A mitjan mes d’agost Diari la Veu del País Valencià va publicar l’article Puigdemont els retrata, unes reflexions molt interessant que esperem que, malgrat el període de vacances estiuenques, no passen desapercebudes entre els valencians i valencianes preocupats pel present i futur del nostre poble. Es tracta d’un escrit signat per Pere Mayor i Ricard Chulià. Mayor fou el líder, primer d’Unitat del Poble Valencià (UPV) i després del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) fins que dimití el 2003, i Chulià és filòleg, professor, columnista, analista polític i autor, entre altres, del llibre País Valencià. Eixida d’emergència.
En aquest article tots dos parlen sense embuts, donant la seu opinió sobre l’exili del president Carles Puigdemont; l’amnistia que ha esdevingut un «colp d’estat judicial; la unitat d’Espanya que per als partits espanyolistes de dreta i esquerra «és un valor sagrat»; dela manipulació de la premsa espanyola «sense distinció d’ideologia»; de la pervivència de la nostra llengua; de l’infrafinançament valencià …i de la lluita del moviment independentista català per aconseguir la independència.
Mayor i Chulià ho tenen molt clar, i és que els problemes que patim els valencians, persecució i repressió del català, infrafinançament i espoli, manca d’infraestructures, rodalies tercermundistes…són els mateixos, si fa no fa, que arrosseguen la resta de Països Catalans. No podem esperar res d’un estat que ens menysprea, que cada dos per tres ens refrega per la cara la sacrosanta Constitució, mentre que el mateix estat, quan li convé, la incompleix: Què es pot esperar d’un estat en què les lleis d’amnistia no amnistien?. Davant d’aquest escenari, afegiran Chulià i Mayor, «els valencians compromesos amb el país no podem restar de mans plegades davant de la lluita d’alliberament nacional que protagonitza Catalunya», perquè «som conscients que la lluita de Catalunya per la llibertat és la nostra mateixa lluita».
Tots dos, i açò al meu parer és el més engrescador de l’article, clouen les seues reflexions fent una proposta de futur per revertir la situació que patim els valencians: necessitem «que el poble valencià tinga un partit nacional de veritat». Efectivament, un partit nacional de veritat, poca broma!. Un partit que, sense embuts i complexos, reivindique i lluite per la independència del País Valencià, així com ho fan, per posar algun exemple, EH Bildu al País Basc; el BNG a Galícia; Junts, la CUP, ERC, AC a Catalunya…
Personalment hi estic totalment d’acord amb les reflexions de Mayor i Chulià, i és que si seguim dins d’Espanya el poble valencià té els dies comptats, no té cap futur, la seua identitat acabarà diluint-se, difuminant-se, acabarà fagocitada per una excloent identitat castellana/espanyola. I no, els que hem arribat a aquesta conclusió no l’hem presa de sobte ni a la babalà, ha sigut un procés llarg de recerca i afermament de la pròpia identitat. Chulià i Mayor, així com jo mateix i tants altres valencians, fa trenta o quaranta anys de segur que no pensàvem així. Hom no naix republicà, socialista, independentista o feixista. Seran tot un grapat de contextos els que al llarg de la vida aniran definint i consolidant els nostres pensaments, la nostra identitat. Salvador Espriu, el poeta de La Pell de brau, deia que «no només hem de fer memòria per a no perdre la identitat, sinó també per a poder respondre a la pregunta, què volem ser?». Raimon, el cantautor de Xàtiva, va posar veu i música a alguns dels seus poemes, i de la lectura de la seua obra va fer una magnífica cançó, Jo vinc d’un silenci, on hi ha un vers que ha esdevingut lapidari i que per a molts de nosaltres ha estat com una mena de consigna: «Qui perd els orígens perd identitat».
La batalla per la identitat
Efectivament, la identitat, heus ací una de les paraules clau que mou la humanitat. La identitat és el nostre veritable ADN, allò que dona personalitat i sentit a la nostra vida: ser com som. És per això, i per tot plegat, que la vida és una constant recerca per esbrinar quins són els nostres orígens. I aquesta recerca no solament és a nivell individual, familiar… sinó també en referir-nos a una nació, una classe social, un poble, una ciutat…Però com que la identitat, com ens recordaria el periodista i escriptor Miquel Pairolí, «es fa, es desfà i es refà permanentment», pot esdevenir una arma molt perillosa per als malèvols objectius de segons qui. En la història de la humanitat exemples en tenim a dojo: reis, dictadors, militars, autòcrates, dèspotes, tirans i conqueridors de tota mena, i seguint les seues ànsies de conquesta, han sotmès milers de cultures i països. I aquest sotmetiment va suposar desfer i refer la identitat de persones i pobles. És el cas, i sense tindre que anar massa lluny, del que ens ha passat als valencians i valencianes, i a la resta de Països Catalans. Des d’aquell infaust «mal d’Almansa», on malauradament esdevinguérem una colònia del nou estat Borbònic i deixàrem de ser un regne, un estat, els conqueridors, i «por justo derecho de conquista,” estan entossudits a desfer la identitat dels valencians, per inocular-nos la seua: la castellana/espanyola. I això ho fan a poc a poquet i sense que ens adonem, recordem que fa segles que ho tenen clar: «que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado». I sí, alguns valencians i valencianes que mai hem volgut perdre els orígens i hem volgut aprofundir en la nostra identitat, hem hagut de recórrer un llarg camí per adonar-nos-en que, efectivament, «sin que se note el cuidado» Espanya està aconseguint dels valencians «que se consiga el efecto».
El procés, com deia, ha estat llarg. Els de la meua generació, la de finals de la dècada dels anys 50, l’escola franquista ens va inocular la identitat espanyola. Llavors ningú dubtava d’aquesta «identitat», tot i que érem massa joves per qüestionar-nos res. Però, a més a més, aquells que a casa havíem sentit a parlar dels valors republicans, de les morts de la Guerra d’Espanya que provocaren els militars que es sollevaren contra la legítima República, de l’exili i persecució dels nostres familiars, del patiment, la misèria… i de més i molt més, érem, com a fills dels anomenats «rojos», a més d’«espanyols” també republicans. I si l’escola ens va fer espanyols, sense matisos, a l’institut, aquells que vam poder estudiar, vam començar a obrir els ulls, a fer-nos preguntes, a descobrir que els valencians, a més de ser espanyols, teníem una identitat que constantment era marginada, ofegada, menyspreada… Els estudis universitaris ens coincidiren plenament amb l’anomenada Transició: aprovació de la Llei per a la reforma política de 1977, Constitució espanyola de 1978; estatuts d’autonomia del País Basc, Catalunya i Galícia; primeres eleccions democràtiques de 15 de juny del 1977…i l’assassinat de Miquel Grau. Foren anys de manifestacions, vagues, concentracions, reunions i assemblees… La mort el 16 d’octubre de 1977 del jove militant comunista de l’MCPV, ens marcà a tota aquella generació. Recorde amb tristor i ràbia com cada dia, i per anar a Magisteri, havia de passar tot just pel lloc on el jove Grau fou ferit de mort per un enderroc, que llançà un feixista des de la seua terrassa. I tot, fixeu-vos quin fou el delit, per estar enganxant cartells del 9 d’Octubre: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia fou el clam d’aquella primera Diada Nacional del País Valencià. Autonomia, heus ací la reivindicació que alguns valencianistes demanàvem aquells anys de finals del 70 i principis del 80.
Però, a més a més, en aquell 1977 hi hagueren Eleccions Generals. A casa nostra, al País Valencià, els partits de l’esquerra (PSPV, PCPV, PSP-US…) van superar àmpliament als de la dreta. Aquella dreta valenciana, franquista i no gaire partidària de l’autonomia (recordem que en 1977 Galícia, País Basc i Catalunya ja tenien els seus Estatuts d’Autonomia) no va pair bé aquella derrota. Al País Valencià els dirigents de la UCD orquestraren una maniobra, basada en la violència i les coaccions, per desprestigiar i fer retrocedir l’esquerra. Com a estratègia de xoc adoptaren l’anticatalanisme. La UCD i grups blavers de l’extrema dreta, amb l’ajuda del periòdic Las Provincias, furgaren malèvolament en la identitat dels valencians, difamant institucions, partits i persones, titllant-les de catalanistes només pel fet de defensar la senyera quadribarrada, la unitat de la llengua i la denominació de País Valencià. En aquella mal anomenada Batalla de València, on hi hagué violència física, insults, amenaces… i fins i tot bombes a escriptors i professors, d’alguna manera tots haguérem de prendre partit. En general el poble valencià estava poc informat i era fàcilment manipulable, situació que aprofità la dreta i l’extrema dreta valenciana per, com diria el poeta Vicent Andrés Estellés, «sembrar confusió i sal». Aquella Batalla de València a molts ens va ajudar a madurar, i quan vam acabar els estudis universitaris sens dubte que tots teníem una consciència molt més clara de la nostra identitat.
Fet i fet, a l’escola ens van dir que per ser espanyol calia ser catòlic i viceversa. A l’institut hi vam haver d’afegir, a més a més, que calia sempre parlar en castellà. Ara, a la Universitat, vam descobrir que la nostra vida podia perillar només pel fet de defensar la teua llengua i la teua terra, o simplement per penjar uns cartells. La conclusió era evident: resultava molt car ser espanyol, havies de renunciar a tindre una plena identitat valenciana, com a molt podies tindre «una valencianía bien entendida” però, alerta! sense passar-te’n, perquè aleshores acabaves sent un perillós catalanista. Alguns vam decidir que ja estava bé, que si per tot plegat acabaves sent un «catalanista», com ens deien ells, doncs cap problema, a partir de llavors seríem això: uns catalanistes, i sense complexos.
Del 23-F a la LOAPA
Després dels estudis universitaris alguns vam haver d’anar a «servir a la Patria». No en parlaré gaire d’aquell any perdut, però no oblidaré aquella infausta tarda de pistoles i tancs al carrer, aquell vint-i-tres de febrer de 1981. Tot just el mateix dia i a la mateixa hora que jo tornava a casa de permís, un guàrdia civil bigotut, amb tricorni i pistola en mà, feia emmudir tot un país. Fou una conspiració? Un muntatge, pura estratègia d’estat per frenar legítimes i ofegades aspiracions nacionals? Què els hi va passar als Tejero, Armada i Milans? És veritat que sa Majestat era sabedor i beneïa aquells plans?. Mai ho sabrem, secret d’estat, però molts pensem que hi ha un munt de pistes per concloure que tot fou un complot. De fet, un any després, el PSOE i la UCD van aprovar la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), que implicà un clar fre als processos autonòmics. El servei militar era un instrument més d’espanyolització i castellanització. Allí vaig poder constatar com tots no érem tractats de la mateixa manera, i que hi havia, si més no, dues classes d’espanyols: espanyols de primera, aquells que pertanyien segons la Constitució a las «regiones», eren els bons espanyols, els que sempre parlaven castellà, i aquells altres, una mena d’espanyols bords, que pertanyíem a las «nacionalidades”, i que quan parlàvem entre nosaltres lladràvem -ens deien sense embuts-. En el fons surava una mena de rancor, odi, desconfiança, menyspreu, malvolença… envers bascos, catalans, mallorquins i valencians. Fou llavors quan em vaig adonar de quina pasta està feta Espanya: un artificial trencaclosques de nacions, controlades i oprimides pel supremacisme d’una d’elles. Tot plegat era el resultat de l’Espanya centralista i uniforme, heretada del franquisme, enquistada en l’exèrcit i que, Constitució en mà, consolidava que hi hagueren espanyols de primera i de segona. Avui, 43 tres anys després, continua així, descaradament. Fou llavors quan vaig tindre molt clar que els valencians sempre seríem uns espanyols de segona, i que aquest supremacisme arrelat en els poders de l’estat, mai consentirien que el nostre poble es desenvolupés i visqués amb total llibertat.
En la dècada dels 80 alguns començàrem a participar, com a militants o simpatitzants, en les primeres eleccions municipals democràtiques. Primer en llistes del PCPV, PSPV… partits que suposadament recollien l’herència i les aspiracions republicanes, però pocs anys després, arrossegats per aquella Batalla de València, molts vam donar un pas més, militant en partits no espanyolistes: PSAN, UPV, BNV… Alguns, il·lusos de nosaltres, vam pensar que l’estat de les autonomies resoldria els problemes dels valencians. És veritat que durant el primer Govern del PSOE es va notar alguna milloria en aspectes com la introducció del català a l’ensenyament i l’assoliment d’algunes competències. Però aviat vam poder comprovar, amb els governs corruptes del PP, Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, que l’autonomia no ens porta enlloc, que és un invent del Règim post franquista del 78 per perpetuar-se. L’estat ens ha passat algunes competències, és veritat, però econòmicament ens ofega, ens espolia, no ens dona els recursos econòmics que necessitem per desenvolupar-les. A més a més es reserva aquelles que són veritablement importants: rodalies, ports i aeroports, recaptació d’impostos, migració, forces de seguretat…En resum, molts d’aquells que vam confiar en l’autonomia, avui estem convençuts que és una tapadora, una manera de donar-nos peixet, un instrument més de l’estat per tenir-nos ben controlats. Com diria Ovidi Montllor «ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer».
Però si encara teníem algun dubte que Espanya és irreformable, que en l’origen de la seua artificial formació té com a principi tractar-nos com a una colònia i, com diuen Mayor i Chulià, que per als partits espanyolistes de dreta i esquerra la unitat d’Espanya «és un valor sagrat», amb els esdeveniments ocorreguts els darrers anys al Principat en vam tindre més que suficient. Efectivament, el procés d’independència iniciat a Arenys de Munt el 2009, i sobretot arran de la manifestació sobiranista de l’any 2010 que es realitzà com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya, que retallà l’estatut que havia aprovat el poble català en referèndum el 2006, fou la prova més que suficient per constatar que Espanya no és un estat democràtic homologable: no hi ha separació de poders, empresona i força l’exili de polítics elegits democràticament pel poble, intervé autonomies, apallissa el poble per votar, els jutges donen colps d’estat togats….
Comptat i debatut, el cantautor Rafa Xambó té una cançó de l’any 2006, Somnis republicans, que diu: «I és que a poc a poc ens hem fet republicans». Ara, quasi vint anys després, en aquesta recerca de la identitat que esmentaven abans, amb tot el que hem vist i amb l’experiència que hem anat acumulant, diríem que, efectivament, republicans ja fa anys i panys que ho som, però que més aïnes a hores d’ara, a més a més, hauríem d’afegi: «republicans i independentistes». La veritat, i diguem-ho clarament, han estat «ells» que amb el seu supremacisme, amb el seu nacionalisme excloent, no ens han deixat cap altra solució: «ens sentim independentistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho», diria ara Joan Fuster.
Per tot plegat, i al meu parer, les reflexions de Chulià i Mayor són d’allò més interessants i oportunes. Els valencians i valencianes que no volem renunciar a la nostra identitat, i que senzillament volem viure plenament com allò que som, ciutadans valencians de nació catalana (com diria el poeta Ausiàs March,) hem arribat a la conclusió que mentre depenguem d’Espanya mai no ho aconseguirem. La independència és l’única solució per redreçar aquest país, aquesta Comunidad que, d’una manera suïcida, camina envers la seua total despersonalització. I per això els valencians necessitem, com proposen Mayor i Chulià, «un partit nacional de veritat». Al meu parer una mena de front valencià d’alliberament, que siga àmpliament transversal, capaç d’aplegar tots els independentistes, un front que unisca a tothom, a tots els valencians i valencianes que aspirem a la llibertat del nostre poble. Un partit on hi càpiguen totes les sensibilitats: partits, plataformes, sindicats, col·lectius, entitats cíviques….com ara, i per posar algun exemple, ERPV, RVPVE, Plataforma pel Dret a Decidir, Arran, Sindicat d’Estudiants dels PPCC, l’Assemblea de Representants Valencians del Consell de la República, Col·lectiu 11 de Setembre…així com aquells valencians i valencianes que ja no confien en els partits actuals que tenen representació a les Corts Valencianes. La proposta de Mayor i Chulià, al meu humil parer, va adreçada a totes aquestes entitats que, efectivament, fan una tasca imprescindible, de resistència i compromís. Ara bé a nivell polític, i amb tots els meus respectes, anant sols i cadascú a la seua «no alcen un gat pel rabo», com dia l’assagista de Sueca. En canvi, i si aconseguim unir esforços, és possible que puguem bastir un front valencià d’alliberament al voltant d’un pocs eixos: la independència com a objectiu per a poder-nos alliberar; la defensa de la llengua i el territori per sobreviure com a poble; la consolidació dels drets individuals i les polítiques de benestar per a la gent del nostre poble. Un front que, a més de fer política en clau independentista, fes pedagogia al voltat del recel, desconeixent i por que molts valencians tenen envers aquesta paraula. Un front que fos un referent per a les generacions de joves de valencians i valencianes, en la recerca, com dèiem més amunt, de la pròpia identitat.
Esperem que aquesta proposta de Mayor i Chulià no passe sense pena ni glòria, i siga recollida per entitats com les que hem esmentades abans i per altres. Seria una pena desaprofitar el moment actual, on el procés català ha fet caure tantes màscares, ha evidenciat de quina pasta està feta Espanya i quina mena de falsa democràcia és. Els valencians és hora que fem un pensament, i contestem sense por la pregunta que es feia Espriu: què volem ser?”. Aprofitem el moment, doncs com deia el poeta de Roda de Ter, «tot està per fer i tot –encara– és possible».
