No s’entén una lluita feminista sense la participació integrada en la lluita social, perquè el camí cap a la consecució de la igualtat de gènere recorre tots i cadascú dels camins cap a la igualtat social, cap als drets de tots i totes. La pandèmia ens ha obligat a replantejar el futur d’una altra manera on el paper de les dones cobre social i laboralment la rellevància que té i que el patriarcat ha mantingut oculta al llarg de la història en benefici del capital, com a mà d’obra gratuïta en la llar i les cures familiars.
Dissabte 20 de juny l’Assemblea feminista 8M de Castelló, va participar en la manifestació de Castelló sobre el Pla de Xoc. Una mobilització organitzada des de la Plataforma Pla de Xoc Social, de la qual forma part la dita Assemblea, convocava l’eixida al carrer en ciutats de tot l’estat i a la qual ens adheríem també el País Valencià. La Plataforma, constituïda per diferents col·lectius socials i sindicals, preten coordinar accions en aquesta situació de pandèmia sanitària i social i per tal d’evitar que la crisi la tornen a pagar les treballadores i treballadors de la majoria de la societat. Va ser la primera manifestació no virtual i legalment comunicada a Castelló després dels 67 dies de confinament.
Confinament que ens ha servit per a reflexionar i agafar impuls per canviar aquesta realitat que ha deixat al descobert les mancances que ja s’albiraven i que veníem reclamant: un canvi essencial que retorne a la classe treballadora tot l’esforç deixat en el seu dia a dia; una millor distribució de la riquesa contra la que actua el capital a través dels bancs i les grans empreses; posar el focus en rescatar les persones per oferir vides dignes amb habitatges dignes; la defensa del territori com a garant de la vida saludable per totes; i per últim la defensa d’un sistema públic de pensions que no ens condemnen a la misèria en l’última etapa de les nostres vides.
Les consignes de la manifestació clamaven pel canvi, el contingut de cadascuna donaria per escriure per sí sol, un article. Algunes d’elles eren:
Volem Sanitat pública i de qualitat!
El Pla de Xoc es fa ressò del que el personal sanitari reclamava en manifestacions i concentracions de maig i juny: un treball digne que li permetera salvar vides sense posar en perill la seua salut; que el sistema sanitari recupere els centres que es privatitzaren, per què quan les UCIs públiques estaven saturades, restaven llits buits a les clíniques privades, per què ja havia arribat l’hora de convertir els aplaudiments i els premis, en un reconeixement de la professió.
D’acord amb les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), replegades a l’informe La perspectiva de género, esencial en la respuesta a la COVID-19, les dones representen el 66% del personal sanitari, arribant al 84% en el cas de les infermeres. Si sumem altres professions lligades al món sanitari com les netejadores, el percentatge global augmenta considerablement. Si pensem en l’atenció sociosanitària als centres residencials per persones grans i dependents suposa el 84% de les persones contractades. Són els llocs de treball, ocupats majorment per dones, les que ocupen els últims graons de l’escala laboral quant a precarietat i condicions.
Cap persona és il·legal! D’ací o estrangera, la mateixa classe obrera!
En el mateix dia que se celebra internacionalment el dia de les persones refugiades, 20 de juny, i pocs dies després, 16 de juny, de complir-se dos anys de l’arribada de l’Aquarius, ens quedem bocabadades sabent que d’aquestes 629 (545 homes, i 84 dones) persones migrants que arribaren a València, 372 van ser demandants d’asil, i que totes constituïen en principi un cas excepcional de protecció internacional per part del govern espanyol. Però elles a dia d’avui se senten oblidades i segons afirma El president de la Asociación Aquarius Supervivientes 2018 cap d’elles té la documentació definitiva. El govern solament ha resolt 52 demandes d’asil, basant-se en l’acceptació de refugi, 47 de les quals varen ser rebutjades, dues positives i tres es van arxivar. La resta es troven a l’espera de ser legalitzades, bé per la via d’asil, bé per la que permet la llei d’estrangeria.
Les persones migrants de l’Aquarius conformen tan sols una petita part de les persones migrants que es troben a l’espera de la seua integració en els nostres barris. Països com Itàlia han donat llum verda per legalitzar les persones migrants i convertir-les en ciutadania. Ací a Espanya solament les normes de la covid 19 han fet rectificar la normativa per deixar treballar de manera selectiva aquelles persones migrants que tingueren permís de residència. També és cert que l’objectiu era per raons econòmiques, que no humanitàries, per tal que foren elles les que desenvoluparen la replega de fruita mentre la resta quedàvem confinades a casa. Òbviament aquesta normativa deixava fora moltíssima gent desregularitzada, per això és fonamental la plena integració de les persones migrants amb plens drets com postula La Declaració Universal dels Drets Humans. Els Centres d’Internament són llocs sense drets que han de desaparéixer i la llei d’estrangeria hauria de reformar-se o desaparéixer.
Violència patriarcal són contractes temporals!
La temporalitat i la precarietat laboral te cara de dona. Són elles les que en major part han renunciat a un treball de jornada completa o minoritzat a jornada parcial per poder conciliar en època de pandèmia.
Amb mesurada paciència hem vist manifestacions al carrer reclamant llibertat a una classe alt burgesa de pals de golf, al mateix temps que uns carrers més enllà es formaven llargues cues per la replega dels menjars més elementals. Quantitat de dones amb càrregues familiars pertanyent al sector més desregularitzat de les treballadores de la llar, moltes sense contracte es varen vore desprotegides d’un dia per a un altre per poder reclamar un ERTO o uns diners com autònoma.
Encara aquests dies parlen una vegada i una altra de la perduda de llocs de treball del sistema productiu retributiu, on les dones són les que hem rebut les pitjors conseqüències de la pandèmia per la covid 19. No obstant això, el sistema laboral deixa de registrar i retribuir la gran tasca que les dones desenvolupen fora d’ell, un sistema on la major part del treball de les dones ha quedat al marge. Aquest treball ocult que representa al voltant del 40% del PIB, ha estat indispensable fins ara, per la continuïtat de la vida. Malgrat aquesta aportació imprescindible, s’ha permés un sistema que les ha deixat fora o a l’últim graó de l’estat de benestar i sovint sense dret a una pensió digna a l’edat de jubilació.
La Reforma laboral dels últims anys, la llei mordassa i els desnonaments es posen també ara en marxa com a peces fonamentals de la gran maquinària capitalista, però ens trobaran unides i fortes com mai, no solament resilients sinó també combatives i amb ‘longanimitat’, la qual implica el sosteniment de la resiliència en el temps amb gran força d’ànim per superar reiteradament les situacions adverses i amb la suficient empatia per a apropar-nos unes a les altres i aconseguir els objectius de la lluita.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
