Antoni Forner-Cuenca (Alacant, 1989) és investigador en emmagatzematge d’energia, catedràtic, vicedegà a la Universitat de Tecnologia d’Eindhoven, als Països Baixos, i Premi Princesa de Girona d’Investigació 2025. Centra la seua recerca en com fer possible un sistema elèctric estable en plena transició energètica. El científic defensa que la gran assignatura pendent de les renovables no és generar electricitat —solar i eòlica ja són competitives—, sinó guardar-la a gran escala per respondre als canvis de demanda i producció. Aquest dijous participa en una conferència organitzada per Assolir al costat d’Enercoop a Crevillent. Allà exposarà per què les bateries “de planta química” i els materials abundants com el ferro poden ser clau per a una xarxa més resilient. Diari la Veu ha tingut l’oportunitat de parlar amb ell. Ací ofereix un aperitiu per fer boca.
Què hi explicareu a la conferència?
La motivació ara és la transició energètica. Estem integrant més i més energies renovables al sistema elèctric. En aquesta nova forma de produir electricitat és molt important tindre una xarxa elèctrica estable i resilient. I per això és molt important l’emmagatzematge a molt gran escala d’energia elèctrica.
Per què l’emmagatzematge és tan determinant en un sistema amb moltes renovables?
El sistema energètic que tenim ara com ara és que pràcticament és acoblar la generació amb la demanda. I això és un procés complex, sobretot si penses a l’escala d’un país. Això ens permetria tindre un sistema energètic més resilient davant canvis sobtats.
Les bateries de liti no serveixen per a això?
Tenim una tecnologia de bateria molt potent ara, que són les bateries d’ió-liti, però, quan es parla de la magnitud que caldria per a connectar grans volums de renovables, és una escala que amb tecnologies basades en liti… no anirien tan bé, entre altres motius per disponibilitat de matèries primeres i pels impactes associats a l’extracció.
Quin camí proposeu, aleshores?
La clau científica i tecnològica és desenvolupar bateries que tinguen matèries primeres que són abundants i que no són crítiques… Per exemple, el ferro és una matèria primera molt abundant, té un cost molt baix i podria ser produït i refinat a Europa.
En què treballeu exactament a Eindhoven?
Tenim una línia molt gran en emmagatzematge o bateries, i el focus principal són químiques basades en ferro. Per una banda, bateries de flux o redox amb dissolucions aquoses amb compostos de ferro, i altres bateries de ferro i aire, on el ferro metàl·lic s’oxida mentre l’elèctrode positiu aprofita l’aire ambient per a tancar la reacció.
Quant poden durar aquestes bateries en comparació amb les d’un mòbil?
El concepte de durabilitat és un poc diferent. Una bateria d’ió-liti en electrònica perd molta capacitat en qüestió de cinc anys. Mentre que l’emmagatzematge a escala de ciutat o parc solar s’ha de pensar en una vida útil de trenta anys, amb manteniment i substitució de components, com si fora una planta química.
Països Baixos i l’Estat Espanyol avancen igual en renovables?
Països Baixos ha fet una aposta més convençuda en eòlica offshore. Que és com es denomina a la que està a la mar, a l’Atlàntic, i Espanya ha fet una aposta més híbrida, solar i eòlica. En tots dos casos, hi ha un coll d’ampolla comú: la xarxa està saturada i hi ha instal·lacions ja construïdes que no es poden connectar. En aquest sentit, és un problema a tot Europa, i comú pel que veig.
Quin paper poden jugar les cooperatives energètiques en l’autoabastiment i en una transició més justa?
Les cooperatives poden ser una eina molt potent perquè la gent s’organitze i produïsca una part de l’energia que consumeix. Això no és només una qüestió de posar plaques solars. L’autoabastiment ajuda a reduir dependències i pot fer el sistema més just, però perquè funcione bé cal planificació, una regulació clara i, sobretot, capacitat de gestionar quan tens excedents i quan tens dèficit. Les comunitats de consum i cooperatives es troben amb el mateix repte que té el sistema elèctric en gran. Produïm en hores i moments concrets, però necessitem energia quan la demanda ho marca.
Aleshores, la fusió nuclear (ITER) és la gran esperança?
Seria el somni d’una energia… controlable, però la societat ha de fossilitzar l’economia i fer-ho en els pròxims anys. Hem de resoldre els problemes en els pròxims 10 o 20 anys, amb renovables i més emmagatzematge, mentre la indústria encara té grans reptes per a descarbonitzar processos i materials.
