“La lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit”.
Milan Kundera
Iósif Stalin (1878-1953), de malnom el padrecito, a més de ser un assassí en sèrie i de sotmetre la població soviètica a un dels períodes més ignominiosos de la seua història, va deportar milions de persones als gulags, autèntics camps de concentració on les condicions de treball forçat, fam i malalties causaren centenars de milers de morts. Tanmateix, va patentar la tècnica d’esborrar de la vida pública els seus enemics en una sort de damnatio memòriae a la manera dels emperadors romans. Famoses són les fotografies en què va fer desaparèixer la imatge de Trotski per art de birlibirloque.
Aquesta anècdota ens ve al pèl per explicar una de les tàctiques més utilitzades per l’extrema dreta per tal d’amagar i tergiversar el passat, especialment amb tot allò que va contra la seua ideologia o senzillament no convé als seus interessos polítics. Com nous Houdinis volatilitzen fets, persones, idees i tot allò que se’ls clave pel mig.
Això ve al cas del que està passant hui a Oriola, on en 2025 la regidoria de Cultura, en mans de Vox, va desmuntar al Rincón Hernandiano uns panels fotogràfics on s’explicava la vida i obra de Miguel Hernández amb l’excusa de què estaven deteriorats. Aquests panels, però, tenien un molt greu defecte per als grups polítics que governen en coalició la ciutat, PP I Vox: feien referència a les idees republicanes del poeta i a la seua militància política, la qual cosa sembla que era totalment inadmissible per a aquests historiadors de pacotilla. Els nous panels que han col·locat han fet desaparéixer qualsevol referència al compromís del poeta amb la Segona República. Al ple de l’ajuntament i per dues voltes amb mocions de l’oposició, s’ha aprovat la restitució dels panels originals, però aquesta reposició sembla estar retardant-se de manera molt sospitosa. Queda clar que no hi ha cap voluntat política que la ciutadania tinga accés a la veritat, sinó què més aviat existeix una indissimulada actitud de posar la traveta i tots els entrebancs possibles per furtar-li a la figura del poeta el seu vessant polític, molt perillós –a ulls de Vox- per a la gent corrent.
Però aquestes actituds contra la memòria no en són l’excepció, sinó la norma de les formacions d’extrema dreta a tot arreu del món. Exemples, n’hi ha un fum. Ací mateix, a l’estat espanyol, l’any passat ja es varen censurar diversos cursos de formació del professorat relatius a com abordar el franquisme i la memòria democràtica a les aules. Madrid, Cullera i Gandia són alguns dels tristos exemples d’aquesta pretensió d’escampar la desmemòria envers tot allò que faça olor de pensament crític.
Però no és només la memòria un dels dimonis de l’extrema dreta. En tenen més i variats.
Sense anar més lluny, en el ple de l’Ajuntament de Riba-roja de Túria d’aquest pròxim dilluns nou de febrer, el grup municipal de Vox presentarà una moció per a regular l’accés a dependències municipals en casos d’ocultació integral del rostre (nicab, burca o altres peces equivalents). El quid de la qüestió no va de si aquesta vestimenta suposa o no una qüestió de seguretat o de violència cultural sobre les dones, sinó que n’és una conseqüència de l’aplicació directa del manual de l’extrema dreta 2.0: fomentar l’odi a l’immigrant, al diferent. I si és musulmà o musulmana, mel de romer! Tots sabem que els moros han vingut a Espanya única i exclusivament a violar les nostres dones –i també els nostres homes, si es dona el cas- a robar en les nostres cases i a omplir els ambulatoris de gom a gom.
L’odi i la xenofòbia viatgen molt fàcilment en una cursa de relleus que comença en Steve Bannon, que passa el testimoni a Donald Trump, aquest a Abascal, i acaben, en un tres i no res, en un poblet del Camp de Túria on en trenta anys no s’ha vist cap burca que sapiguem. Però això és irrellevant per als nous defensors de la llibertat. Igual que les denúncies falses per violència de gènere o els okupes, que es donen en un percentatge ínfim. Importa el soroll, la repercussió mediàtica. L’engany està servit.
Són molt populars els vídeos de YouTube –unboxing els diuen- en què els usuaris obrin la caixa de l’últim aparell que han comprat i comparteixen el contingut a les xarxes socials, ensenyant a càmera els accessoris i complements per a crear una gran expectació. Si obrirem la caixa on ve empaquetada l’extrema dreta -l’espanyola també- i traguérem les peces del seu mecano, trobaríem autoritarisme, masclisme, violència cap a les dones i una enorme dosi de xenofòbia. Poca broma.
Però, ai mare, com digué Osgood a Jack Lemmon en l’última escena de Con faldas y a lo loco: “¡Nadie es perfecto!”
