Les Normes de Castelló o Normes del 32 són un total de 34 regles ortogràfiques aprovades i ratificades per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític del País Valencià, reunides el 21 de desembre de 1932 a la Casa Matutano de Castelló de la Plana, amb la idea d’adoptar un sistema ortogràfic unitari per al nostre valencià, el català de totes i tots.
Aquesta vesprada precisament, a la ciutat de Castelló de la Plana, la Plataforma unitària de Castelló per la Llengua -plataforma que engloba més de 25 entitats representatives de la societat civil castellonenca, i que, a més a més, és l’encarregada d’organitzar els actes commemoratius de les Normes- ha convocat la manifestació amb el lema «Llibertat pel Valencià». Enguany, novament, ens hem de mobilitzar per demostrar que som un poble orgullós amb la nostra història, amb la nostra cultura, però sobretot amb la nostra llengua.
I és que la importància de normalitzar la nostra llengua és cabdal, més enllà de postures interessades que sols pretenen debilitar-nos a l’hora de voler polaritzar tota una societat amb l’objectiu de restar-li poder de decisió.
Les diferents correlacions de forces en els territoris de l’àmbit lingüístic fa que la defensa i promoció de la llengua pròpia tinga unes realitats diferents. Al Principat la meitat de les persones creuen que català i valencià són llengües diferents segons un estudi de la Plataforma per la Llengua, i ací, a ca nostra, des d’entitats bancàries i webs d’àmbit estatal, van en la línia de disgregació de la llengua amb les opcions de català/valencià.
Tot açò no és una casualitat, sinó tot el contrari. Sols es pot tractar d’una estratègia ideada per aquells que ens volen confrontats, per assolir els seus fins. Cal recordar aquella frase del gran assagista Joan Fuster que deia: «O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble». Malauradament, el que vivim és una clara discriminació envers la nostra llengua. Som un col·lectiu perseguit pel feixisme lingüístic imperant de l’Estat espanyol, on no cap una altra manera de comunicació lingüística que no siga el castellà.
Les dretes i extremes dretes volen utilitzar en molts casos el fantasma independentista per enfrontar i dividir els pobles, usar les diferents llengües oficials de l’Estat com el principal problema. Atacant els defensors de les cultures i llengües de les nacionalitats històriques de l’Estat, des del seu ultranacionalisme, que, a diferència dels qui sempre ens hem mostrat oberts, respectuosos i acollidors, sí que és molt perillós.
Ens volen tornar a l’Espanya de blanc i negre, una «España grande y libre» amb una societat dòcil, ignorant i inculta; però, per damunt de tot, monolingüe. Que la «lengua del imperio» siga la dominant, obviant les diferents llengües, cultures i sensibilitats de l’Estat. Que una part del discurs dels innombrables siga que estime la meua llengua no perquè siga la meua llengua, la dels meus pares i uelos o la del meu poble, sinó perquè vull crear una barrera ideològica i independentista envers la resta de la societat, fa entendre fins on estan disposats a arribar. Dia rere dia és més evident que la nostra idiosincràsia com a poble serà l’arma més utilitzada dins la guerra de la dreta i l’extrema dreta per aconseguir captar eixe vot que en gran manera prové de la ignorància més recalcitrant.
Si no treballem per un model d’immersió lingüística en valencià, no podran mai els nostres fills i filles ser competents en les dues llengües oficials i, això, pot significar que tots els esforços que portem a terme en la defensa i normalització de la nostra llengua puguen quedar en no res.
L’anomalia que hem viscut i malauradament continuem vivint els valencians i valencianes, en què molts de nosaltres no hem tingut la sort de poder estudiar en la nostra llengua; vetada en l’educació pública, les institucions, o en alguna part de la sanitat, no ens ha permés ni tan sols saber-la escriure. On s’ha vist desgavell de tal magnitud en què més de la meitat d’un poble no sap escriure la llengua que parla?
Són moltes les xiquetes i xiquets que no l’aprenen a l’escola, i, així i tot, volen crear la falsa notícia que el castellà està en perill, quan jo no conec ningú -repetisc: ningú- que no sàpiga parlar castellà. En canvi, el que sí que és cert i fàcilment demostrable són els milers de valencians i valencianes que no saben parlar la meua llengua.
A pesar dels continus atacs i agressions, no defallim, i som conscients que la llengua és el principal valor patrimonial que tenim com a poble, i no podem parlar d’història, tradicions i cultura als nostres pobles sense fer-ho en valencià. Encara més, crec que no podem sentir-nos plenament valencians i valencianes si no coneixem la llengua, si no la sabem parlar i entendre. Perquè una llengua és una manera d’estructurar el pensament, de cohesionar una societat, és una eina de comunicació. La llengua és una eina bàsica per al coneixement i transmissió de la cultura, els costums i les tradicions d’un poble, el nostre poble.
Per a continuar amb la tasca de promoció i normalització de la nostra llengua, necessitem una eina que jo considere vital, la reciprocitat dels mitjans de comunicació en llengua pròpia al conjunt de l’àmbit lingüístic. I açò no sols ho dic jo, un simple activista de Cabanes, sinó grans personalitats del nostre país. Des d’Iniciativa-Compromís hem de fer bandera en totes aquelles institucions on tenim representació.
Està a les nostres mans cuidar la nostra llengua, perquè una llengua no desapareix perquè no hi haja nous parlants sinó perquè els qui la parlem deixem de fer-ho.
David Casanova és alcalde de Cabanes.
