La jornada de dilluns va estar marcada per l’anunci oficial de la convocatòria de les eleccions a les Corts Valencianes. Se celebraran el 28 de maig, tal com es preveia, i coincidiran amb els comicis municipals de tot l’Estat i amb moltes altres eleccions d’àmbit autonòmic. Concretament, el País Valencià celebrarà eleccions el mateix dia que també ho faran les Illes Balears, Astúries, Cantàbria, Navarra, l’Aragó, la Regió de Múrcia, Extremadura, Castella la Manxa i la Rioja.
Aquesta coincidència ja suposa una diferència amb la convocatòria de fa quatre anys, quan el president Ximo Puig va decidir, sense comptar amb el vistiplau dels seus socis de Compromís, convocar les eleccions valencianes el 28 d’abril, coincidint amb les eleccions espanyoles. Aquell moviment obeïa a una estratègia per a unificar el vot favorable al PSOE tant al País Valencià com a l’Estat espanyol, en un moment en què Pedro Sánchez era un actiu electoral per al seu partit.
Hui aquesta realitat ha canviat, i si el president Ximo Puig va fer coincidir les eleccions valencianes amb les estatals, hui es podria veure perjudicat del soroll electoral que arriba al País Valencià procedent de l’escena política estatal, on les enquestes suggereixen un possible relleu a la Moncloa quan se celebren eleccions a finals d’aquest any.
Més enllà dels sorolls, aquests quatre anys han estat condicionats per una dinàmica parlamentària ben singular. Una trentena de lleis i vora 500 decrets han marcat la tendència aquests quatre anys. La majoria de les lleis han estat relacionades amb els serveis públics. La irrupció de la pandèmia ha reforçat aquesta dinàmica, visible també en l’àmbit simbòlic davant el fet que la vicepresidència del Consell estiga ocupada per la consellera d’Igualtat i Polítiques inclusives.
Pel que fa al contingut dels canvis, s’ha regulat el Fons de Cooperació Municipal, s’han aprovat quatre pressupostos, s’ha fet una llei de Vivendes Col·laboratives i s’ha desenvolupat matèria legal en qüestions com ara la regulació del joc i la prevenció de la ludopatia, el foment de l’economia circular, el canvi climàtic, la transició ecològica o el turisme sostenible.
Sens dubte, la mesura que més enrenou mediàtic i polític ha generat ha sigut la de la taxa turística, que tot i estar condicionada per l’aprovació municipal –el PP i el PSPV ja han dit que no l’aplicaran als consistoris en què governen, que en són molts–, ha servit com a munició electoralista per al PP, que s’ha aliat amb el sector hoteler per a criminalitzar la mesura.
A banda de les lleis i de la tasca estrictament legislativa i executiva, la legislatura actual ha estat condicionada, també, pels relleus. El més sonat ha sigut el de la vicepresidenta Mónica Oltra, que va dimitir després que es formalitzara la seua imputació per haver ocultat, presumptament, els abusos que el seu exmarit va cometre contra una menor tutelada pel seu departament. El seu relleu per Aitana Mas ha sigut determinant. No en termes de tasca política, atès que l’actual vicepresidenta es considera continuista del llegat d’Oltra, sinó pels equilibris de partits.
En primer lloc, Aitana Mas es va fer amb el control orgànic d’Iniciativa el febrer de l’any passat. Per primera vegada, la família Mollà, representada per Mireia Mollà i per Pasqual Mollà, va quedar fora de la direcció del partit, i a l’octubre la consellera de Medi Ambient va ser destituïda del Consell i va ser substituïda per Isaura Navarro. Aquell moviment evidenciava el deteriorament de les relacions entre totes dues i la pèrdua de pes dels Mollà en la coalició, que ara miren d’aproximar-se a Sumar. Abans, Aitana Mas també va protagonitzar un altre episodi amb el seu malestar davant l’anunci de Joan Baldoví per a esdevenir presidenciable de la Generalitat aquest 2023.
Compromís ha sigut, alhora, una de les formacions que ha protagonitzat un relleu a la sindicatura de les Corts. Fran Ferri va tornar a l’empresa privada i la seua substituta va ser Papi Robles, tot i els intents de Vicent Marzà per protagonitzar aquest paper de portaveu. Marzà, per cert, va deixar la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports després d’haver sigut la persona que més ha durat en aquest càrrec.
Al si del Consell hi ha hagut diversos relleus aquesta legislatura. Només el president Ximo Puig, el conseller d’Economia Rafa Climent, la consellera de Justícia Gabriela Bravo i la de Transparència, Rosa Pérez Garijo, han mantingut el càrrec aquests quatre anys. Als altres set departaments hi ha hagut relleus. A banda dels comentats de Mónica Oltra i Mireia Mollà, Hèctor Illueca va substituir Rubén Martínez Dalmau com a vicepresident segon; Arcadi España va substituir Vicent Soler com a conseller d’Hisenda, Raquel Tamarit va substituir Vicent Marzà com a consellera d’Educació, Miguel Mínguez va substituir Ana Barceló a Sanitat, Rebeca Torró va substituir Arcadi España en Política Territorial, i Josefina Bueno va substituir Carolina Pascual a Innovació i Universitats.
Pel que fa a les síndiques, només ha resistit Ana Vega, de Vox. Els canvis més sonats s’han produït a Ciutadans, on Toni Cantó va deixar la formació per anar a treballar a Madrid amb Isabel Díaz Ayuso. La seua substituta, Ruth Merino, es va incorporar a l’equip de Carlos Mazón, candidat del PP, i ara el partit taronja està representat a Les Corts per Mamen Peris. La substitució a Podem tampoc no va ser fàcil, on Pilar Lima va poder rellevar Naiara Davó després d’un enfrontament que va desembocar, també, en la dimissió del conseller Rubén Martínez Dalmau. A banda del canvi citat a Compromís, Isabel Bonig, del PP, també va deixar de ser-ne portaveu i va ser substituïda per María José Catalá, número dos de Mazón. També va ser ben significatiu l’abandonament de Manolo Mata, del PSPV, que s’ha centrat en la defensa dels implicats del seu partit en el cas Assut. Mata va ser una de les persones pont entre les diverses formacions que integren el Botànic. L’exconsellera de Sanitat i actual candidata socialista a l’alcaldia d’Alacant, Ana Barceló, ha ocupat aquest espai.
Massa moviments en una legislatura convulsa, marcada per afers inesperats per la pandèmia i pel soroll mediàtic que arriba des de Madrid. Un soroll que el PP espera aprofitar per a guanyar les eleccions a les Corts Valencianes, tot i que serà impossible que governe si no ho fa sumant els diputats de Vox. És precisament aquest un dels arguments electorals dels partits del Botànic, conscients que aquestes eleccions seran encara més complicades que les de fa quatre anys, i que miren d’alertar del perill que suposaria un govern integrat per l’extrema dreta, amb un vicepresident condemnat per maltractament a la seua dona fa vint anys.
Mentrestant, els partits de l’esquerra miren de defensar la gestió feta durant l’època de la pandèmia, que en termes generals ha sigut aprovada, i miren de reüll l’evolució d’Unides Podem, que encara no ha formalitzat la candidatura que farà confluir, novament, Podem i Esquerra Unida del País Valencià. La majoria de les enquestes auguren que aquest espai superarà la tanca electoral del 5%, si bé ho faria amb un marge estret. Si no ho aconsegueixen, el Botànic estaria, previsiblement, condemnat a l’extinció.
