La recent polèmica a Benicàssim (Plana Alta), on hi va haver una cercavila de menors vestits de legionaris que cridaven “¡Viva la Legión!”, ha reobert el debat sobre la vigència de símbols i imaginaris hereus del franquisme en festes privades i populars. Les imatges, que mostren xiquets i xiquetes participant en un ritual que exalta un cos militar directament vinculat a la dictadura, han generat crítiques d’historiadors i veïnat que consideren que la Legió continua funcionant com a vehicle de legitimació d’un passat autoritari mai depurat.
1. Nascuda amb Franco i exaltada pel règim
La Legió espanyola va ser fundada el 1920 per José Millán-Astray i, des dels seus inicis, Francisco Franco hi va destacar com un dels caps més rellevants, fet que marcaria la seua projecció política posterior. L’exaltació del cos, amb rituals i lemes com el conegut “¡Viva la muerte!”, va convertir-se en una de les expressions més representatives de la cultura militar franquista. El catedràtic Ismael Saz, en llibres com Fascismo y franquismo (Universitat de València, 2004) i Las caras del franquismo (Comares, 2013), ha explicat com el règim va necessitar construir mites fundacionals i va utilitzar la Legió com a símbol de sacrifici i disciplina, integrant-la dins d’una dictadura que ell conceptualitza com a “fascistitzada”.
2. La violència colonial aplicada a la Guerra Civil
Els legionaris havien estat formats a les guerres colonials del Marroc, on l’exèrcit espanyol va desplegar tàctiques de violència extrema contra la població local. Diversos estudis universitaris assenyalen que aquestes pràctiques foren traslladades directament a la Guerra Civil: execucions sumàries, càstigs exemplars i una brutalitat calculada com a instrument de terror. Per exemple, “El passat en construcció. Memòria i amnèsia en l’Espanya contemporània”, de Carles Santacana (2003), explica que episodis com les massacres de Badajoz o Màlaga no poden entendre’s sense la intervenció de la Legió i d’altres tropes colonials com a braç executor de la repressió.
3. La seua funció propagandística
Per a Saz, el franquisme fou una “dictadura fascistitzada” i necessitava una estètica militar i heroica. La Legió encarnava el sacrifici, la disciplina i el culte a la mort, tres valors que el règim va convertir en propaganda oficial. La seua presència en desfilades i actes religiosos reforçava la imatge d’un estat fort i catòlic.
4. Els rituals i símbols que perpetuen el franquisme
El professor Carles Santacana (UB) apunta que la persistència de rituals legionaris en festes i actes públics mostra que la simbologia franquista no s’ha trencat. Processons com la del “Crist de la Bona Mort” a Màlaga, o desfilades militars amb legionaris, són una herència directa del nacionalcatolicisme.
5. Una memòria democràtica pendent
En el llibre El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971) (Afers, 2000), Santacana analitza com el règim va penetrar en la vida quotidiana amb símbols, rituals i discursos que anaven més enllà de la política estricta. L’autor mostra que la dictadura no sols va imposar repressió, sinó també una cultura política i social que es va filtrar en les festes, els espais públics i els hàbits col·lectius. Segons Santacana, el problema de la Transició fou que molts d’aquests elements simbòlics i pràctiques van perdurar, sense una ruptura clara, i això ha dificultat construir una memòria democràtica plena. El cas de la Legió, present encara en desfilades i actes festius, és un exemple d’aquesta continuïtat que manté vigent una herència cultural lligada al franquisme.
