La dreta valenciana pareix que sols té un projecte polític i econòmic per al País Valencià. Convertir-se en la platja de Madrid, i de nou, en la «región valenciana» Ayuso dixit. Ho van intentar amb aquell “Eix de la prosperitat” que va dir José María Aznar el 2005, o amb un encara més psicodèlic projecte, anomenat “Metamadrid” i que havia de fer créixer urbanísticament la capital espanyola fins a la Mediterrània, convertint València en un simple barri madrileny (projecte que pot semblar absurd però que s’hi van destinar 90.000 euros de diners públics a desenvolupar-lo).
Aquest dimecres passat, el president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso signaven un protocol de col·laboració en matèria turística per tal de crear un “un eix d’intel·ligència turística”, que potser té un format més modest que els anteriors intents però que viu del mateix fons. Tan en l’àmbit geogràfic com l’econòmic.
Pel que fa al geogràfic, la voluntat d’arrossegar el País Valencià cap al nucli dur de l’espanyolitat és una obsessió per part de l’estat espanyol des de fa dècades. I és comprensible per la mentalitat pancastellanista i la visió madrilenyocèntrica, ja que per una banda tancaria el risc que “el virus secessionista” català o basc trobara nous territoris on estendre’s i, per tant, es fera més complicat de “gestionar” (que en llenguatge polític espanyol, habitualment vol dir reprimir) i també per garantir una eixida al mar a la capital ubicada en la meseta castellana que no té mar. Recordem que Madrid i Berna són les dues úniques capitals d’Europa occidental que no tenen ni mar ni riu navegable, un fet que en el cas dels suïssos, és comprensible, i no ho és tant en un estat situat en la península ibèrica envoltada de mar i oceà, on el poder va volar situar la capitalitat espanyola en el centre geogràfic sense mar.
En l’àmbit econòmic, el problema és que la recepta que se’ns ofereix als valencians és la mateixa de sempre i que no només ha fracassat sinó que ens ha portat a la ruïna. Des de fa dècades, l’única oferta de desenvolupament que se’ns ha ofert al País Valencià és la de turisme més construcció, gran part d’ella amb especulació, malauradament. Pel camí hem vist destruïda la nostra indústria, la nostra agricultura a l’UCI i tallades totes les vies per créixer en la ciència, la tecnologia o la innovació. En aquest procés -ajudat sempre per l’infrafinançament crònic- hem vist com passàvem de “comunitat” rica a pobre i com no teníem dret als mateixos serveis públics que tenen a altres territoris de l’estat. Però res d’això pareix que faça pensar als nostres responsables polítics, que continuen obstinats en entropessar amb la mateixa pedra una volta i una altra.
Una estratègia que si ja és perdedora de per si, del bracet de Madrid encara ho és més. No oblidem que la capital espanyola és el gran projecte polític transversal de l’estat espanyol des de, com a mínim, els darrers 80 anys. En aquest temps, inversions massives, legislacions especials, avantatges pressupostaris i tot altre tipus de maniobres en un estat especialment centralitzat -per exemple, el Museu de la Marina es troba a Madrid- s’han destinat de forma sistemàtica a engrandir aquesta urbs en detriment de la resta de territoris de l’estat, tant de l’Espanya interior buidada, com especialment la de les nacions sense estat que tenen mar i som tractades com a colònies. La riquesa i la prosperitat de Madrid són una conseqüència directa de les mateixes polítiques que han provocat l’endarreriment i l’empobriment valencià.
L’eix mediterrani, l’alternativa oblidada
La història, la geografia i la cultura han tingut en l’eix mediterrani occidental el seu marc d’estructura natural. Una aliança no només amb Catalunya i Balears, sinó també en un segon cercle per proximitat geogràfica amb l’Aragó, i més ampla, des d’Andalusia fins a Lió és l’espai natural de creixement del País Valencià, basat en la producció industrial i agrícola -la connexió europea- i també amb la potència d’un mercat cultural i lingüístic de més de 15 milions de persones. Una realitat que és tossuda malgrat tots els boicots, i encara hui, Catalunya continua sent el principal client i el principal proveïdor valencià i fins i tot l’empresariat més conservador reconeix la imprescindibilitat de projectes com el corredor mediterrani, encara pendent d’executar i modernitzar, amb una AP-7 lliure de peatges que ha quedat obsoleta per a les necessitats actuals dels transport per carretera.
Aquesta via, però, ha estat sistemàticament bloquejada per l’estat espanyol de múltiples formes. La més exemplificant és la no execució del citat corredor mediterrani, però n’hi ha més, com la prohibició del Tribunal Suprem que les administracions valenciana, catalana i balear es comunicaren amb la llengua comuna, una greu discriminació i acció contra la unitat de la llengua catalana-valenciana.
A aquest boicot permanent cal sumar-hi la debilitat de les forces socials i polítiques que haurien d’apostar per reivindicar aquesta solució. O bé els ha mancat poder real o bé, quan l’han tingut, no hi ha hagut suficient enteresa ideològica per apostar de forma decidida i valenta en aquesta direcció.
El lloc del poble valencià hauria d’estar clarament en l’estratègia de l’eix mediterrani occidental, amb una clara aliança socioeconòmica, lingüística i cultural amb els territoris de parla catalanovalenciana, anomenats políticament Països Catalans o EURAM –Euroregió de l’Arc Mediterrani-, i amb una cooperació en l’euroregió Pirineus Mediterrània en la qual no es va incorporar en el seu dia el País Valencià. Esperem que l’elit de dirigents polítics valencians d’estricta obediència valenciana canvien la mirada cap a l’eix mediterrani, prenguen nota, parlen clar i actuen en conseqüència.
