La República de la Unió de Myanmar porta 50 anys aïllada del món. En 1962, després d’un colp d’estat, es va establir una dictadura militar que ha durat fins a l’actualitat. En 2010 es van celebrar unes “eleccions” en les quals els mateixos caps militars van passar de generals a ministres. Aung San Suu Kyi, la famosa líder de la Lliga Nacional Democràtica, no va poder presentar la seua oposició, es trobava sota arrest domiciliari. La pobra ha passat mitja vida sota arrest domiciliari. La deixen anar-se’n, però si ix del país no podrà tornar a entrar.
La junta militar que governa Myanmar ha estat espoliant el poble des que va assumir el poder. Poc o res dels diners que arribaven a les seues mans retornaven a la població. Bona mostra d’açò és que moltes de les carreteres i pràcticament totes les línies de ferrocarril són llegat de l’època colonial britànica. La resta de rutes, rocambolescs camins entre muntanyes i valls, són propietat d’inversors privats. Açò suposa que s’haja de pagar peatge per a circular per quasi tot arreu, tot un despropòsit tenint en compte el tipus de via pel qual es condueix. Però en els últims anys, hi han hagut canvis. Els líders de la república s’han adonat que poden fer-se més rics i poderosos sent una mica més oberturistes. Per açò, després de molt de temps, han iniciat un procés cap a la democràcia que han de rematar en 2015 amb unes eleccions lliures (o açò diuen). Gràcies a la seua nova política exterior, i al visat que amb prou faenes vaig poder aconseguir a Bangkok, ara em trobe en aquest meravellós país, escrivint des de el golf de Bengala, a prop d’on George Orwell va inspirar la seua primera obra: Els dies de Birmània.
Myanmar amb prou faenes està preparada per a rebre els pocs curiosos que ens anem acostant. Fins a fa molt poc, els únics que solien visitar el país eren homes de negocis de Xina o Tailàndia, nacions que no van respectar el bloqueig econòmic imposat per l’ONU. Aquests homes de negocis arriben atrets pels innombrables recursos d’aquestes terres: gas, petroli, fusta, minerals, joies, arròs… També es planta opi en el nord-est, tant o més que a Afganistan, per proveir el mercat oriental. Potser per açò part de la zona està controlada per guerrilles. Els turistes estem vetats allí.
A Myanmar hi ha més de 100 ètnies diferents, però la major part de la població es divideix entre 8 que són les majoritàries. En el nord, sud, est i oest hi ha enfrontaments armats i zones restringides. Solament la zona central, des de Mandalay fins a Yangón, està completament controlada. El país és molt peculiar, hi ha huit dies de la setmana, l’hora té mitja hora de diferència amb la dels seus estats veïns, i en tot el territori es parlen desenes de dialectes diferents. Es condueix per la dreta, però el volant també està en la dreta (molt perillosa característica, per cert), els homes porten faldilla i masteguen fulles de bètel que els deixen les dents roges. En els foscos carrers de les grans ciutats el clavegueram va per sota de la vorera, de tant en tant les tapes de ciment estan trencades i si et despistes caus en un dels forats. Els ossos del meu genoll i el meu colze donen fe d’açò. La llum va i ve a causa de les arbitràries restriccions. Fins fa poc, l’estat era conegut com Birmània, però en un moment donat, el govern va decidir canviar el nom a Myanmar, la capital va passar de Yangon (ara Yangón) a Naipyido, una impol·luta ciutat de nova construcció que segons diuen va costar uns 4.000 milions de dòlars.
Al territori cohabiten musulmans, cristians, budistes, hindús i animistes. En ser el país que separa Índia de la part oriental d’Àsia, la mescla cultural i ètnica resulta única i fascinant. Tota aquesta varietat racial és una herència de l’etapa colonial britànica, quan Birmània era un dels països més pròspers de la zona. Gents d’Índia, Bangladesh, Xina, Nepal o Pakistan van arribar per a treballar en mines, fàbriques, carreteres o en la via fèrria. Ara és el país amb la renda més baixa de l’ASEAN (Associació de Països del Sud Est Asiàtic) amb poc més de 400 euros anuals per càpita.
Qualitats per a eixir del pou
Però a Myanmar no li falten qualitats per a eixir del pou. A més dels citats recursos, el país compta amb grans extensions cultivables i disposa de diferents climes que li donen un cert avantatge competitiu amb els seus veïns a l’hora de comptar amb gran varietat de productes. Fins i tot tenen un vi que es pot beure! Però sobretot compten amb una quantitat d’atractius culturals, gastronòmics i naturals que poden convertir la regió en una de les millors destinacions turístiques del continent. La gent de Myanmar és bondadosa, extremadament amable i somrient. No estan cansats dels turistes, com a Tailàndia o Malàisia, i de fet els agrada relacionar-se amb ells per a poder practicar algun idioma i rebre notícies de l’exterior. Cal destacar que fins a fa ben poc, internet estava prohibit i la televisió solament emetia produccions locals. Les platges són espectaculars: peix i marisc fresc a preus ridículs, arena blanca, palmeres repletes de cocos verds… La selva i els boscos segueixen quasi verges, replets d’una fauna al·lucinant. La concentració de temples, pagodes i figures religioses de totes les èpoques és de les majors de la zona. La vida rural, si no canvia, conserva formes de vida i tradicions que mai havia somiat veure tan a prop. Com el Llac Inle, on les cases i els cultius es construeixen sobre l’aigua i el mitjà de transport més habitual és el vaixell espentat per un rem que s’usa amb el peu.
