Al contrari de ciutats com València, en què la geografia i la distància del centre urbà fan difícil d’esguardar els docs si un no s’hi acosta massa, els veïns de Sant Gabriel, Benalua i el Baver viuen a tocar de drassanes, dics i trencaones. Alacant és una ciutat inclinada cap a la mar, i les grues del port reïxen en l’horitzó de la ciutat, observables des de qualsevol punt mínimament elevat. Només separat per una estretíssima faixa industrial que es va reduint per la pressió urbanitzadora, el port d’Alacant forma part del paisatge simbòlic i emocional de la ciutat.
Al port, sobretot un d’industrial i comercial com el d’Alacant, la mar és hipnòtica, tranquil·la, verdosa i pudenta. Però, sobretot, és rerefons d’un complex entramat d’operacions logístiques i mercantils. Ja l’any 1372 trobem les primeres regulacions pel que fa a la càrrega i descàrrega de mercaderies de la platja del Baver, on es construiria l’actual port, que ja aleshores tenia una intensitat suficient per establir un pas duaner que ha romàs com a nom d’una plaça –la porta de la Mar–, aleshores únic pas autoritzat dels béns que entraven a la ciutat.
Va ser durant l’edat moderna que Alacant es va consolidar com a ciutat comercial, en què els productes de la desapareguda Horta d’Alacant i altres matèries primeres com la barrella, que s’enviava als ports de Marsella per a elaborar sabó, quan l’economia urbana va esclatar, orientant-se cap al comerç marítim. Una relació que arribà a ser parasítica a partir del segle XVIII, quan les elits comercials –conegudes com l’aristocràcia del bacallà–, van ser el fonament de les elits urbanes del segle XIX i XX.
L’estreta badia d’Alacant entre els caps de l’Horta i de Santa Pola van ser una limitació per a les exigències logístiques de la modernitat. Això encetà un declivi a la segona meitat del segle XX del qual la ciutat mai se’n recuperaria, i del qual s’acabaria culpant València, un clau més en la difícil relació d’ambdues ciutats i una ferida que encara continua viva en els alacantins, sobretot els de més edat.
Tot i això, les embarcacions no han desaparegut de la mar que solca la costa alacantina, ans s’han transformat a la realitat turística: la navegació esportiva i les regates –ha estat seu de la volta al món a vela–; si bé no assoleixen cotes d’agressivitat colonitzadora a les costes de Xàbia o Formentera espigolen de tant en tant l’horitzó marítim amb la típica estampa enfront de l’Esplanada, on el senyal marítim d’Alacant –que forma part de la bandera municipal– capitaneja els iots d’anònima però destacada propietat. El negoci de les tabarqueres, que transporten turistes a l’illa, són també un important nucli d’atracció turística que té la mar com a protagonista; sense oblidar-nos dels creuers que cada estiu fan sonar les seues botzines a l’horitzó de la ciutat, fàcils de sentir ben terra endins.
La principal relació que s’ha establert amb la mar és aquesta: la mar des de la costa, com una experiència o una imatge, més que com un espai amb vida amb el qual relacionar-nos, i fins i tot témer. Les passarel·les, trencaones i espigons dominen una mar que, uns pocs metres més enllà, és completament feréstega. Una imatge de la mar que a la majoria ens sembla completament llunyana. Ara la mar s’experimenta des del xipolleig de l’aigua de la costa i l’arena llisa.
Malgrat les històries dels comerciants estrangers que durant segles van fer fortuna al port alacantí, la gent de mar és una raresa a la ciutat. Mentre que és fàcil observar els noms de les navilieres al paisatge marítim –l’omnipresent Boluda, JSV i altres–, no és tant veure gent de mar. Contra el port industrial, testimoni privilegiat del creixement urbà, el sector de la pesca i els mariners formen una exòtica minoria en la ciutat actual, que sembla haver deixat de banda la història marinera. Un sector associat bé al Campello, que fins a 1899 estava sota el control del consistori alacantí; o a Santa Pola, connexió natural amb l’illa de Tabarca. Ha estat reduït a l’accent d’una de tantes minories que conviuen a una Alacant que no ha aconseguit sobreviure a l’embat de diversos processos homogeneïtzadors: identitaris, culturals, lingüístics, i com a motor de tots ells, econòmics.
I no és perquè la pesca representara, històricament, un sector testimonial: en 1771 la confraria de sant Jaume comptava amb 200 mariners i la de sant Pere amb 170, a les quals contribuïen amb les seues captures al desenvolupament de les activitats religioses. En comparació amb els 108 sastres de la ciutat i els 74 cordellers de la ciutat, els altres gremis més representats en aquestes confraries, podem veure que a les portes de la modernitat aquest ofici representava un sector cabdal.
Queden molt lluny les estampes típiques podem observar en els pintors alacantins on es veuen les xarxes estirades al tros de la muralla que marcava el límit de la mar, que els pescadors observaven amb enyor i preocupació. Com s’ha arribat a aquesta distància dels alacantins respecte a allò que li ha donat sentit al llarg de la seua història? La pressió del turisme és part de la resposta, és clar, però no és l’única explicació d’un desplaçament que ha afectat fins i tot a la cuina: ara mengen més els turistes l’arròs a banda que els oriünds, malgrat menjar en festes una coca amb tonyina cabdal de la identitat alacantina. És imprescindible, abans que siga massa tard, de donar veu a les poques veus que mantenen viva una cultura que d’antuvi va ser tan important per a la ciutat; fer la microhistòria d’una de tantes realitats silenciades a Alacant. Vist això, cal preguntar-se si podem ser optimistes amb el futur de la pesca a la ciutat, quan on es troba viva, com al Campello o Santa Pola, quan el sector s’enfronta a tots els reptes de la modernitat: canvi climàtic, precarietat laboral, i el baix relleu generacional quan fa falta saba nova per a revifar un sector en perill d’extinció i capgirar l’arraconament del sector primari. Però com a mínim és important que tots aprenguem a veure la mar molt més enllà del que es pot veure des de terrasses, balcons i miradors. Sense romanticismes ni idealitzacions, fer-la un espai viu, des de les barques fins a la cuina. Només així, saldar els comptes pendents amb un dels tants capítols de memòria històrica que manquen a la ciutat.
Potser és només un somni. Però davant del debat del paper del port d’Alacant davant la seua esclerosi –centre tecnològic, zona de congressos, si espai turístic… Per què no ser un espai que el relacione amb el que precisament el dona sentit, la mar que el conté? Així no només la ciutat recuperaria part de la seua personalitat històrica, sinó que a més solucionaria una sagnant anomalia: una mar, gairebé, sense mariners.
