“Sant Jordi mata l’Espanya”, per Josep Guia

La desafecció cap a Espanya, especialment envers els qui la representen i se’n beneficien de l’invent, ja ve de lluny, entre els valencians. Fa poc que vaig trobar en un solt imprès dels anys de la República, els versets de sota, un corrosiu joc lingüístic denunciador de l’opressió (nacional i de classe) espanyola. Dissortadament, continuen tenint un contingut ben d’actualitat.

Espanya és una patranya

d’aquella cort de Castella,

que allà on seu, tot ho estella,

que allà on va, tot ho espanya.

A València no li apanya

ser-ne dòcil ni mesella,

ni aguantar en sa costella

un paràsit que l’escanya.

Castellans de mala entranya,

hidalgos i gent de sella,

que als del martell i la rella

bé xucleu la sang amb sanya.

Ocupants en terra estranya

que, per nostra mala estrella,

teniu entre cella i cella

desfer-nos a colps o amb manya.

Sou gent de mala calanya

que allò que toca, rovella,

que tot el camp esbudella

i féu la ciutat uranya.

Ací no hi ha qui us complanya,

torneu-vo’n a toc d’esquella,

que és cosa de meravella

com l’imperi us acompanya.

Deixeu lliure qui s’afanya

al teler o a la corbella,

en aquesta terra bella

que es mereix altra companya.

“Sant Jordi mata l’aranya”

diu una cobla molt vella

i la crida es renovella:

“Sant Jordi mata l’Espanya” Beneixama, 25 de gener de 2014