A Hipólito no li tocava agafar eixe metro. És més, no el solia agafar mai. ʺEra la meua dona qui habitualment l’utilitzava tots els diesʺ, recorda Santi, un dels seus fills. Però eixe dia, 3 de juliol de 2006, el destí o l’atzar, qui sap, va fer que Hipólito decidira muntar-se en eixe tren per a visitar a la néta, ingressada per una xicoteta malaltia a l’Hospital la Salut. Seria l’última vegada.

Hipólito Muñoz Algaba, veí de Paiporta, tenia 66 anys i va ser una de les 43 víctimes de l’accident de metro de València, el pitjor accident registrat mai a l’Estat espanyol en aquest mitjà.

El seu fill, Santi, recorda aquell dia amb claredat ʺJo estava treballant a Terol en eixe moment i em vaig assabentar perquè vaig telefonar la meua dona ja que era ella la que normalment agafava eixe tren. Em va dir que acabaven de tancar el metro. l al migdia, seguint les notícies vaig veure: 14 morts en el metro i vaig pensar, clar per això l’han tancat. En eixe moment em va cridar el meu germà i em va dir que el nostre pare no apareixia, que era probable que anara en el metro i jo li vaig dir, en el metro, però què dius? I seguia veient les notícies, 20 morts.

Llavors jo estava a tres hores amb cotxe de València. Vaig parlar amb el meu company de treball i li vaig explicar el que passava i ens vinguérem amb cotxe a corre-cuita. Conduïa ell i jo mentrestant intentava parlar per telèfon, però ningú me l’agafava, sembla que les línies estaven col·lapsades. Vaig aconseguir parlar amb la meua germana, que va ser qui em va dir que segurament el meu pare anava en eixe tren i que segurament estava mort. Quan vaig arribar a València imagina’t el panoramaʺ.

Les primeres hores després del sinistre foren un caos total. Ningú sabia amb certesa que havia passat i menys encara el número exacte de víctimes. ʺEns assabentarem que estava mort a les quatre del matí. Després de donar moltes voltes acudirem a la Ciutat de la Justícia, a l’Anatòmic Forense i després d’esperar molt de temps, vam poder identificar el cadàver i les seues pertinences, però tot açò a les quatre del matí quan, oficialment ja ho sabien des de molt abans, des de les cinc o les sis de la vesprada. La llista de morts es va saber rapidíssim, però bé…ʺ, recorda Santi.

Va ser una nit llarga. Per a Santi, ʺel pitjor de tot és que ens van tenir moltes hores en l’anatòmic forense. Primer la meua germana estava fora amb els altres familiars, però van acabar demanant que els deixaren entrar perquè la premsa no els deixava en pau. Després, una vegada dins, els reconeixements van començar tard perquè ens van tenir esperant fins que arribara Rajoy a fer-se la foto, perquè no va passar a saludar a ningúʺ.

Allò anecdòtic del cas, explica Santi, ʺés que mon pare no solia agafar eixe tren. Va anar a veure la meua neboda i sembla que va aprofitar el viatge per a acostar-se al centre a fer unes compresʺ. De fet, continua, ʺell normalment muntava sempre al vagó de darrere, perquè així estava més a prop de l’eixida quan arribava a la seua parada. I suposem que anava en el de davant perquè va veure al meu amic, una altra de les víctimes. Imagine que anirien parlant quan va passarʺ.

ʺEt marca per a tota la vidaʺ

El dia a dia, des d’aquell moment ha sigut molt dur per a la família d’Hipólito. ʺEls dos primers mesos van ser molt fotuts, després ja et vas acostumant, no et queda més remeiʺ, recorda Santi amb dolor. ʺHi ha familiars que encara no ho han superat i és que un fet com aquest, et marca per a tota la vidaʺ.

ʺEixe és el dolor familiar, però després, la indignació de tota la resta et corroeix i el fet de saber que no solament va ser un accident encara t’indigna mésʺ. I és que Santi ho té clar. ʺAquell dia es va trencar el tren. I a més, sabem què és el es va trencar. Tota la resta ha sigut palla que han posat pel mig per a desviar l’atencióʺ.

ʺLa resposta política era problemàticaʺ

Hui, més de sis anys després, les víctimes continuen sense respostes. Sis anys després, cap responsable polític o administratiu del manteniment de la xarxa de transports on es va produir la tragèdia, ha assumit cap responsabilitat. Per a Santi, vista la situació un parell d’anys després, la resposta política ʺera problemàticaʺ. ʺAcí a València, el tema Gürtel estava a l’ordre del dia. Trama Gürtel, la visita del Papa… ací tenien muntat un tripijoc tot el govern del PP espectacular i jo crec que tot el finançament del PP a nivell estatal eixia d’ací, amb la qual cosa perdre València era perdre, pràcticament, tot l’Estat espanyol i no ho anaven a consentir. Per això, ho van fer tot tan ràpid com van poder, perquè no els afectara en les eleccions de l’any següent i no perdre València. Ja des del primer dia es van reunir pensant més en les conseqüències que podrien tenir ells que amb allò que realment havia passatʺ.

Això els va dur a crear l’Associació de Familiars de les Víctimes. ʺDecidirem unir-nos a l’Associació perquè ja des del principi feia tot molt mala olor. Sobretot la celeritat que tenien, de com van plantejar tot el tractament cap a les víctimes. Van moure tot el procediment en ple estiu, no hi havia forma d’aconseguir advocat, clar, cada família es va haver de buscar la vida per a trobar un advocat, per això hi havia tanta desunió. Imagina’t que aconseguir la llista de les víctimes ens va costar mesosʺ.

Ara, el dia 3 de cada mes, Santi acudeix amb la resta de familiars a les concentracions convocades per l’Associació. ʺSeguiré acudint fins que es faça una vertadera investigació del que va passar i per què va passar, estarem fins que ens donen una vertadera resposta institucional, perquè judicial, per desgràcia, ja no hi haurà, ja ho van tancar tot molt bé. Hauria d’haver-hi un canvi polític molt gran i tampoc l’oposició està per la labor de moure les coses, almenys de moure-les a eixe nivellʺ.

Santi espera que el Tribunal dels Drets Humans els done la raó i reconega que ʺhi va haver indefensió judicialʺ. ʺAmb açò no passarà res, però almenys tindrem raó i, eixe dia, jo crec que podrem descansarʺ.

L’estratègia del silenci, la manipulació de Canal 9 sobre la tragèdia

Primer era el Papa, l’informatiu d’eixe dia reflexa la manipulació política de RTVV

Un editor admet que TVV va silenciar la tragèdia del metro quinze minuts