Enguany, el 8 de març cau en ple diumenge de Magdalena, el dia per excel·lència de la festa fundacional de la ciutat de Castelló de la Plana. El dia en què recordem què vam ser i des d’on ens hem construït com a poble. Aquestes coincidències sempre conviden a la reflexió. Sense voler fer apologia de l’astrologia contemporània ni res per l’estil, podem dir que no és una coincidència menor.
Així doncs, si sempre celebrem amb alegria aquestes dates en què omplim els carrers de música, pólvora, tradició i bona dosi de comboi, també és per a nosaltres un bon moment per donar espai a la reivindicació. Perquè les festes populars són identitat, però també són espai públic. I, com diem sempre, l’espai públic és polític.
La Magdalena parla de qui som com a societat, per això cal que ens preguntem qui sosté realment les festes. Qui organitza, qui cus, qui fa la truita de faves, qui coordina, qui neteja, qui cuida, qui fa possible que tot funcione. Fa anys em van publicar un article en què responia amb molts exemples aquesta pregunta i on contestava sense miraments: les dones. Sovint invisibles, sovint sense massa reconeixement, sovint carregant amb una doble jornada (la d’estar i la de fer) que no apareix en cap programa oficial.
Per això, que el 8M coincidisca amb les festes, sempre és una bona oportunitat per pensar com fer eixa festa més justa. Perquè ja no té sentit cap tradició que puga construir-se sobre la desigualtat. I dic açò després d’haver presenciat una escena digna del NODO fa uns dies, quan les reines de les festes li van ballar el bolero de Castelló a la reina d’Espanya. Una imatge que, més enllà de l’anècdota, ens recorda fins a quin punt alguns imaginaris continuen situant les dones en un paper decoratiu o subordinat, fins i tot en espais que també hem construït i sostingut nosaltres mateixes. Les dones no tenim un paper figuratiu en les festes. Som una part essencial de la seua existència, tant en les manifestacions més tradicionalistes com en la pràctica viva del carrer, a les colles.
L’escena coincideix amb el moment de regressió preocupant que vivim. La violència patriarcal institucional al País Valencià és evident. Es qüestiona la perspectiva de gènere, es buiden de contingut les polítiques d’igualtat i es banalitza la violència masclista. Però eliminar les paraules no elimina les desigualtats. Al contrari: amagar-les, les cronifica.
També a les festes hem vist com la violència masclista es normalitza amb l’excusa de l’ambient, de la broma, de la gràcia. Ens ha passat a totes, no és anecdòtic. Per això les feministes no ens cansem de demanar, de buscar i de construir espais segurs d’oci en els esdeveniments multitudinaris. La llibertat no pot ser selectiva. La festa i l’acte de gaudir, tampoc. Ho mereixem, ho volem.
Enguany aprofitarem la festa per a defensar la igualtat en tots els àmbits. Defensem la igualtat salarial, reclamem corresponsabilitat en les cures, exigim polítiques públiques amb perspectiva de gènere, pràctiques privades i col·lectives més curoses i que ens incloguen a totes.
Perquè ara mateix les institucions estan farcides de feixistes que ho volen destruir tot, especialment el que ens iguala en seguretat, en drets i en plaers. Perquè la democràcia sense totes les dones (no només les que se sacrifiquen pel rol, sinó també sense aquelles que busquen sempre nous horitzons de feminitat) no és democràcia.
La Magdalena ens recorda que venim d’un poble que camina dels orígens cap al futur. Però eixe futur només serà digne si és feminista i és inclusiu, si reconeix les diverses realitats de dones joves, majors, de les treballadores més precàries, de les migrants, les que sostenen barris i comissions, les que no surten a la foto però fan que tot funcione, les que només volen xalar la festa en pau.
En festes i cada dia, les dones som la resistència. Aquest 8 de març, enmig de la festa, alcem la veu amb força i fermesa. Perquè sense les dones, la festa de la democràcia només la viuen uns pocs. Sense reconeixement i sense inclusió, no hi ha igualtat ni poble que avance.
Laura Castillo és secretaria comarcal de Compromís a la Plana Alta – l’Alcalatén i membre de l’Espai Feminista de Més-Compromís.
