Vaig ser un home preocupat per copsar les mesures de les formes. Em trobava summament obsessionat per l’estretor de certs buits, per omplir-los amb les proporcions de les coses. Això, que podria paréixer una bogeria, era en mi producte d’una sèrie de meditacions i conjectures tremendament llargues i conseqüents.
La meua idea consistia d’omplir tot l’espai buit, però no amb objectes sinó amb les seues dimensions, per així, una volta acomplit tal propòsit, poder acoblar qualsevol cos a l’espai desitjat. És a dir, furtar el volum dels ens materials.
En un principi les coses no eixien tal com jo esperava (encara la perfecció que dóna la pràctica estava absent), però tan prompte l’experiència i el costum foren llimant equívocs i errors, les coses començaren a funcionar amb una suavitat i celeritat sorprenent. El més difícil d’aconseguir fou desposseir de mesures els éssers humans. Aquests, en bona lògica (si bé relativa i errònia), s’hi oposaven, ja que sabien els problemes que la manca d’escales, calibres o dimensions els produiria. El que no assolien a veure, a atalaiar, a albirar, a comprendre, eren els beneficis que aquesta situació els suposaria. Com sempre, l’home necessitava ser empentat per a canviar, per a eixir del seu entorn. Com sempre, l’home, tan aviat es veié fora del seu context habitual (encara que transitori) es va tirar mà a les seues vergonyes per a cobrir-les (eixes vergonyes que el temps i el lloc canvien constantment); cadascú tapava allò que creia que havia d’amagar al seu enemic (perquè en eixos tràngols de nuesa, tots, absolutament tots, són enemics): els seus costums, la seua innocència, la seua saviesa, els seus propòsits, els seus records, les seues vacil·lacions, les seues volences, els seus anhels, etcètera. Una vegada al lloc on tots es trobaven desproveïts de mesures, van adonar-se que tots, sense excepció, eren iguals.
La meua errada fou tremenda. L’Univers es va omplir de rialles de satisfacció insalubre i de sanglots d’igualtat. L’eternitat fou petita per acollir els gemecs, les queixes, les fatuïtats. I aquests mateixos gemecs s’ompliren amb nous plors, amb noves rialles. I la meua ment, on tot estava, va esclatar sense possibilitat de recomposició.
Ja m’ho deia ma mare: “fill, no t’oblides de raspallar-te les dents abans de gitar-te”.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
