«Presidente delincuente! Presidente delincuente!» A les huit en punt de la vesprada els crits ja són perfectament audibles a diversos carrers de distància. Una altra cosa no, però la puntualitat és innegable en les concentracions que l’extrema dreta està organitzant diàriament davant les seus socialistes arreu de l’Estat. O almenys, aquest és el cas de València.
La resta, però s’allunya prou de l’emergència i la virulència que transmeten les imatges de disturbis als carrers de Madrid. Al Cap i casal, tercera ciutat de l’Estat en població i un dels feus electorals de la dreta espanyola, tot just són un centenar de persones les que es concentren i les ganes de bronca no es veuen per enlloc. Des del principi ja es veu que el fort desplegament policial –compte mitja dotzena de furgonetes- farà ben poca cosa aquesta nit.
A més, com la seu socialista no té cap cartell que la faça visible, la imatge és d’un grup de desballestats molestant els pobres veïns d’un bloc de pisos que han decidit aleatòriament. De fet, el alguns balcons es veu aquests veïns esperant estoicament la fi de l’espectacle.
Excepte el nucli de la concentració, on es troben els cridaners més actius i els poquets joves que hi han acudit –tots amb pinta de residents del Galileo Galilei, cap rastre d’estètica Yomus o similar-, la mitjana d’edat és tan alta que més que policies, la Delegació del Govern espanyol faria bé d’enviar alguna ambulància, que a certa edat, les pujades de tensió són perilloses. Com una tribu urbana, les dones de ros oxigenat i els homes de gomina i camisa, s’assemblen tots al company de faena fatxilla que tots hem tingut alguna volta.
Potser aquesta veterania explica que alguns dels lemes vinguen directament dels mítings de Blas Piñar a finals del 1970, com el «España es una y no 51», amb el qual, ja llavors, advertien que l’estat de les autonomies trencaria Espanya, i ací estem, més de 40 anys després, esperant el feliç adveniment.
La resta de lemes són exactament copiats del que mostren les televisions de Madrid, insults al rei inclosos: «Felipe masón, defiende tu nación». En alguna versió es canvia el masón per cabrón, perquè imagine que arriba un moment que molta gent ja no sap exactament quin tipus d’insult és aquest de maçó. Això sí, cap detallet de sabor local ni, òbviament, ni rastre de valencià, i açò que podem presumir d’un riquíssim registre d’insults en la llengua pròpia.
«Puigdemont a prisión», «Pedro canalla, vete de España», «Prensa española, manipuladora!» –el meu preferit, de lluny- i l’autèntic hit de la nit: el «Pedro Sánchez hijodeputa!», que és de llarg el més aplaudit i l’únic que pareix que lleva a les senyores majors de la perifèria del seu sopor. I és que fora del nucli ultraescalfat de la concentració, on es poden veure les banderes d’Espanya amb el cor sagnant de Jesús i la bandera carlista, a les anelles exteriors del cercle, els ànims són molt més calmats. Ni tan sols els «bote, bote, catalán el que no bote» aconsegueixen animar la situació.
Allí, es veu tot amb més realisme. «És el novè dia de manifestació i mira la gent que hi ha. I fins quan? Tu vindràs demà? I demà passat? I l’altre?» li pregunta retòricament un senyor amb ganes d’analista a la seua interlocutora. La veritat és que l’ambient, més que d’una onada en creixement és el d’un after ben entrada la matinada on aguanten només aquells que es neguen a donar la festa per acabada.
De fet, l’existència d’un bar ben bé als baixos de la seu, facilita la dura resistència d’alguns manifestants, disposats a salvar Espanya còmodament asseguts davant d’una cerveseta i una tapa de calamars. La concentració realment ocupa part de la terrassa, però això no espanta alguns parroquians que, tot i ser aliens a la convocatòria, tampoc pareix que els moleste tenir el megàfon enganxat a la taula.
Però bé, ja són les huit i vint i les primeres iaies ja comencen a desfilar. Comencen puntuals, però tampoc ho faran massa llarg. Demà, imaginem, serà un altre dia.
