L’arribada de les restes mortals del pedagog i jurista Rafael Altamira al Campello (l’Alacantí) està generant tota mena de reaccions. Dies abans de l’acte d’inhumació, que tindrà lloc el dilluns dia 10 de febrer i comptarà amb la presència del rei espanyol, Felipe VI, s’està parlant molt d’aquest personatge històric que tanta vinculació va mantindre amb la localitat citada. Fins al punt que, tot i ser natural de la ciutat d’Alacant, les seues restes han sigut traslladades al Campello 73 anys després de la seua mort a Mèxic.
Una de les reaccions més destacades ha sigut la de María Jesús Bernabeu, portaveu adjunta de Vox a l’Ajuntament del Campello. En una entrevista a la ràdio local, Bernabeu ha emès un discurs negacionista i ha rebutjat que Rafael Altamira morira a l’exili.
«La gent està una mica confosa: diuen que va ser exiliat i no és així. El 1936 estava ja a Holanda, al Tribunal de La Haia, del qual va ser cofundador. I hi ha gent que diu que va ser republicà, però, com ho saben? I el 1939, després d’estar a Holanda, se’n va anar a França, i estant allà va preferir anar-se’n als Estats Units, però crec recordar que dues de les seues filles se’n van anar a Mèxic, i tot i que en un principi se’n volia anar als Estats Units, se’n va anar a Mèxic i s’hi va quedar».
Altamira i l’exili
El colp d’Estat franquista del 1936 va sorprendre Altamira a la localitat segoviana de Riaza, des d’on va haver d’apel·lar a la seua condició de jutge de la Cort Internacional perquè els militars sublevats li permeteren eixir d’Espanya.
Tal com explica l’historiador Francisco Moreno Sáez en la biografia que va dedicar a Altamira, aquest pedagog residia als Països Baixos a finals dels anys trenta, quan va esclatar la Guerra Civil a l’Estat espanyol i també quan es va iniciar la Segona Guerra Mundial. L’eclosió d’aquest últim conflicte va fer tancar les portes del Palau de la Pau de La Haia, habilitat per a crear un tribunal internacional.
Aquesta cort jurídica va tancar a l’abril del 1940 i un mes després l’exèrcit de l’Alemanya nazi va ocupar els Països Baixos. Aquesta possibilitat, que es va acabar materialitzant, va fer que Altamira fugira amb la seua dona, Pilar Redondo, a la localitat bascofrancesa de Baiona, on s’hi va estar fins al 1944. En aquell moment va poder creuar la frontera espanyola gràcies al fet de comptar amb la protecció diplomàtica d’Argentina. Es va instal·lar a Lisboa per a, finalment, marxar als Estats Units a treballar a la Universitat de Columbia, a Nova York. El 1945 marxaria a Mèxic, on va ser nomenat Acadèmic d’Honor, va fer vida acadèmica i va compartir relacions amb altres exiliats en aquest país. Tant és així que el president de la República espanyola a l’exili, Álvaro de Albornoz, va ser un dels qui va assistir al seu funeral l’any 1951.
Abans de morir, Altamira es va negar a tornar a l’Estat espanyol «fins que els homes liberals no puguen viure en aquest país».
