Manuel Alcaraz Ramos (Alacant, 1958), professor de Dret Constitucional a la Universitat d’Alacant, va ser conseller de Transparència durant el primer Botànic (2015-2019) i és militant d’Iniciativa del Poble Valencià, una de les potes de Compromís. Alcaraz reflexiona en aquesta entrevista sobre el futur de la coalició valencianista, que ara mateix és una incògnita davant els enfrontaments entre Més i Iniciativa, davant la irrupció de Sumar i la manca de lideratges des que Mónica Oltra va deixar la política.
-Ara mateix, quina relació té vostè amb Iniciativa i amb Compromís?
-Soc afiliat de base d’Iniciativa i, per tant, també de Compromís.
-Després de ser conseller ha ocupat algun càrrec en la coalició?
-He sigut membre de la Mesa Nacional d’Iniciativa, tot i que vaig deixar de ser-ho. També formava part del Consell Local d’Alacant de Compromís.
-La situació a què han arribat Iniciativa i Compromís pensa que era previsible?
-Absolutament previsible des de fa anys.
-Per què?
-Jo sempre pense en termes de Compromís, que és qui està relacionat amb la societat. Al País Valencià possiblement un 80% de la gent sap que existeix Compromís. No sé si els qui coneixen Iniciativa o Més arriben a un 10%. Per tant, la reflexió ha de ser a nivell de Compromís. El problema és que s’ha mantingut una coalició, diguem-ne, estranya. Per definició, una coalició és una unió temporal que es realitza per a concórrer a unes eleccions. Però en el cas de Compromís, la coalició s’ha anat mantenint. Jo sempre he dit que no cal patir per les paraules, però arriba un moment en què les tensions s’acaben reflectint.
-Però les tensions s’expliquen pel conjunt de Compromís o per la individualitat dels partits?
-Les contradiccions que acumula Compromís tenen un primer reflex en els partits. I les tensions són molt senzilles. Compromís s’ha convertit en un model de formació política que té una visió molt conservadora de si mateix. Els partits que miren de construir canvis en la societat, siguen conservadors o progressistes, ho fan a través del debat intern democràtic o a través del control d’unes elits que només serveixen per a reclutar gent que reprodueix allò que diuen les mateixes elits. I ens hem convertit en això.
-Sona dur.
-Preguntem-nos quina vida política fa Compromís que no siga estar contínuament pactant entre els partits de dins o, si no, amb Sumar, o fer eleccions i primàries absurdes per a triar candidatures. No tenim un programa propi, no tenim una màquina de formació ni res que s’assemble.
-Molta gent, en canvi, vincula el moment actual de la coalició a la manca de lideratge que s’ha evidenciat amb la marxa de Mónica Oltra.
-No estic d’acord. Evidentment, que Mónica abandonara d’una manera tan complicada la seua presència activa en política ha sigut un factor que ha ajudat a que molts elements s’acceleraren. Però crec que el problema està en el fet que la política basada en els hiperlideratges s’està acabant. Ací també. En aquest moment Joan Baldoví ja no representa el lideratge que sí que reflectia abans de les eleccions. Joan Ribó tampoc, i Àgueda Micó no és aquest tipus de líder. Tampoc ho són Aitana Mas ni Alberto Ibáñez. Però preguntem-nos, també, què se n’ha fet d’Albert Rivera o de Pablo Iglesias. Els hiperlideratges eren figures necessàries en un moment de trencament del bipartidisme. Això s’ha acabat. En tot cas, jo sempre dic que el moment de debilitat comença el dia en què Vicent Marzà deixa de ser conseller d’Educació i es nomena una successora [Raquel Tamarit] sense que Mónica diga res ni puga intervindre en eixe procés. Quan jo era conseller no es movia absolutament res en l’equip de govern sense que passara per Mónica. Res.
-Per què aquella decisió no va passar per ella, segons vostè?
-Jo crec que perquè ja s’estaven evidenciant les lluites dins de Compromís. Eixa era una guerra, fonamentalment, dins de Més. Mai no he entès, en tota la seua dimensió, la jugada de Marzà. Per què Marzà va fer això? Encara no ho he entès. Només se m’ocorre que volia fer un moviment per acumular poder dins de Més de cara al futur i que estava plantejant, al mateix temps, un desafiament a la pròpia Mónica. És el que se m’ocorre, però puc estar equivocat.
-Des de fa temps s’està dient que Compromís s’hauria de convertir en un partit i en teoria aquest desenllaç s’hauria de produir l’any que ve. Pensa que és possible?
-Em fa certa gràcia, i em fa sentir orgullós, que aquests últims dies tothom parle de «refundar» quan jo mateix en parle des de fa anys. Quan jo me’n vaig afiliar, ja fa més de deu anys, tothom em deia que aniríem cap a un partit únic. Hi havia gent que fa dotze anys ja pensava en això, perquè era raonable. Però sempre hi havia alguna causa per a ajornar-ho. I en un moment donat es va començar a parlar de «federació». Hi havia molta gent molt interessada a evitar un procés de convergència. Recorde que fa uns anys Pasqual Mollà es va entestar i vam fer un referèndum telemàtic en Iniciativa per a votar que mai seríem un partit únic. Jo em vaig negar a votar. Primer, perquè en política mai pots dir on estarem dins de quatre o cinc anys. A més, això per a què havia de servir? Per a plantar cara al Bloc? Jo no tenia cap interès en això. Hi havia dies que m’enfadava amb el Bloc i dies que no, però plantar cara per sistema? Ara, això afavoria, en aquell moment, la posició de Pasqual Mollà dins d’Iniciativa. En aquell moment, en comptes de «partit únic» o «refundació», hi havia gent que preferia parlar de «federació». El problema, en aquest sentit, és el de sempre: una formació política en què hi ha una força centrípeta que equilibra les forces centrífugues, eixa força política, es diga com es diga, pot saltar pels aires. Això no vol dir que s’haja de trencar amb el pluralisme, sinó que el pluralisme s’ha d’organitzar d’una determinada manera. I això lliga, també, amb una altra qüestió insuportable dins de Compromís, que és la irresponsabilitat. Ningú és responsable del que fa Compromís.
-Què vol dir?
-L’altre dia, per exemple, es va decidir que cap representat de Compromís acudiria al jurament constitucional de la princesa Elionor. Qui va prendre eixa decisió? És una decisió important. No estar presents en un acte institucional de primer ordre en la vida de l’Estat és una decisió important si volem ser una formació seriosa i de govern. Jo crec que hi hauríem d’haver estat. Però puc entendre que hi haja gent que pense el contrari. Ara, qui ha pres eixa decisió?
-Els militants no sabeu qui ha pres eixa decisió?
-No. I hem de saber quin òrgan ha pres la decisió. Ho ha fet una comissió executiva? Una comissió permanent de la comissió executiva? Una mesa nacional? Algú en concret? És que al final, els diputats, hem tornat a la restauració: a que el partit mane en els càrrecs públics. Això és d’una legitimitat molt pobre. I evidencia que no hi ha una elaboració política. I per tant no hi ha formació, no hi ha possibilitat de donar confiança o censurar qui pren les decisions… Tot això, a llarg termini, és una font de conflictes.
-Però pensa que la constitució de Compromís com a partit hui és viable o és difícil?
-Jo defense aquesta solució, però la veig molt difícil. Si no podem continuar com estem fins ara, si els qui defensen fer una federació no han explicat exactament com ha de ser això, però al final acabaria sent una coalició amb altres forces per finalment continuar igual, l’únic que queda per a refundar de veritat és fer un partit. Perquè un partit t’obliga a tindre òrgans comuns. En canvi, en Compromís existeixen òrgans que no s’han reunit des del 2014.
-El posicionament dels militants de Compromís respecta a la relació que la coalició ha de tindre amb Sumar pot ser un factor important de cara al futur?
-És un factor relativament important, però una mica il·lusori. Si això ha de passar, passarà. Però jo el model el tinc molt clar. Què volem fer amb Sumar? Jo que soc molt vell pose l’exemple del PSUC –Partit Socialista Unificat de Catalunya– respecte al PCE –Partit Comunista d’Espanya–: jo soc Compromís i ací no entra Sumar. Igual que ocorre a Catalunya. Això és defensar, amb totes les cometes del món, la sobirania de què tant es parla. Hi ha problemes, sí, perquè, què passa amb Esquerra Unida i amb les restes de Podem? Són qüestions puntuals que caldrà negociar. El problema és que si anem com estem anant, què ocorrerà? Som nosaltres els qui parlem en nom de Sumar? Qui pren les decisions de Sumar al País Valencià són Àgueda Micó i Alberto Ibáñez? Doncs no. És Txema Guijarro. Al qual, per cert, no l’hem tornat a veure des de la campanya electoral. Si ací tinguérem un partit muntaríem una comissió d’enllaç i el faríem vindre cada quinze dies. Però no.
-Què veu més probable? Un Compromís integrat dins de Sumar a través d’una fórmula singular? Una integració total? Un divorci?
-No ho sé. No es pot saber. Dependrà molt també, de quin serà el paper de Sumar. Ara alguns em diuen que el que importa de la relació entre Compromís i Sumar, en aquests moments, és poder tindre algú dins del Govern espanyol. «Un director general o el que siga». Ens hem acostumat a jugar així, a que la integració depenga de tindre un càrrec en el Govern. D’altra banda, ara diuen que el congrés de Més s’ajornarà al mes d’octubre, i si és així no arribarem vius. Arribarem per inèrcia, però malament. Mentrestant, les últimes enquestes que es van publicant ens deixen en mal lloc. Si això continua així, augmentaran els nervis.
-I si tot això és així, quin futur li espera al valencianisme polític?
-Refundar-se, d’una manera o d’altra, o conformar-se amb tornar a l’electorat del Bloc. Que probablement, per a molta gent del Bloc, seria allò ideal. Alguns pensen que vivien molt bé organitzant Nits Estellés i poca cosa més. Hi ha gent que suggereix que estar en l’oposició els permet tornar a dir País Valencià, passejar la senyera sense franja blava i dir català a la llengua. Hi ha gent que està feliç, en eixe sentit. Això és una minoria, sí, però les minories poden ser perilloses. Si seguim aquest camí a València ens podem quedar amb dos regidors perfectament. A Alacant, quina raó podem donar a la gent perquè ens vote? Eixa distinció que teníem respecte al PSOE i respecte a Esquerra Unida i Podem l’estem perdent a una velocitat increïble.
-Per què diu que cada vegada es nota menys eixa diferència?
-Estàvem girats cap a un moviment de canvi. Compromís era el moviment real de canvi al País Valencià. Érem diferents de Podem i d’Esquerra Unida i també del PSOE. Érem una altra cosa. Jo vaig seguint totes les coses que es fan des del grup municipal d’Alacant. I què fem? Estar contra tot i contra tothom. Contra el món. El missatge és que l’alcalde Luis Barcala és un home molt dolent que odia Alacant. I amb això, on anem? Per què se’ns reconeix a nosaltres? Per estar contra tots? Fins ara hem aguantat per la inèrcia, però soc escèptic.
