La proximitat territorial entre la segona i tercera (Alacant i Elx, respectivament) ciutats del País Valencià contrasta amb la llunyania que ambdues poblacions es professen a un nivell econòmic, polític i, fins i tot, sentimental. El que podria simplement explicar-se com la rivalitat quasi folklòrica entre dos municipis adjacents qualssevol, ha estat en realitat el motor del desenvolupament d’una identitat marcada per la desconfiança mútua. El caràcter comparatiu dels valencians es va fer palés en les disputes que han tingut, al llarg de la història, les ciutats més importants del sud valencià.
La pedania il·licitana de l’Altet, situada immediatament al sud del terme municipal d’Alacant amb Elx, il·lustra perfectament el conflicte i promouen des de fa temps un procés annexionista amb la capital provincial. El motiu, la llunyania amb el nucli urbà elxà; el preu, el control sobre l’aeroport, un dels més rendibles i actius de l’estat espanyol, central en el transport de turistes i l’abundant població europea estrangera que viu de forma més o menys permanent als municipis de les comarques del sud. En el rerefons d’aquesta lluita per la gestió territorial d’una infraestructura cabdal, el nom de l’aeroport capta totes les tensions simbòliques d’unes administracions obligades a coordinar-se: el consistori alacantí, al·legant la primacia de la capitalitat i el fet administratiu de la província, reclamava el nom en exclusivitat, mentre que els il·licitans reclamaven un reconeixement del fet administratiu del control de la pedania i, llavors, del territori fitant amb l’aeroport. La decisió salomònica de posar els noms de les dues poblacions palesa l’ajornament d’un debat imprescindible: el paper que juguen ambdues administracions en un context de més i més expansió i competició pels recursos.
Les lluites territorials no són, en absolut, fruit de les vicissituds de la modernitat. El conflicte té el seu germen en el segle XV, moment en què els elxans, aleshores sota la jurisdicció de la ciutat de Barcelona, pretengueren instal·lar un port al llavors conegut com cap de l’Aljub, actual cap de Santa Pola, en un moment en què aquest municipi era poca cosa més que una instal·lació pesquera i comercial de petita escala en la costa enfront de l’illa Plana. Les autoritats alacantines, recelant de la possible competitivitat que li podia causar l’existència d’un altre port a tan poca distància, pledejaren per evitar les possibilitats d’expansió d’aquesta nova base comercial. Un plet que a finals de la primera meitat del segle XV acabaren per guanyar els alacantins, gràcies al favor de la governació d’Oriola, l’administració dels territoris més meridionals del Regne de València, en què decidí el monopoli comercial del port d’Alacant i restringí el comerç del port de Santa Pola als béns estrictament propis de les indústries del Baix Vinalopó. Si bé més endavant les restriccions a aquest comerç s’alçaren, la competitivitat del port alacantí i la segregació del terme municipal de Santa Pola durant el franquisme han acabat per frustrar definitivament les possibilitats d’un port verament il·licità.
Els elxans, però, executaren la seua venjança i feren valdre la seua primacia més tard, si més no en el plànol simbòlic. Durant l’edat moderna, en el procés d’una reinterpretació del valor de les glòries històriques, Alacant i Elx mantingueren una pugna per ser dignes hereves d’una Illici protagonista, encara que mig míticament, de l’esplendor de l’antiguitat: primerament visigòtica, amb la fundació d’un bisbat del qual només tenim unes notícies esparses però importants; i després ibera, una vegada que l’arqueologia contemporània ha permès traçar amb més seguretat les característiques del jaciment de l’Alcúdia, ja conegut des del segle XVI però alimentat per la troballa fortuïta de l’arxifamosa Dama d’Elx per un llaurador, fa aproximadament segle i mig. Un interés per l’antiguitat que va coincidir amb el desenvolupament de les primeres històries locals d’Alacant i Elx, que es disputaven a través de les cròniques els privilegis de reclamar-se hereus de la prestigiosa població. Un desig de lligam representat en l’antic escut de la ciutat d’Alacant que podem veure amb la insígnia CIIA (Colonia Iulia Illice Augusta), modificat una vegada que totes les evidències es giraren en contra durant el franquisme.
La febre per la construcció d’una identitat pròpia i diferenciada entre il·licitans i alacantins va arribar, fins i tot, a les portes de l’església. Durant el segle XVII, en plena ebullició pel creixement de totes dues poblacions i el revifament de la competició econòmica, totes dues ciutats es disputaren la població d’origen d’un dels tants màrtirs locals que omplen les tradicions pietoses dels pobles: sant Agatàngel. Malgrat el paper menor d’aquest sant, totes dues ciutats van impulsar històries que situaven aquest sant a sengles poblacions, a cavall de la disputa adés esmentada sobre la ubicació real d’Illici. Encara que el culte al sant ha estat completament testimonial malgrat els esforços d’alguns devots, un magnífic article de l’historiador local Joan Castaño en la revista La Rella ens recorda com aquest ha estat tradicionalment lligat al desig de les elits elxanes per trobar, a través de la religiositat popular i les arrels en la història antiga, la cobejada legitimitat en les antigors de la dominància de la capital del Baix Vinalopó.
Aquestes rivalitats han anat arrossegant-se fins a la modernitat. Si bé una de les principals manifestacions les trobem al futbol, a més d’aquella rivalitat de caire més folklòric, allò cert és que les tensions amaren des de sempre les relacions entre ambdós territoris, sobretot pel que fa a les administracions municipals. Les queixes del consistori il·licità pel retard en el desenvolupament de les infraestructures de transport (la falta de tren a l’aeroport, la construcció d’un tramvia o un reforç del sistema de transport urbà), un centre de congressos de magnitud –queixa compartida per ambdues poblacions–, les tensions entre la dinàmica àrea industrial il·licitana i l’escleròtic port alacantí…
El desig de solucionar aquests problemes es contraresta, per exemple, amb la poca voluntat per part de l’ajuntament elxà de donar suport al projecte que lligaria les poblacions en una àrea metropolitana –ni tan sols els és convincent l’intent de diluir-la en l’eufemisme d’«àrea funcional»– i, allò cert és que ambdues poblacions han aprés, malgrat la poca distància que els separa, a funcionar de forma independent, d’esquena. I és que el pes que s’atorga dins de l’administració espanyola a les capitals de província legitimen, en part, les reticències dels il·licitans a ser situats en l’òrbita alacantina, i ni tan sols l’harmonia política dels dos ajuntaments –fet poc usual– ha millorat les coses.
Les inèrcies són això: inèrcies, i quan el sistema polític les alimenta, ja siga per inacció o per una falta activa d’interés en la vertebració territorial dels valencians, tendeix a solidificar-les. Encara que els motius històrics pels quals alacantins i il·licitans estan barallats han passat a l’opacitat de la memòria dels historiadors, els seus habitants actuals en pateixen les conseqüències: des de la guitza amigable i folklòrica fins a la incapacitat de les administracions per lluitar per un front comú.
