És veritat que l’expressió verbal, l’escriptura, i fins i tot el pensament, tenen els seus límits (almenys de moment). Per tant, la definició de l’amor es troba en l’eteri, en el no-res i en el tot, i és molt difícil agafar-la per a convertir-la en mots.
L’AMOR TOTAL ha de constar de tres facetes, cadascuna de les quals és inherent a la resta; són, efectivament, una unitat de conjunt. Molts pocs éssers en la història de la humanitat, han posseït aquest do tan redó i complex. Éssers que antany foren presos per “folls” i a hores d’ara són conceptuats per “bojos”.
Hem de concebre l’AMOR TOTAL com EL SENTIMENT –amb majúscules– compost, al seu torn, per una sèrie de subsentiments, alguns dels quals, hui, malauradament, coneixem com l’amor. El que vull dir és que no són més que un tros, un subsentiment aïllat, o a tot estirar, l’agrupació d’uns quants, i l’únic que aconsegueixen és crear nous subsentiments negatius (perquè també existeix l’ODI TOTAL). Emperò això representa una xicoteta part de l’AMOR TOTAL, és a dir, aquest és el conjunt de diversos subsentiments i sensacions que l’humà coneix i posseeix: afecte, amistat, comprensió, sinceritat, lleialtat, respecte, etc. La unió de tots aquests sentiments conformen l’AMOR TOTAL. Per desgràcia solament en posem en pràctica uns quants, i el més penós és que creiem que AMEM.
La segona faceta consisteix en la capacitat per a emetre aquest sentiment cap als altres. Malauradament, i al marge n’hi ha molts pocs que posseeixen l’AMOR TOTAL, els altres subsentiments els entreguem a un determinat i limitat nombre de éssers, sense adonar-nos que l’AMOR TOTAL és tan total en si mateix, en la seua essència, com en la capacitat de sentir cap als altres, cap a l’infinit, sense limitacions en el nombre ni el gènere. No ha d’haver-hi cap discriminació quan atorguem aquest SENTIMENT.
La seua tercera cara resideix en el llançament de l’AMOR TOTAL sense esperar cap reciprocitat, amb un altruisme exasperant, final, sense cap esperança recòndita de reflex.
És així com la humanitat seria sofrible; el món arribaria a ser LA IDEA feta realitat.
És clar que això és simple utopia, o encara pitjor, un somni extravagant d’un assenyat terriblement tendre i emotiu.
Dit tot açò, va passar uns minuts pensatiu, al temps que es furgava el nas amb una fruïció exquisida i tendra; amb els dits va tornejar escrupolosament el producte del seu plaer instintiu. Poc després, tan aviat com la boleta començà a minvar la va soltar, i es va dir: “La vida és un mal tràngol que, sí o sí, has de passar. Tal em va dir mon pare”. I desaparegué amb el seu típic caminar pesat, coixejant i indeterminat.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
