Aquest dijous es van commemorar els huitanta anys del desembarcament de Normandia, dut a terme pels exèrcits dels països aliats que van aconseguir acabar amb el feixisme i el nazisme durant la Segona Guerra Mundial. Aquell va ser un capítol definitiu en l’esdevenir de la guerra, que va finalitzar amb el triomf dels països occidentals i també de la Unió Soviètica, units per a acabar amb el nazisme que tant negativament va condicionar la història de la primera meitat del segle XX europeu.
Ara, vuitanta anys després de tot allò, alguna cosa ha canviat a Europa. La ultradreta sembla estar a punt d’obtindre un resultat històric a les eleccions europees que se celebraran aquest diumenge. El cert és que els partits d’aquest sector no reivindiquen el nazisme, tot i que no es pot negar que els seus plantejaments i els seus principis evoquen, inevitablement, a allò que es va viure.
Entre altres coses, per exemple, perquè si el nazisme i el feixisme dipositaven bona part de la seua doctrina ideològica en la discriminació contra els diferents –el cas dels jueus va ser el més paradigmàtic, però no l’únic–, ara la ultradreta crida per expulsar els migrants, per criminalitzar-los i per rebaixar els drets de les minories socials i nacionals. No és cap bona notícia que, vuitanta anys després de la derrota del nazisme i del feixisme, ara el catastrofisme no només ressuscite les idees regressives, sinó que els qui les promouen emeten discursos convicents, tot i que fal·laços i basats en les emocions, però mai en la realitat.
Amb aquest escenari Europa votarà aquest diumenge i tot fa pensar en un ascens de la ultradreta en països on fins fa poc era impensable aquest fenomen. L’últim exemple és del dels Països Baixos, on la ultradreta governarà després d’haver guanyat les eleccions en un país pioner en drets i llibertats.
A l’estat espanyol, i concretament al País Valencià, l’ascens de Vox podria no ser tan pronunciat com en altres territoris, però no per això la ultradreta deixa de ser una amenaça. Ja fa temps que Vox marca l’agenda de partits pretesament moderats com el PP, governant amb ells o donant-los suport extern per a condicionar les seues polítiques i fer-les més retrògrades i discriminatòries. Un fet que aquest any s’ha fet molt evident al País Valencià, amb el Consell liderat per Carlos Mazón i per Vicente Barrera.
A Europa, amb tots els matisos que ofereix cada país –la ultradreta no és homogènia en tots els Estats–, el desenllaç podria ser el mateix. Si ara fa una dècada es va viure la pèssima gestió de la crisi amb Grècia, les ingerències de la Troika o la freqüent incapacitat d’Europa perquè els governs d’ultradreta respecten els drets humans en matèries com ara la de la immigració, fa feredat el que pot vindre a partir de l’endemà de les eleccions.
Semblava que mai caldria tornar a advertir que la democràcia és un bé a preservar, però els fets obliguen a estar alerta i a plantar cara l’autoritarisme. De moment, per a evitar un desenllaç com el que pronostiquen les enquestes, diumenge caldrà anar a votar per a barrar-los el pas.
