Sempre he pensat que la salut mental ha sigut, és i serà la gran oblidada de la sanitat al nostre Estat, i durant el confinament dels últims mesos, no anava a ser menys que abans. De nou, la salut mental ha estat la última a la llista de prioritats.
Jo, com a pacient diagnosticada, abans de la quarantena m’he sentit realment abandonada pel Sistema Sanitari, fent, si més no, encara més durant la quarantena i la malaltia.
Han estat seixanta dies en què m’he sentit encara més una pacient de segona. Per una banda, el fet de no complir els estereotips de la malaltia i no ser la típica anorèxica als ossos i, per altra, la salut mental ha estat relegada a un segon pla.
Al llarg de la meua malaltia, he sofert per no ser la imatge estandarditzada de l’anorèxica que es mostra normalment, he estat ingressada a una planta de salut mental no especialitzada en TCA i, quan hi ha hagut una Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària (UTCA) pública propera al lloc on visc, era massa “major” per a poder ingressar…
La meua malaltia ja s’ha convertit en una companya de vida que desapareix per llargs períodes gràcies a la meua constància i lluita constant contra ella però que sempre, més prompte del que voldria, torna a aparèixer.
El confinament es va decretar a meitat d’una recaiguda. Possiblement la més dura i pesada que he viscut des del maleït dia que em van diagnosticar. Aquesta vegada l’anorèxia va vindre acompanyada, com sempre, de l’autolesió, l’ansietat i la depressió i, per una vella amiga que feia anys no venia, l’amenorrea.
Quan em vaig veure tancada a casa, sense cap facilitat real per a poder accedir als recursos mèdics que necessitava. Entenc que la situació de crisi sanitària per la qual passem, però al meu parer, dues setmanes sense rebre cap tipus de teràpia de les que rebia diàriament, és, com a mínim preocupant. Aquest fet va provocar que durant aquestes setmanes sobrevisqués a força de Coca-Cola Zero, tabac i cafè. No ingeria més de 100 calories diàries que no aportaven cap nutrient al meu cos.
Si bé és cert que les teràpies de grup i individuals van arribar tard, però van arribar, com fer el seguiment nutricional i de pes sense que jo sabés si perdia o no? Una vegada més, l’ingeni i la col·laboració dels familiars que conviuen amb mi i dels professionals van fer que mesurar-me els contorns del meu cos sense veure els centímetres que perdia (perquè en perdia) fos molt més fàcil.
Vaig haver de canviar qualsevol peça de roba que es pogués notar la pèrdua o guany de pes i treure, una vegada més, pantalons amb goma elàstica per a no fer de la roba una manera de mesurar el meu pes, mètode que utilitze des de fa quasi 9 anys ja que no em permeten tindre bascula durant les recaigudes.
La meua casa es convertí en un centre especialitzat per tal de superar aquesta crisi personal, on el meu pare exercia 24 hores al dia com a metge, psicòleg, psiquiatra, infermer… i, en general, exercia d’allò que jo necessitava les hores que no tenia teràpia.
Per sort meua, tinc els recursos econòmics suficients, de moment, per pagar-me els especialistes que necessite, però no deixe de pensar com de dur hagués estat aquest confinament sense l’ajuda que moltes vegades ens nega el Sistema Públic.
Fins a quan serem pacients de segona els que patim malalties mentals?
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
