Si vostè, foraster o autòcton despistat, no sap res del Cabanyal, pot optar per seguir l’itinerari turístic que el juliol passat va instal·lar l’Ajuntament de València. El projecte va partir de la Regidoria de Turisme, en mans del PSPV-PSOE, amb Emiliano García al capdavant, tot i que es va bastir durant l’anterior legislatura, quan l’actual vicealcaldessa i regidora d’Urbanisme, la també socialista Sandra Gómez, n’era la responsable de l’àrea.
La ruta no admet desviaments. 34 pals direccionals de dos metres d’altura hi marcaran el pas i la mirada. Tota una collita subversiva de fongs nascuda en plena humitat estiuenca. I 10 panells amb codi QR assenyalaran on és i perquè. Imprescindible el mòbil, per tant. Des de la Regidoria de Turisme xifren el cost en poc menys de 12.000 €. Uns diners provinents d’Europa, a través de la coneguda com EDUSI 3C, que reclama sempre un procés previ de participació ciutadana. Un fet inexistent en este cas, reconeixen des de Turisme, perquè l’empresa que havia de contractar l’anterior delegació de Participació per determinar qui, on i perquè no hi va arribar a temps i s’esgotava el termini per plantar el pals.
Però vostè no ha vingut a llegir interioritats burocràtiques, així que anem al gra. La ruta comença en l’exclusiu hotel de Las Arenas (sic). La nota turística destaca l’antic ambient popular del vell balneari i hi apunta: “Quan es va inaugurar el luxós Hotel Las Arenas, l’any 2006, es van reconstruir els pavellons clàssics, les desaparegudes piscines i el trampolí de competició, immortalitzat pel cartellista Josep Renau”. La informació, estimat visitant, no és del tot correcta. En veritat va ser una obra d’una dubtosa legalitat, patrocinada pel Partit Popular, amb Rita Barberá com a alcaldessa. El plenari va aprovar en maig de 2002 la construcció, que no reconstrucció, on s’hi van vulnerar els plecs de condicions de la subhasta, que va caure del costat del grup Santos, vinculat a les germanes Koplowitz. I tot d’una manera no massa competitiva, segons va denunciar el llavors portaveu municipal socialista, Rafael Rubio. Així ho conta Lluís Cerveró en el seu magistral llibre “El Cabanyal, per exemple”.
Canvi i excés de volumetria, balcons que sobrepassen els límits de l’edificació, soterranis no previstos… Són algunes de les irregularitats d’aleshores sense inspecció ni càstig. També va quedar sense investigar la denúncia que, en desembre de 2003, va fer pública Esquerra Unida, en aquell moment amb l’actual alcalde, Joan Ribó, al capdavant del grup parlamentari. La formació esquerrana va lamentar que, tot i que l’edifici conservava un nivell 2 de protecció i, en conseqüència, la constructora havia de preservar bona part de l’estructura i, especialment la façana, l’espai interior i la teulada, la piqueta va arrabassar l’interior del pavelló columnari i l’arbrat. El PP va justificar llavors que les parets i la coberta mancaven de valor patrimonial.
Però continuem avant, hi deu pensar l’intrèpid vianant: el mal ja està fet i d’això, en fa molts anys. A més, el trampolí de Renau bé mereix fer el cor fort i entrar-hi per la foto. Després de la reverència del grum amb gorra i uniforme, hi ha la remor de les fonts interiors que suren pel hall. La vista promet. L’aigua, la calor, el trampolí republicà de Renau… El conserge és amable, però encongeix els muscles quan veu el QR en el mòbil: “No sé qui edita açò… Si no està allotjat, sols hi pot entrar al bar i, a la terrassa i a l’spa, sota reserva”. La presència d’un turista en xancletes i bermudes no sol passar desapercebuda en un hotel amb tanta porció de firmament. El superior del conserge, un tal Andrés, s’hi acostarà i insistirà: “La piscina és un bé protegit, però l’accés està restringit als clients. Sinó molta gent hi vindria i els clients de l’hotel volen estar tranquils”.
No escletxa en el discurs d’Andrés i del subaltern. L’alternativa és a la carta: des de 120 € la nit en l’habitació més bàsica, fins els vora 1.600 € diaris de les suites Mare Nostrum i Malvarrosa. Si no és el cas, Andrés li assenyalarà molt educadament una de les parts del hall: “Ací tenim una exposició de quadres del que era el balneari antic”. Són fotos, no quadres, en blanc i negre, de les que trobarà en qualsevol buscador d’internet. Si la frustració hi puja, sense voler, al rostre, Andrés reblarà amb una darrera alternativa: “Des de l’exterior sí que s’hi veu el trampolí, crec, si va rodant l’hotel”. Però, no s’ho crega. Ni amb un coll de girafa podria vostè divisar ni un mil·límetre del tauler històric. Pedra, molt alta, per cert; més pedra i una mica més de pedra ho impediran. Així que el més aconsellable és no perdre el temps, assumir-ne la derrota i continuar la ruta.
Següent parada. Museu de la Setmana Santa i Museu de l’Arròs. Aliment per a l’ànima i aliment per als budells. Paga la pena la mirada longitudinal de l’antic molí Serra, de 1906, bé de rellevància local i espai etnològic d’interès local. Pura roca fosca, popular i elegant, amb el panell QR molt blau en la façana. Talment com en el següent lloc, l’església del Rosari, al cor del Canyamelar. Arquitectura amb influència herreriana, detalls neoclàssics, un retaule ceràmic de 100 peces… i un punxó de QR en la porta. A finals de juliol, Ciutadans en va denunciar l’ús de pals de metalls, en compte de fusta, sense permís de la Comissió de Patrimoni. Des dels despatxos de Turisme expliquen que sí que disposen de les autoritzacions reglamentàries i que, a més, els pals no hi estan subjectats a cap edifici, sinó a un prudencial pam de distància. Talment com el que n’hi ha a la mateixa plaça del Rosari, n’hi ha un altre al Teatre El Musical, eixe recinte de pòrtic gegant, però amb porta d’entrada ben petita. Ja hi pot buscar vostè, si vol, totes les metàfores que vulga respecte a política cultural autòctona.
Pas a pas pel carrer del Rosari, un dels primigenis de l’antic Poble Nou de la Mar, municipi independent abans d’acabar entre la queixalada de la gran ciutat, els arribarà el murmuri del mercat del Cabanyal, el gran soc portuari i d’horta endins. S’hi trobarà de tot i amb tothom. S’hi aconsella menjar i beure. Pel pur plaer i per fer sang de cara a la resta de la ruta. Prosseguirà vostè pel solitari i renovat carrer de Sant Pere, primer vestigi del vell assentament de pescadors. Allà, l’escorxador, antic epicentre de la resistència de Salvem el Cabanyal, ha esdevingut en mausoleu de les essències contestatàries. Ara és l’Arxiu Històric i el Centre d’Interpretació del Cabanyal. No sabem quants dits els poden sobrar a les mans per contar el socialistes dignes d’entrar-hi sense haver d’abaixar la cara. Entre els escollits, els irreductibles Carmen Alborch i Vicente González Móstoles, a peu de terra contra les excavadores del PP en els darrers enderrocs, en 2010. I a dalt d’aquelles màquines, encara hi ha la memòria d’aquells dies amb la imatge icònica de Gabi Fariza i el seu fill. Fariza va faltar de sobte, fa poc. El metall, novament el metall QR, no hi fa justícia a tocar de l’entrada del seu Teatre de Titelles l’Estrella, a la plaça Llorenç de la Flor. Aquell matí, Fariza i fill s’hi oposaren als enderrocs i reberen xarop de porra dels policies nacionals enviats per socialistes de la Delegació del Govern: Ricardo Peralta i Luis Felipe Martínez.
Anem acabant l’itinerari. Del Cabanyal al Cap de França per la millor via: la plaça del Àngels, amb l’església del mateix nom, autèntic epicentre de la religiositat popular de la zona, amb la custòdia del Santíssim Crist del Salvador. I a fora, barroc tardà, maçoneria i un genuí toc classicista. I una torre geperuda que abans, molt abans, era un far que hi guiava els vaixells perduts. Ja no hi ha naufragis a la mar. Sí però, del bon gust amb eixe màstil QR ancorat a sota de la ceràmica que recorda la restauració de l’edifici el 1972.
Però, en tota ruta moderna seria més sacríleg no consumir que tallar la melena al Crist Salvador. Així que la darrera etapa és a la Fábrica de Hielo (una antiga fàbrica de gel prop de la mar), on l’únic glaçó que hi ha és el dels cubates a preus no del tot populars. No té pèrdua. Set pals des de l’església dels Àngels fins a l’antic magatzem del fred els guiaran per mig barri fins la destinació final. Un espai pretesament cultural amb cua Covid per reserva de taula i carta de còctels i consumicions. Diners públics per promocionar espais privats, aquells on els socialistes, o això diuen, sospiren, també això diuen, amb fer del Cabanyal un Notting Hill de peu pla, dissenyat entres vapors salobres i de gin d’alta gama.
La publicació d’aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l’import.
Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
