3.100 milions de persones al món posen en risc la seua salut consumint aliments de baixa qualitat per no poder permetre’s una dieta alimentària sana. 673 milions passen fam, molts d’ells són nens i nenes (vegeu accioncontraelhambre.org/ca). La pobresa ultrapassa el factor alimentació, l’estricta subsistència. Inclou enfrontar-se a seriosos obstacles que entrebanquen les possibilitats de tindre una vida digna. Dificultats per accedir a l’atenció sanitària, el sanejament, l’educació, l’habitatge …, o la seua privació.
La pobresa esquitxa les nostres societats, silenciosament barrejada amb la solvència. Una petita part erra per les ciutats portant a sobre totes les seues propietats i cercant deslliurar-se de dormir al ras; el gruix, però es concentra en barris marginals de colpidor contrast amb els homòlegs elitistes. Algunes novel·les i pel·lícules de les darreres dècades han tractat d’extremar la visualització d’aquesta disparitat ubicant l’opulència en regions aïllades i barrades a la pobresa. La realitat també ens proporciona aspres representacions d’aquesta desproporció. Basta que reunim, en la mateixa pantalla partida, imatges de barris pobres i sumptuosos, dels molts d’ambdues cares que hi ha al món.
La notícia puntual d’una mort accidental, sobtada, estrident, causada per la pobresa, amaga moltes altres de silencioses, executades pel mateix botxí que, actuant discretament, agredeix i sostrau la salut dels especialment vulnerables. Una mort relacionada amb la pobresa, i amb alguna circumstància que l’eleva a titular del dia, encobreix altres que no tenen la mateixa atenció mediàtica; com tampoc la té el sofriment mental que ha de suposar estar sotmés a privacions bàsiques, especialment quan afecten els menuts de casa. Rere de les irrupcions, en pantalles i titulars, de cruels episodis relacionats amb la immigració, imperceptiblement transcorre el dia a dia, també cruel, d’adversitats que afecten l’estranger, no per ser-ho, sinó per sa pobresa. La pobresa, i l’amenaça de caure en ella, empeny les famílies a desatendre necessitats bàsiques, a triar entre elles, i a acceptar, si de cas, sous insuficients i condicions de treball abusives.
La història de la pobresa, curtament registrada i llargament emmudida, està repleta de cops, enganys i menyspreus, tortura, mort i saqueig, d’indiferència i d’oblit. Comparteix trets amb la història de les dones filòsofes; existiren, però els filòsofs preferiren oblidar-les, potser aprofitant les seues idees. El món benestant tendeix a arraconar la pobresa, i propendeix a oblidar-la. Desagrada i incomoda. Una pobresa que ho és, sovint, a causa que s’han aprofitat d’ella.
Als mitjans de masses la pobresa no té cronistes i les societats acomodades prefereix amagar-la o ignorar-la mentre siga possible. Existeix la descripció i la denúncia de la penúria, la indigència i el sofriment; queixa i protesta exercida des de l’informe, l’article, l’assaig, la literatura o el cinema. I entre aquestes queixes, voldria enllaçar-los el recent article de Gràcia Jiménez «Alacant i la pobresa», ací a Diari La Veu.
L’exigu ressò del clam, però, és ofegat per l’allau del corrent; la limitada repercussió és esmorteïda per la indiferència, la fatiga o la resignació. El croniste parla de l’estilisme de la reialesa, de les vacances del famós, del temperament de la celebritat, la quotidianitat de la classe mitjana, o les seues excentricitats. I quan la pobresa s’obre un espai en la crònica o en el show, es tractarà d’un centelleig, al que la mort, l’angoixa o el dolor solen estar convocats.
Si la pobresa relatés la història
Antonio Gramsci, segon secretari general del Partit Comuniste d’Itàlia, empresonat en 1926 sota el règim de Mussolini, faltà, després de deu anys de presó, sense arribar a conéixer el seu fill menut, i solament de nadó el major(1). Pare des de la presó, i sobreposant-se a l’esqueixament, tracta de construir amb les paraules una relació que mai no tindrà presencialment. En la correspondència que mantingué amb els seus fills, infants, vull destacar una carta dirigida al major:
«Benvolgut Delio. Em sent una mica cansat i no puc escriure’t molt. Tu escriu-me sempre, i de tot el que t’interessa a l’escola. Em sembla que la història t’agrada, com m’agradava a mi quan tenia la teua edat, perquè concerneix als homes vius, i tot el que es refereix als homes, a quants més homes siga possible, a tots els homes del món quan s’uneixen entre si en societat i treballen i lluiten i es milloren a si mateixos, no pot deixar d’agradar-te per sobre de qualsevol altra cosa. És així? T’abrace. Antonio». Gramsci sembla voler transmetre-li el seu orgull d’home del poble i la necessitat de rascar en la història més enllà dels grans personatges i els seus grans fets. Faltà en 1937. Delio tenia dotze anys.
Els retalls d’història que seleccione giraran al voltant de la desigualtat material, també de la pobresa, dels mecanismes i manejos que les elits privilegiades utilitzen per a mantenir i augmentar riqueses i poder. La pobresa, perdedora en la quotidianitat; perdedora quan, desesperada, ocasionalment s’ha revoltat; perdedora a llarg termini quan en el curt ha aconseguit alguna conquesta. Si la pobresa relatés la història, quina seria la seua selecció de fets? La meua tria pessigarà en l’antiguitat, el feudalisme, les revolucions liberals i l’actualitat.
El meu relat no busca ser exhaustiu, però si primfilat quan calga. Espere que la meua selecció aportarà elements en relació amb un enunciat que vaig apuntar en l’anterior article, la llei de la persistència de la desigualtat material. Hi ha qui el considera un principi natural que cal protegir. Per exemple Mariano Rajoy, en aquest article de 1984 que ja vaig enllaçar, fa uns mesos, en «Ruminant sobre la desigualtat». Altres considerem que és un muntatge que cal desvelar i reprovar.
(1) La seua esposa, Júlia, era russa. Amb el major de dos anys i ja embarassada del menut, s’havia traslladat a Moscou pocs mesos abans de la detenció de Gramsci en 1926.
