El professor de dret constitucional a la Universitat de València, Albert Noguera, explicava una volta, en relació al bloqueig judicial a les polítiques transformadores, que «quan l’esquerra accedeix al poder executiu, la dreta desplaça el poder cap a altres espais, que poden ser els tribunals». En certa forma, passa una cosa similar quan és la dreta la que guanya les eleccions, i és que l’esquerra es trasllada al carrer.
Òbviament –i es podria discutir si per bé o per malament- una manifestació no té el mateix poder que una sentència judicial, però no es pot menystenir la capacitat de pressió del carrer, fins i tot amb governs amb majories absolutes. Que li diguen si no a Alberto Ruíz-Gallardón, qui com a ministre de Justícia va intentar penalitzar l’avortament i va haver de desistir davant la potència del moviment feminista als carrers.
És en eixe sentit que la manifestació de l’Orgull LGTBI convocada per a aquest dissabte a València pren una dimensió especialment política. Durant uns anys semblava que els drets d’aquesta comunitat eren una qüestió de consens a tot l’arc parlamentari –encara que fora més o menys a contracor- i que l’Orgull ja podia convertir-se més en una gran festa més enfocada a interessos turístics i econòmics que reivindicatius. Ara, en canvi, ha accedit a posicions de govern una força política que discuteix obertament els avenços en matèria de drets humans aconseguits per gais i lesbianes i aquest consens comença a trencar-se.
Les primeres conseqüències comencen a notar-se, i això que fa tot just una setmana que s’han constituït els nous ajuntaments. A Nàquera, un municipi on governa Vox, l’Ajuntament ja ha anunciat que no penjarà la bandera de l’arc de Sant Martí al consistori, una decisió que s’ha traduït amb amenaces i coaccions a veïns que sí que l’havien penjada als balcons particulars. A València també s’han produït agressions LGTBIfòbiques, incloses a locals amb xiquets. A Castelló de la Plana s’ha anunciat la supressió de la regidoria que velava per les igualtats de drets, també de les dones.
La gran lona que Vox ha penjat a Madrid, on llança a la paperera una bandera LGTBI, augura el que pot passar si accedeix al Consell de Ministres a partir del 23 de juliol. De fet, si s’amplia un poc la mirada no costa adonar-se del perill real de la regressió de drets. Aquesta mateixa setmana, la primera ministra italiana d’extrema dreta, Giorgia Meloni, ha iniciat els tràmits legislatius per negar la maternitat a les mares no gestants de parelles lesbianes. I ho ha fet amb caràcter retroactiu.
Acció-reacció
Davant d’aquesta ofensiva reaccionària no és estrany que la mobilització d’enguany es preveja més enorme que mai.
En els darrers anys, els moviments LGTBI i feminista són els que han estat a primera línia en la lluita antifeixista, en bona mesura perquè també són els que han estat més en el punt de mira de l’extrema dreta. I aquesta tensió ha d’anar en augment a mesura que creix la violència verbal i institucional –i a voltes també física- dels ultres. La manifestació ha de servir, no soles com a contrapès a les mesures institucionals que Vox –amb el suport o silenci del PP- ja està implementant, sinó també com a palanca mobilitzadora de cara a les eleccions del 23 de juliol.
És en aquest context que l’esquerra ha posat tota la carn a la graella per aconseguir una mobilització espectacular per a demà. Especialment Compromís, una força que ens els darrers anys s’ha convertit en el principal referent de les reivindicacions LGTBI. Han penjat la bandera arc iris a la façana de les Corts i a internet han endegat la campanya «Els traurem els colors. No tornarem al blanc i negre», els valencianistes han tornat als seus orígens més guerrillers, omplint les xarxes socials de missatges en diferents formats per tal de cridar a la manifestació. Una estratègia que ha aconseguit el seu primer èxit en fer enfadar Vox i portar-lo a la picabaralla a les xarxes socials. Si en els darrers temps són els ultres els que han gastat aquest tipus d’estratègies per incrementar la seua presència virtual, ara ha estat Compromís qui els ha pagat amb la mateixa moneda.
Però més enllà dels partits, són molts sectors socials i molt diversos, més enllà de l’estricta comunitat LGTBI o de les fronteres habituals de l’esquerra, els que comencen a percebre els riscos de l’extrema dreta al govern. Això explicaria alguns fets, com la teatralització antiVox del PP a Extremadura.
Si la manifestació de demà és l’inici d’una mobilització més sostinguda, el 23 de juliol encara hi poden haver sorpreses.
