Havíem estat al mateix partit, però no el coneixia personalment. Vaig ingressar en època tardana al PSPV històric, quan es preparava la fusió amb el PSOE, unió de la qual ell havia estat l’inspirador probablement més influent seguint el model del PSC. Ara militàvem en llocs distints. Jo era un modest regidor per la UPV i ell un destacat Ministre de Sanitat del govern socialista. Per a mi ell representava, en certa forma, una “traïció” al valencianisme polític. Però… ¿i si els “traïdors” l’encertaven?, ¿qui podia estar segur de tindre tota la raó? Ernest Lluch era un intel·lectual preocupat pel nostre País. Ell havia contribuït a crear unes bases serioses de la història econòmica valenciana. Ara semblava decidit a millorar la sanitat. Ben mirat, era un personatge admirable malgrat les discrepàncies polítiques.
Aquestes reflexions em ballaven pel cap mentre tornàvem de posar la primera pedra del futur Centre de Salut d’Oliva. Havia de fer-li una entrevista per a la revista Ullal. La conversa fou amable i càlida. Repassàrem els temes del moment. El projecte del nostre centre sanitari, la llarga paràlisi de les obres a l’Hospital de Gandia, les transferències de l’INSALUD a la Generalitat valenciana, etc. Ell contestava les meues preguntes impacients amb una barreja de subtilesa i claredat remarcables. Era el dia 9 de març de 1985.
Quinze anys després, la notícia de la seua mort va ser una forta punyalada. Quan tocava celebrar els 25 anys de democràcia, assistíem impotents a l’assassinat del diàleg i la tolerància. En un dels seus darrers articles, ell havia escorcollat el primer crim d’ETA. Sembla que va ser la mort “no buscada” d’una xiqueta en una explosió, i no el d’un guàrdia civil. Tant se valia. Al capdavall, tots els crims eren rebutjables. Des de la xiqueta a l’estació d’Amara fins al mateix Ernest a Barcelona. Massa sang, que sols fa sang, vessada. Massa morts de guàrdies, criatures, polítics, dones, militars, transeünts, governants o persones anònimes. Totes sobraven. Sempre he pensat que matar en nom d’una pàtria no té cap justificació. Les “pàtries sagrades” sempre han acabat fent sofrir els “patriotes” amb guerres, repressions, neteges ètniques o terrorisme. L’única cosa que hauria de ser sagrada, en el sentit d’inviolable, és la vida de les persones. Cap ratlla de ningun mapa mereix la mort d’un sol ésser humà. Eixe, estic convençut, era també el pensament d’Ernest Lluch.
Passat el temps, el seu assassinat encara sembla més absurd. Per a satisfacció de molts i contrarietat d’alguns, hui ETA ja no existeix. Això és un triomf social i una victòria pòstuma de Lluch. La memòria del professor i polític català perdurarà al País Valencià, malgrat la mesquinesa del tàndem antivalencià que desgoverna la Generalitat. Ells, fent gala del seu fanatisme, li han llevat el seu nom a un centre de salut d’Elx. Hi ha, però, altres llocs que el recorden, com el carrer que té dedicat a Oliva. Enguany ha fet vint-i-cinc anys del seu traspàs. L’efemèride va ser fa poc, el 21 de novembre, un dia després del cinquanta aniversari de la mort del dictador, la llavor del qual encara perdura, rebrotant en la societat, contaminant la política i la justícia espanyoles. L’ambient mundial hi sembla propici. Hi ha corrents cap a les involucions totalitàries i alguns parlen, amb bastant fonament, de serioses amenaces a la democràcia, un sistema sempre imperfecte que demana una millora radical. Mentrestant, les guerres obertes o latents hi continuen, per a vergonya de la humanitat. Unes són mediàtiques, com les d’Ucraïna o Gaza i altres amagades, com les africanes. ¿Què pensaria de tot açò Ernest Lluch? Probablement, buscaria la mediació en mig del soroll. Demanaria lluitar el que calgués fins a aconseguir que els crits esdevingueren diàleg, les bombes propostes i les bales paraules. Si ell visquera i tornarem a parlar, estic segur que seguiríem discrepant en algunes coses, però sempre des del respecte mutu. També, és clar, coincidiríem en moltes altres i, per descomptat, tornaria a fer meus els seus mots de fa quaranta anys a Oliva:
“S’han de prendre decisions i les decisions sempre són tancades per definició, però s’ha d’intentar al màxim que siguin obertes, que siguin corregibles i reversibles…”
En definitiva, flexibilitat enfront de dogmatisme, reforma enfront d’immutabilitat, propostes que, sense dubte, permeten avançar cap a un món millor.
