valenciana, per a la nostra vergonya col·lectiva. Votat pels valencians i les valencianes. No seré jo qui li negue la legitimitat, com a Hitler. Però és un insult.
Salomé Pradas, fins al 12 de juliol de 2024, havia estat la consellera de Medi Ambient, Aigua, Infraestructures i Territori. Buf! Sí, sí… D’aigua!
Quina colla d’inútils! I de mentiders pocavergonyes.
Què aplaudíeu?
Un autobús en marxa i el conductor que no hi és. O una conductora al volant que ignora que existeix el pedal del fre i no sap conduir. Prou de persones sense escrúpols. Ens va la vida. Dos-cents vint-i-quatre morts i tres desapareguts no són una exageració ni un exabrupte. No són ideologia. Són dos-cents vint-i-quatre morts i tres desapareguts. Què aplaudíeu? Que no teniu vergonya? Sentit de l’existència?
Tot se sabrà. Com en els camps d’extermini. No s’oblidarà.
No són dos-cents vint-i-quatre morts i tres desapareguts a causa de la dana.
Eren persones vives sense cap avís de la gravetat del que estava produint-se més amunt. Si no sabíeu interpretar la informació i estàveu al càrrec d’una responsabilitat, haver dimitit tot seguit. On anireu sense dignitat? Si no sabíeu decidir davant la gravetat dels fets, haver delegat i després dimitit. On anireu sense dignitat? Però si vau fer càlculs d’interés econòmic per ser festiu Tots Sants, no trobareu pau en l’infern ni en la presó de Picassent. Dos-cents vint-i-quatre morts i tres desapareguts no són una desgràcia natural. Són el resultat de cap avís. De cap alerta. De cap decisió per part de qui l’havíeu de prendre, en primer lloc. I de qui la podíeu prendre per la via dels fets, en segon lloc. Però si algú ho impedí, se sabrà.
En ser designada per Carlos Mazón consellera de Justícia i Interior el 12 de juliol de 2024, Salomé Pradas no digué que no era competent, sinó que declarà estar “feliz” pel “regalo”, i afirmà que treballaria per una “Justicia moderna y unas emergencias efectivas”. Inútil. Colla d’inútils.
No cal haver acabat l’ESO per entendre per què un terratrémol de magnitud 7,0 va provocar més de 315.000 morts a Haití el 12 de gener de 2010, mentre que un de magnitud 8,8 provocà 525 víctimes a Xile el 27 de febrer de 2010, un mes després.
El treball preventiu i les estructures adients salven vides. És a dir, la dedicació dels recursos socials i econòmics necessaris. S’investigarà què ha passat. Caldrà escoltar els avisos dels científics davant el canvi climàtic i dels tècnics. Però qui fallà el 29 d’octubre? El canvi climàtic encara no organitza l’agenda social i econòmica. La tropicalització del Mediterrani ja és un fet que, ara i adés, ací i allà, multiplicarà danes insostenibles. Possiblement, la magnitud d’aquesta dana no té parangó en els darrers mil anys. Però la seua recurrència no serà d’ací a mil anys. Els registres semblen haver batut tots els rècords coneguts pel que fa al barranc del Poio. Tots els càlculs previsibles. Però els dos-cents vint-i-quatre morts i tres desapareguts podrien haver-se salvat si hagueren alertat de la dimensió del que estava ocorrent. Tan senzill com un avís a temps amb prohibició estricta de circular i decisions preventives. Perquè les dades ja assenyalaven el que estava passant ací i allà. Sols calia que qui les coneixia, advertira la població. L’alerta era la roja: la màxima que podia haver-hi.
I la població passejava, treballava, comprava, anava a escola i dinava al Ventorro com si res. No, els morts no ho foren per la dana. Els danys materials, sí.
Què aplaudíeu?
Quan s’estudie la magnitud dels fets s’entendrà que eren un avís del que tornarà a passar aviat ací o allà amb intensitats desconegudes fins ara. No cal ser profeta. Però, en aquest cas, si s’haguera intentat avisar, els morts estarien vius o haurien tingut una oportunitat, no dic hores abans. Tan sols mitja hora abans. Mentre devíeu fer els vostres càlculs polítics i econòmics, les persones ja estaven sentenciades.
Què aplaudíeu?
A Picanya, em vaig assabentar quan era tot ple de cotxes que afirmaven que estaven venint fugint de l’aigua. Minuts després, els carrers ja eren rius i els cotxes barques de paper. Una hora després sonà una alerta al mòbil.
Gràcies a tots els voluntaris que m’heu fet entendre que la humanitat encara pot tenir esperança d’un futur millor. Venen temps durs.
Què aplaudíeu?
En memòria de tots els morts i desapareguts.
Picanya, 20 de gener de 2025
[Publicat per primera vegada a Que torne la joia pura del carrer. Versos per la dana (Onada) com a «Addenda d’un afectat per la dana».]
