El 28 d’abril del 1982 el Congrés espanyol va aprovar l’Estatut d’Autonomia valencià.
El 1977, malgrat que la violència feixista feia acte de presència, hi havia certa unitat entre els partits polítics a favor d’un Estatut d’Autonomia valencià que assegurara un autogovern de primera. Com el de Catalunya o el País Basc.
Tanmateix, la derrota de l’UCD al País Valencià va provocar un terrabastall en la formació conservadora i el líder indiscutible del partit, Adolfo Suárez, va enviar Fernando Abril Martorell per frenar alguns corrents interns ucedistes que apostaven per una autonomia sense complexos. També per evitar una aliança entre Catalunya i el País Valenciа.
Abril Martorell, junt amb altres jerarques de l’UCD com ara Manuel Broseta Pont, es van convertir en els instigadors intel·lectuals d’un moviment nascut de la maror franquista que encara estava inserida en certs moviments associatius, com era el blaverisme. La seua versió més virulenta, de fet, va esdevindre força de xoc al carrer per aturar tot aquell procés.
No obstant això, el 1979 es va impulsar un primer estatut d’autonomia valencià a Morella (els Ports) per part d’un conjunt d’intel·lectuals i acadèmics. L’esborrany de carta magna dels valencians recollia competències com ara una Agència Tributària pròpia o la gestió dels aeroports i els ports. Però la pressió als despatxos de l’UCD, els moviments de determinats personatges del socialisme espanyol després del colp d’Estat del 1981, la bota militar al clatell de la jove democràcia espanyola i la violència de l’extrema dreta i el blaverisme irredempt van condicionar l’Estatut d’Autonomia valencià aprovat l’any 1982. No debades, va ser acceptat per la via lenta de l’article 143 de la Constitució Espanyola –el del famós «café per a tothom»- i no a través del 151, que reconeixia les competències i els drets de les nacionalitats històriques.
Només el nyap de l’aprovació de la Llei Orgànica de Transferències valenciana va possibilitar gaudir d’algunes competències que tenien territoris com ara Galícia o Andalusia. «A molts, ens va parèixer que l’Estatut, per la voluntat de la dreta, havia sorgit qualitativament a escala política minvat», va admetre l’expresident valencià, Joan Lerma (PSPV-PSOE). L’exemple paradigmàtic de les renúncies fou el canvi de bandera -la senyera sense blau per la coronada- o la denominació del territori -el terme Comunitat Valenciana va substituir el del País Valencià, tot i que Emilio Attard, exdirigent de l’UCD, va reconèixer que el nom de Comunitat Valenciana era «una imbecil·litat»-.
L’Estatut del 1982, aprovat com a Llei Orgànica 5/1982, de l’1 de juliol de 1982 (DOGV núm. 74, de 15 de juliol) va ser fruit d’unes llargues negociacions entre els partits de la Taula Democràtica del País Valencià. En últim terme, va ser tramés per l’anomenada «via lenta» de la Constitució (com a comunitat no històrica, article 143 de la CE). L’anomenat Estatut de Madrid, aprovat el 28 d’abril de 1982 al Congrés i díhuit dies més tard al Senat, va patir importants modificacions en les senyes identitàries respecte de l’estatut que s’acordà al País Valencià (conegut com l’Estatut de Benicàssim).
Malgrat que amb l’accés per la via de l’article 143 CE es convertiria en una regió amb autonomia de segon grau, compensaria aquesta falta de competències posteriorment amb la Llei orgànica de transferència de 10 d’agost del 1982, perquè s’havia acordat així als Acords Autonòmics de 31 de juliol del 1981. L’efecte seria una autonomia quasi plena.
El preàmbul recull, en certa manera, amb l’aparició de diferents noms, les discrepàncies existents i les visions diferents de «l’autonomia valenciana» que mantenien els encarregats de la seua redacció.
No obstant això, l’Estatut d’Autonomia del 1982 va ser la primera vegada, des de l’abolició dels Furs de València amb els decrets de Nova Planta, que el País Valencià gaudia de certa capacitat d’autogovern.
Fonts: Moisés Pérez, «La paradoxa de l’Estatut d’Autonomia valencià», El Temps, 2017 / Viquipèdia
