El primer article d’Alfons Llorenç que vaig llegir em va fer esclatar de riure. Es titulava “Per una gramàtica nostrada i orgànica”, publicat en 1976 en el setmanari “Dos i Dos”, i satiritzava l’intent dels secessionistes lingüístics de fer una gramàtica valenciana que no fóra catalana. “Qui no té faena, Déu li’n dóna”, deia entre altres frases plenes d’un sarcasme corrosiu que culminava així:
“Cal fer, nogensmenys, una gramàtica de la dolça parla, una gramàtica d’aqueixa dolçor nativa del torró de Xixona, de les peladilles d’Alcoi, dels pastissos de Bocairent, de les madalenes de Dénia, de les ronyoses de Planes, de la dolçor que sempre podrem contraposar a l’amargor catalana, però mai a la coentor dels mateixos valencians de la dolçor. […] Una gramàtica més dolça que la mel. Vostés en lloc de gramàtiques deurien fer, doncs, pastissos, de moniato o de carabassa, tant s’hi val.”
El seu genial sentit de l’humor anava parell al seu grandíssim bagatge cultural, al seu profund coneixement de la nostra llengua i la nostra història, les tradicions dels nostres pobles i un llarg etcètera. He tingut ocasió de comprovar-ho en els viatges que he compartit amb ell, interessat particularment en vestigis de la presència valenciana en diversos llocs. Recorde la ruta dels Borja a Roma, on ens mostrava, a més de les tombes dels nostres papes, les petjades valencianes en diversos edificis i carrers, com la “Piazza della Pilotta”, on es practicava el nostre esport autòcton. A l’Alguer no podíem deixar de vore la Mare de Déu dels Desemparats en l’església del Carme, ni de fer-nos la foto davant la placa del passeig de València, inaugurat en 1963 durant el viatge de lo Rat Penat, quan aquesta entitat encara defensava la unitat de la llengua. I parlant de llengua, en un supermercat, la dependenta algueresa es va emocionar en sentir-nos parlar, i li vam dir que “en el Ponent som deu milions de gent que parlem alguerés”.
En l’últim viatge que vam fer junts, a Lisboa durant la commemoració dels 50 anys de la Revolució dels Clavells, li va interessar especialment la visita a la Basílica de São Vicente (màrtir), el sant valencià patró de la capital portuguesa.
D’Alfons s’han publicat aquests dies molts recordatoris elogiosos, amb motiu del seu decés (llevat d’algun silenci vergonyós, com el d’À Punt), i seguiran publicant-se’n. Una persona com ell, de tracte afable, amb una enorme cultura, deixeble de grans mestres com Manuel Sanchis Guarner, i amic de Joan Fuster i d’altres grans intel·lectuals, ens deixa una obra polifacètica i compromesa, i el record de la seua tasca cultural i política que serà recordada sempre com a pròpia del que va ser: un gran valencià.
