Sara Pedrola / Corresponsal / Titxla, Guerrero.
Hi ha un sol municipi en tot Mèxic on els ciutadans no van votar les passades eleccions. És a Tixtla, el racó guerrenc més proper a la Normal Rural San Isidro Burgos d’Ayotzinapa, d’on son els 43 estudiants desapareguts al setembre a la ciutat d’Iguala. Els pares han boicotejat les eleccions cridant que sense justícia no hi haurà eleccions. Dit i fet.
Sota un ambient enrarit en les ciutats de Chilpancingo i Tixtla, les més properes a l’escola d’Ayotzinapa, es visqueren les eleccions el passat diumenge. Per aplegar a l’escola, un total de 3 retens de diferents forces estatals presagiaven el desig tant dels estudiants com dels pares dels 43 joves desapareguts en mans de la policia Federal i narcotraficants lligats directament amb el govern. “Ni PRI, ni PAN, ni PRD”, es llegia en una pintada a l’entrada de Tixtla, un poble de poc més de 20.000 habitants.
Des de primera hora del matí, com si fóra la processó del Crist del silenci i agonia, (demanaven silenci perquè no se sabera a quina casella es dirigien), els pares dels joves desapareguts es reuniren a la plaça cèntrica de Tixtla. “Doña” Berta, mare del estudiant Julio César Ramírez i acompanyada d’altres pares i alumnes, s’acostava a qui tenia les paperetes i trencava el silenci: NO és pels 43, és pels milers. Hui sóc jo la que tinc un fill desaparegut però demà seràs tu. Agarraven les paperetes i les cremaven. Primer, davant de les caselles. Després, decidiren recopilar un bon número (28 d’un total de 54) i feren una gran foguera al mig de la plaça, davant l’església.
Però no tothom va claudicar a l’hora d’entregar les paperetes dels diferents partits. A la colònia Vicente Guerrero, més d’un centenar de persones s’engolien de pedres i pals dispostos a matar per a poder exercir el nostre dret”, cridava una dona. Resulta que, tot i que deien ser “ciutadans farts dels delinqüents d’Ayotzinapa”, segons els familiars, eren seguidors a sou del partit que lidera el President Enrique Peña Nieto, el PRI.
Amenaçaven els periodistes, “sabem qui sou i vos penjarem. Els estrangers, que se’n vagen al seu país”. En eixe moment, i a l’altra banda de la carretera, un grup d’estudiants s’acostaven en camionetes: L’objectiu estava clar: A la Vicente Guerrero tampoc es votaria. I és quan començà la pluja de pedres, els crits i les carreres. Va durar poc de temps, però finalment, els joves dalt de les ‘pick up’ blanques decidiren marxar cap a l’escola. No sabíem si anaven a l’escola a per reforços o potser no tornarien, però eixírem de dubte un cop ja a l’escola d’Ayotzinapa.
Ayotzinapa està cansada, més bruta, el moviment dels 43 ha perdut forca al país i les manifestacions multitudinàries que feien a la ciutat de Mèxic cada dia 26 ara són esquelètiques amb algun centenar. I és d’aquesta pansida atmosfera de la qual s’ha contagiat l’escola. Al pati, on des de setembre hi ha 43 cadires buides, de color taronja i de plàstic amb les fotografies dels chavos al darrere, una lona gegant diu: Ayotzi Vive.
Vidulfo Rosales, advocat dels pares dels 43, com si fóra un míting, va pujar a la barana. Al costat, Omar Garcia, dirigent dels estudiants i baix centenars de joves i pares que l’escoltaven. “No eixiu de l’escola, ni heu de contestar les provocacions”. L’objectiu, ja l’havien aconseguit: res d’eleccions. I a crit de “porque vivos se los llevaron, vivos los queremos” els estudiants buidaren el pati i tornaren a les seues habitacions.
El sol guerrenc, que és ben potent, encara no havia baixat quan a la mateixa plaça i separats per la “foguera electoral” es formaren dos bans separats. D’una banda, i ubicats més a prop de l’església, els que s’autodenominaven “gent del poble” ( i que en cap moment van deixar els pals), d’altra, familiars i simpatitzants dels normalistes d’Ayotzinapa.
L’enfrontament va ser verbal, càntics de les dues bandes. Però mentre els veïns només repetien el mateix “el pueblo unido, jamás será vencido”, els d’Ayotzinapa en deien 16. Així van estar hores. “Porque, porqué, porqué los asesinan, si son la esperanza, de América Latina”. No descansaren ni un minut.
Els periodistes buscàvem ombra, la policia comunitària observava el que passava a un lloc neutre. Però el sol ja s’amagava entre les muntanyes de la serra verda, així que va arribar l’hora de marxar. Els primers en abandonar van ser els “pro votants”. Quan pegaren mitja volta, els d’Ayotzinapa aplaudiren, com si hagueren guanyat la lliga, i es quedaren a la plaça. No marxaren fins que la foguera agonitzava cendra. “Nosaltres sabem el que és lluitar”, deia una xica mentre deixava la plaça enrere. Era la segona victòria del dia.
