Malauradament, la condemna contra l’expresident Eduardo Zaplana a 10 anys i mig de presó i devolució de 25 milions d’euros ha servit per a situar la política espanyola en el mateix escenari que la dècada passada: el de la corrupció política com a arma llancívola entre els dos partits que ostenten el règim bipartidista espanyol i valencià.
Però la magnitud de la condemna contra Zaplana és suficientment important com per fer una lectura que va molt més enllà de les batalletes i dels arguments –que no són gens creïbles, per cert– que PP i PSOE utilitzen per a desgastar-se mútuament.
La condemna a Zaplana és la condemna contra un model de país ranci i obsolet. Un país en què els governants van fer pensar que la turboeconomia de la rajola i de la construcció seria eterna, en què tota una generació de joves va deixar de banda els estudis per a dedicar-se al negoci immobiliari i als seus negocis satèl·lits per després xocar de front contra una crisi de la qual ja alertaven els experts des de feia anys però que el PP va decidir ignorar, quan no menysprear, sent el responsable directe de l’enfonsament i fallida total del sector bancari valencià i la desaparició del Banc de València, Bancaixa, la CAM i Caixa rural.
La condemna a Zaplana és la condemna contra un model de país en què si l’economia va bé, o aparentment bé, tant fa si els polítics s’enriqueixen de manera il·lícita i il·legal manipulant els resultats dels concursos d’adjudicació no per a prioritzar el bon servei públic, no, sinó per a acumular la riquesa personal.
La condemna a Zaplana és la condemna contra un model de país en què la cultura no forma part de la seua centralitat i aquesta es veu substituïda per l’omnipotència de personatges com Julio Iglesias, que res no tenen a veure amb el País Valencià però projectaven una imatge que cap país normal amb un mínim d’autoestima no hauria volgut projectar mai.
La condemna a Zaplana és també la condemna a l’arrogància d’uns polítics que van pensar que tot era seu i que estaven legitimats per a fer tot el que fora necessari per al profit personal propi, per a col·locar amics i saludats en l’administració i per a adjudicar a empreses pròximes projectes que havien de ser viables durant generacions però que estaven condemnats al fracàs des del minut zero per, precisament, haver sigut concebuts tal com els concebia el zaplanisme: per a l’enriquiment personal.
La condemna a Zaplana també és la condemna contra un model de país en què el principal partit de l’oposició, i es pot dir que en aquell moment era pràcticament l’únic partit de l’oposició, s’acomoda i se centra en disputes internes. Recordem, per exemple, la ingerència del PSOE des de Madrid per apartar de la candidatura a la presidència de la Generalitat Joan Romero el 1999 a favor d’Antoni Asunción. O la inoperància absoluta de Joan Ignasi Pla, sovint més centrat en assemblar-se al PP que en bastir una alternativa real d’esquerres per por a discutir el relat i la política hegemònica.
La condemna a Zaplana, en definitiva, és la condemna cap a un país que podria reiterar el seu model amb el president Mazón al capdavant, clar deixeble de l’expresident condemnat i qui no amaga tendències econòmiques que fins ara no tenen cap aparença de corrupció, però centren l’economia en projectes megalòmans i en el turisme totalitari, i la transparència de l’administració pública desmuntant i fent una Agència Valenciana Antifrau a mida.
