Amparo López és una de les telefonistes del servei d’emergències que més visibilitat pública ha tingut després de la DANA. S’ha implicat en la lectura de manifests a les manifestacions, en portar la pancarta contra el president Mazón en la capçalera d’alguna de les 4 manifestacions i també de cara als mitjans de comunicació. A banda de fer-ho en la seua feina, ha lluitat fora d’ella per la millora del servei i de la justícia amb la gestió negligent del Consell.
Les mobilitzacions del personal del 112 del País Valencià no són una reivindicació més en la lluita per unes condicions laborals dignes; són una crida d’auxili d’aquells que ens salven la vida. Les seues demandes, que fa massa temps que són ignorades, posen sobre la taula una realitat alarmant: la precarietat en què treballen els professionals encarregats d’atendre cada dia les emergències de milers de ciutadans.
Mentre la Generalitat Valenciana es vanagloria d’un sistema d’emergències «modèlic», la realitat a l’altra banda del telèfon 112 és ben diferent: sous baixos, jornades extenuants, falta de personal i una externalització del servei a una empresa privada que només ha servit per a empitjorar les condicions laborals. Com es pot exigir eficàcia i rapidesa a uns treballadors que, sovint, estan sotmesos a la pressió d’un sistema infrafinançat i mal gestionat?
Els responsables polítics tenen l’obligació de garantir que el 112 funcione amb garanties, tant per als usuaris com per als professionals que el fan possible. No podem permetre que la resposta a una emergència depenga de la paciència i la vocació d’uns treballadors explotats. Les seues condicions laborals són, en realitat, una qüestió de seguretat pública.
Per això, les mobilitzacions del 112 ens interpel·len a tothom. No són només una lluita sindical, sinó una exigència de responsabilitat política per damunt de qualsevol partidisme, com les urgències dels hospitals, les ambulàncies SAMU i els Bombers, per posar alguns exemples més de serveis públics essencials per salvar vides. Un servei 112 essencial com aquest no pot estar en mans d’empreses privades que prioritzen el seu màxim benefici econòmic per damunt de la qualitat del servei —tot i que el servei valencià està en mans d’una empresa que en principi no té ànim de lucre com és Ilunion Emergencias—. La Generalitat ha de deixar d’amagar-se darrere de contractes privats i assumir la seua responsabilitat: posar fi a la precarietat i dignificar el treball d’aquells que, cada dia, ens salven la vida.
Aquesta premissa no va ni del Consell actual, ni de l’anterior. L’últim concurs públic es va dur a terme per part del Botànic i sí, optaren pel mal menor, una empresa que no obtén plusvàlua, però això no lleva que podrien haver revertit la privatització del servei. Tenien els vots a les Corts per fer-ho i no ho van fer. L’esquerra actua massa vegades per por i la dreta aplega i arrambla amb tot. No fa presoners quan han de posar en marxa el seu pla i entramat legislatiu.
La solució és òbvia: gestió pública, condicions laborals dignes i un servei d’emergències a l’altura del que mereix el País Valencià. Cap excusa és vàlida quan el que està en joc és la vida de la gent. I més ara. Després de la DANA del 29 d’octubre de 2024, la població només comprén que Amparo, una d’eixes telefonistes, tinga les millors condicions per atendre l’emergència com cal.
