El País Valencià contemporani s’ha construït, es podria dir que de manera pràcticament exclusiva, amb la força i la determinació de la gent.
Els Decrets de Nova Planta es van imposar a inicis del segle XVIII, és a dir, encara abans de la finalització del període històric conegut com Època Moderna, i és des d’aleshores que l’antic Regne de València mai no ha tornat a recuperar la institucionalitat anterior. Ni tan sols s’hi ha apropat.
Des de llavors el País Valencià ha sobreviscut de la manera que ha pogut fer-ho. Amb una Renaixença tímida i vacil·lant ja al segle XIX, que rescatava la cultura de les catacumbes a través dels poetes de guant i d’espardenya; amb l’aposta política de Faustí Barberà a inicis del segle XX; amb els vents favorables als nacionalismes no estatals que corrien durant la reconfiguració del mapa mundial amb el conflicte que hi va haver entre 1914 i 1918; amb la referència que va representar el nacionalisme català de l’època; amb l’obertura de llibertats –també tímida, però obertura, al cap i a la fi– de la II República; amb l’oportunitat que va representar la Transició, etc.
Aquests tres segles i escaig que han transcorregut des de la derrota d’Almansa han oferit molts escenaris, però tots han sigut adversos al País Valencià. I malgrat tot, el País Valencià persisteix. Sobreviu. Així ho demostren els seus principals enemics, que ho recorden cada dia i s’encarreguen de silenciar o deslegitimar els pensadors i els protagonistes culturals que han contribuït a la construcció nacional. L’exemple més pròxim és el de Vicent Andrés Estellés, però no és l’únic.
El País Valencià existeix. I existeix perquè la gent el defensa i el construeix cada dia. Per això, aquest 9 d’Octubre ha de servir per a recordar que, com bé deia Joan Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
I quina política hem de fer, nosaltres? La que estiga al nostre abast per a defensar el país. Cal una aposta decidida pels productes de quilòmetre zero i per beneficiar, tant com siga possible, l’economia dels nostres productors. Defensar amb subscripcions i lectures els mitjans de comunicació que ofereixen informació en la nostra llengua. Donar suport als artistes que es troben desemparats per l’ofensiva del govern del president Carlos Mazón contra la llengua pròpia. Donant suport als mestres davant les barbaritats que s’estan perpetrant en el sistema educatiu i aprofitant les escletxes de la nova legislació per a garantir l’ensenyament en valencià a través d’una demanda educativa en aquesta llengua que trenque els seus càlculs. Alinear-nos amb els empresaris que tenen clar que sense corredor mediterrani no hi ha futur econòmic. I dotar, en definitiva, el valencianisme d’una transversalitat que mai no ha sigut fàcil d’adquirir però que és perfectament possible si es treballa en el dia a dia amb vocació d’unitat i amb mirada llarga.
El 9 d’Octubre ha de ser la data per a recordar aquestes qüestions i per a enfortir-nos com a país davant d’aquells que faran tot el possible per destruir-nos. En 300 anys no ho han pogut fer, però cal no abaixar la guàrdia.
