Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Dotze quilòmetres al nord de Xàtiva hi ha Castelló, un petit poble de la Ribera Alta amb poc més de 7.000 habitants que té en el cultiu de la taronja, en la indústria derivada i en les empreses de logística la seua fortalesa econòmica. La localitat, en canvi, compta amb una particularitat. Es tracta de la seua toponímia, objecte de disputa des de fa dècades i d’episodis de violència verbal. Els qui coneixen de prop el cas parlen d’una «Batalla de València» a nivell local, tot recordant la Transició a la capital del país, quan l’extrema dreta va imposar, amb persecucions, terrorisme i demagògia, el seu univers simbòlic.
Al poble i a les localitats adjacents es parla de Castelló per referir-se a aquest municipi. En canvi, per distingir-se portes enfora, la unanimitat mai no ha existit. Les denominacions documentades han estat diverses al llarg de la història: el poble en sumava onze fins que es va acabar imposant la castellana, Villanueva de Castellón, que consta oficialment des de la segona meitat del segle XIX, amb la publicació el 1858 del Nomenclàtor. Hi ha, però, documents que situen l’origen d’aquesta denominació un segle abans, en el context posterior a la derrota de la Guerra de Successió. Els defensors d’aquesta terminologia són referits com a vilanoveros per part dels progressistes de la localitat.
Concretament, la localitat s’ha distingit amb els topònims de Castelló, Castelló de Xàtiva, Castelló d’Algezira, Castelló de la Vilanova, Vilanova de Castelló de Xàtiva, Vila Nova de Castelló, Castelló de la Ribera, Castelló de Carcaixent, Vilanova de Castellón de San Felipe, Castellón de San Felipe –aquestes últimes dues denominacions imposades després de la derrota d’Almansa, quan el poble havia lluitat per l’arxiduc Carles– i Villanueva de Castellón.
Amb aquesta darrera terminologia, que es va consolidar durant el franquisme, mai no s’han identificat els veïns més progressistes del poble. En els cartells retolats que indiquen com arribar-hi no era estrany trobar la toponímia tatxada amb esprai perquè hi lluïra, senzillament, Castelló o el compost Castelló de la Ribera. La majoria favorable a aquestes denominacions és visible al plenari municipal d’un poble en què hi ha hagut fins a set legislatures amb l’esquerra alternativa a l’alcaldia: Esquerra Unida i Unitat del Poble Valencià entre 1987 i 1991, el Bloc i EUPV entre 1999 i 2011 –en els anys de més domini generalitzat del PP– i, actualment, una confluència entre Gent de Castelló i d’Esquerra i la coalició Compromís des del 2015.
El terme confrontat amb la denominació castellana imposada ha estat històricament Castelló de la Ribera. És una solució avalada al segle XX tant pel prestigiós filòleg Joan Coromines al seu Onomasticon Cataloniae com per Manuel Sanchis Guarner. El fet que el franquisme mantinguera la denominació castellana la va polititzar encara més. Curiosament, a inicis dels seixanta, l’alcalde franquista de la localitat, Salvador Climent Reig, va proposar el nom de Castelló de la Ribera, plantejament impedit per l’oposició interna dels polítics més identificats amb el règim. Finalment, el 1982, amb el PSOE a l’alcaldia, es va intentar canviar el nom del poble per Vila Nova de Castelló. I el 1994, ja amb Esquerra Unida i amb el suport del PSPV local, es va apostar per l’històric Castelló de la Ribera. Però ambdues propostes van ser tombades pels tribunals i la denominació amb referència comarcal només hi va estar present entre el 1994 i l’any 2000, quan va ser anul·lada per la via judicial.
Tot i que en el 2019 l’esdevenir de les coses va donar una nova oportunitat per al canvi. Castelló de la Plana va rebatejar-se oficialment amb aquest topònim i Castelló de la Ribera, oficialment Villanueva de Castellón, va apostar per la forma simple de Castelló, aprovada en plenari municipal a inicis del 2020 sense vots en contra, amb les abstencions de PSPV, PP i Esquerra Unida i amb els vots a favor dels set representants del grup que ostenta la majoria absoluta, la coalició entre Gent de Castelló i d’Esquerra i Compromís.
Es tractava d’una alternativa sostinguda amb dues raons fonamentals. D’una banda, es triava un terme sense cognoms, amb què s’identifiquen tots els veïns del poble i amb què la localitat es distingeix entre els altres municipis de la rodalia. De l’altra, hi havia també una clara justificació històrica per defensar aquest topònim, avalada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Concretament, Emili Casanova, president de la Secció Onomàstica de la institució, determinava que Castelló «és la manera tradicional per la qual és coneguda la població en tota la comarca i per tots els veïns». D’altra banda, l’acadèmic també documentava l’existència d’aquest terme «des dels primers temps», atès que Jaume I ja es referia amb aquesta denominació a la localitat en el seu Llibre de Repartiment. Per últim, «algú pot pensar que esta denominació pot portar a confusió en el llenguatge oral, però el context ho soluciona, com ocorre en els altres Castelló que s’usen oralment sense cap determinant». En aquest últim cas, Casanova es referia a la resta de localitats així anomenades arreu del domini lingüístic: Castelló de la Plana (Plana Alta), Castelló de Rugat (Vall d’Albaida), Castelló de Farfanya (Noguera) i Castelló d’Empúries (Alt Empordà).
Tot i buscar la reconciliació entre veïns amb aquesta denominació neutra, el cert és que hi ha qui l’ha judicialitzat amb demanda contenciós-administrativa inclosa al Tribunal Superior de Justícia valencià. S’ha fet per partida triple, i en dos casos des de fora del poble. En el primer, a través d’una persona representada per l’ex-falangista valencià Juan García Sentandreu, actual militant de Vox. En el segon, a través de l’Ajuntament de Castelló de la Plana, liderat per la socialista Amparo Marco. I en el tercer, per part de tres veïns vinculats al PP de Castelló de la Ribera. Tres denúncies que analitzarem en un pròxim article.
