Rus, Salom y otros chicos del montón, per Juan M. Segarra

Un model de dreta assilvestrada o europea era la discussió acalorada que tenien dues persones a peu de carrer. Un d’ells identificava el vell aparat del PP valencià, representat per Alfonso Rus, amb un model conservador caduc i que calia renovar; citant a gent molt més jove i preparada per fer un relleu generacional i d’idees, en el qual el protagonisme l’havien d’assumir els joves, com per exemple, va dir, Luís Salom.

Per contra, l’altre home defensava la tasca feta pel totpoderós president de la Diputació de València i atacava l’assessor de l’ajuntament del cap i casal amb arguments contundents, com per exemple les seues clavades de pota en les xarxes socials, arran de l’assassinat d’Isabel Carrasco o el seu sou de 4000 euros al mes.

Reflexionant sobre aquest fet i sobre Alfonso Rus, qui acumula uns quants càrrecs, com a diputat autonòmic, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació o del club de futbol del seu poble, l’Olímpic (a banda de tindre ganes de presidir també el València), em vénen al pensament diverses anècdotes, que fan del personatge una mena de filó per al periodisme i una font constant de notícies pels mitjans.

Exabruptes dignes d’una ment caciquil com, “Alguns professors, eixos que diuen aleshores o gairebé, no sé què vol dir, però són uns ‘gilipolles'” o aquella en la qual desqualificava a vàries bandes de música del seu poble, “…és que jo no puc veure a eixos de les bandes. Eixos són més rojos que un titot, els fills d’una puta” .

>

>

Moltes més frases “mítiques”, fan que els incondicionals del nostre Fernando Esteso particular, l’ovacionen per ser un home “que diu les coses tal qual les pensa, al pan pan y al vino vino”, però donen munició als grups de l’oposició per atacar aquesta dreta instal·lada en el poder, amb uns arguments inapel·lables, ja que les maneres d’actuar del mediàtic alcalde, recorden uns temps que els valencians creiem superats i no corresponen a un representant escollit democràticament.

D’altra banda tenim a Luís Salom, assessor de l’ajuntament de València, community manager de l’alcaldessa Rita Barberà i responsable d’agitar les xarxes socials i d’encoratjar els militants populars en aquests nous mitjans de comunicació. Tot i això, l’ínclit Salom té un problema, d’educació clar, utilitzant les xarxes per desqualificar amb insults a aquells que no comparteixen els seus posicionaments, de vegades sembla més un ‘hooligan’ que un amic del PP, el que crea cert desassossec amb els representants de la “vella guàrdia”.

Darrere d’una indumentària impecable, uns modals trets d’una escola de protocol, un engominat senzillament perfecte, ens trobem un antisistema de manual a l’hora d’intentar polvoritzar l’adversari polític, encara que no ha aparegut el jutge que prenga en consideració que cap barbaritat de les que habitualment piule, és constitutiva de falta o delicte.

A tots dos els uneix l’animadversió per tot allò que faça olor a esquerra (o rojos com diuen ells) o a valencianisme (l’anomenen “catalanisme”), un davant d’un micro (Rus), l’altre davant d’un teclat (Salom), solen desfogar-se, sense tindre en compte moltes coses (i sense pensar molt, tot siga dit), com per exemple que va ser el Partit Popular el que va vendre la CAM al Banc Sabadell per 1€, o el Banc de València a La Caixa per un altre euro, això sí és catalanisme pur i dur, o igualar-nos a tots i totes els valencians i valencianes en la misèria, al mes pur estil socialista de Corea del Nord.

A la fi, aquestes dues branques de l’arbre de la dreta valenciana, realment només tenen de diferent el mitjà de comunicació utilitzat, ja que la modernitat, la tolerància i el respecte encara no el coneixen, per tant, per a ells l’europeïtzació encara no ha arribat, segueixen assilvestrats, com els personatges de la pel·lícula d’Almodóvar (Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón, tan vulgars, tan rústics, tan salvatges, tan…, tan “chicos del montón”…

Juan M. Segarra. Coalició Compromís