El diputat i portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Congrés espanyol, Gabriel Rufián, defensa que les esquerres han d’inventar “algun espai de col·laboració” per a frenar l’extrema dreta i situa l’habitatge i la guerra digital al centre de la batalla política. Vincula el creixement reaccionari a la banalització de la política i a una part del relat mediàtic que acaba igualant agressors i agredits. Sosté que el feixisme “es combat amb ironia i sarcasme”, que les comissions d’investigació són una eina útil, malgrat “les trampes” parlamentàries i que l’acumulació d’habitatge s’hauria de prohibir com es regula “a Singapur”, amb una fiscalitat dissuasiva.
Manolo Totxa (Ràdio Klara): Et consideres el cap visible d’una candidatura d’esquerra plurinacional a les generals?
Gabriel Rufián: Cap visible, no. Jo intente dir humilment coses que crec que es palpen al carrer. Jo crec que qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat demòcrata sap perfectament que el moment és històric i que el que ve no és el de sempre, que el que ve és molt xungo, molt dur. I crec que seria negligent que aquells que formem part de formacions polítiques d’esquerres no intentem inventar-nos algun espai de col·laboració, coordinació. Jo també reivindique la nostra feina durant sis anys: formacions com la meua, o Bildu, o Compromís, o Benegà, que no estàvem cridats a representar segons qui fora de les nostres nacions, ho fem. I això és una gran cosa i cal reivindicar-la.
Manolo Totxa: Aquesta proposta de “front plurinacional” ha evolucionat o s’ha quedat en una idea?
Gabriel Rufián: Jo he llegit que tot això era una conspiració masònica meua, que ho feia per por o per conservar el càrrec. Va ser tan simple com que al passadís del Congrés, parlant amb companys de premsa, em van preguntar què es podia fer per frenar el que venia i jo vaig dir el que ja es parlava al meu barri. Ja està. La resta m’és igual. Jo crec que s’ha de fer, encara que jo no haja dit mai coses com: tinc idees, però no vull incomodar ningú. Jo entenc com funcionen les cúpules, la vida orgànica, els interessos, les fòbies, les llistes… Però, si no ho fem, ens mataran per separat. I, de què serveix anar amb dos o tres diputats més si Abascal és ministre de l’Interior? Potser acabem tots a la presó.
Josan Piqueres (diari la veu): A l’acte d’Aldaia va dir que tenia por. A què té por, exactament?
Gabriel Rufián: Jo tinc por que gent a la qual intentem ajudar i dignificar la vida ens ho retorne a crits. Jo mentiria si diguera que m’és igual. A mi em preocupa veure una pensionista, a qui jo venia de votar-li una pujada de pensió, cridant-me “viva Espanya” com si això m’afectara. És gent que vota en contra dels seus interessos i a favor d’un principi… “Una puta bandera? Buida?” Tinc por que hi haja tant de ratolí votant gats. Quan Vox insulta, l’endemà es titula “jaleo”, “lío”, “polarización”, “todos iguales”.
Manolo Totxa: Què hi afegeixes?
Gabriel Rufián: Jo estic deu anys al Congrés i ja sé com funciona eixa crònica automàtica. Però no, no és “polarització” si una diputada defensa que no s’assetge dones a les portes de clíniques i un tarat de Vox li diu “bruja”. No pots equiparar-los. I després el món periodístic oblida una cosa: els següents són ells. Si algun dia governen PP i Vox, tancaran ràdios com aquesta, tancaran revistes, tancaran diaris. Eixa equidistància de voler guanyar un Pulitzer venent que “tothom és igual” és un gran error, i passa constantment.
Josan Piqueres: Parles sovint del poder digital. Com es competeix en eixe terreny?
Gabriel Rufián: Jo no faig vídeos prefabricats a la cuina de casa. Un amic em va dir d’obrir TikTok i començar a penjar talls dels discursos del faristol. Jo prove de parlar des del faristol i ser el més normal possible. Jo crec que eixa és la guerra real, perquè el meu fill ja no sap qui presenta el telenotícies, però sí que coneix Vito Quiles. T’agrade o no, has de competir ahí i has d’intentar trolejar el contingut quan et venen quatre xics amb càmeres caríssimes a insultar-te. Jo tinc dues opcions: cabrejar-me i tirar-los el micro, o intentar ser normal i girar-los la jugada. La meua experiència vital és que el feixisme “se’l combat amb ironia i sarcasme”.
Manolo Totxa: El debat parlamentari s’ha omplit de decrets òmnibus i tombades en bloc. Baixa això la qualitat democràtica?
Gabriel Rufián: Segurament sí, però ha passat sempre. Ho han fet PP i PSOE. Si algun dia governa Podemos o qui siga, també ho faran. Nosaltres, governant la Generalitat, hem fet decrets òmnibus. Amb una fragmentació tan evident, malauradament és una forma de fer. I què fas? Tombar-ho perquè no t’agrada el menú i deixar que no menge ningú? O assumir el mal menor davant el que hi ha i davant el feixisme? Jo reivindique això. I a la gent li dic: si voleu que el PSOE no tinga tanta capacitat de fer aquestes coses, doneu més força a formacions que estan per obligar el PSOE.
Josan Piqueres: L’habitatge apareix com el gran tema social. Pot donar tres mesures concretes?
Gabriel Rufián: Jo en dic una de grossa: prohibir l’acumulació de vivenda. Un sostre és un dret, com respirar, com l’aigua, com el pa. No ha de ser un bé d’enriquiment. I això es pot regular: a Singapur, per exemple, es paga un 60% a partir d’un cert llindar i ja no pots comprar igual o has de pagar molts impostos. Cal gravar l’especulació perquè les famílies competisquen amb especuladors. Jo sempre pose l’exemple del pa: si algú acumulara pa al ritme que ha pujat la vivenda, seria un escàndol i tothom entendria que s’ha d’intervindre eixe mercat. Doncs ací igual. La gent que té diners que invertisca en vi, en or, en quadres o en criptomonedes, però no en pisos.
Josan Piqueres: Per què no avança més una política dura d’habitatge?
Gabriel Rufián: Perquè hi ha molts diputats del PSOE amb més d’una vivenda. I passa a tots els partits. A mi, quan he dit això, fins i tot formacions pròximes m’han dit “cubano”, com si parlar d’intervindre l’especulació fora Cuba. Al final, el que arrasarà les esquerres és no ser capaces de lluitar contra el fet de la vivenda i la carestia de la vida. Sí que hi ha competències autonòmiques i municipals, però si es legisla al Congrés en gran, això marca. I la llei d’habitatge ha sigut un fracàs també perquè hi ha comunitats que l’han boicotejada, i la gent continua votant-los. Nosaltres en som 7 de 350.
Josan Piqueres: Joan Baldoví diu que Compromís no veu el moment d’eixa plataforma plurinacional. Què li respon?
Gabriel Rufián: Jo continue dient-ho. Soc molt pesat. Joan és un extraordinari polític, amb un olfacte bestial, i Compromís sempre ha tingut grans representants. Ens separen poques coses. En el moment històric seria negligent no intentar-ho.
Laura Escartí (Vilaweb): Sobre la dana i les comissions d’investigació. Per a què serveixen realment?
Gabriel Rufián: Jo soc un gran defensor de les comissions d’investigació. S’han fet moltes en l’última dècada i són una figura important en cambres amb més tradició democràtica. Jo crec que els qui diuen que no serveixen per a res o que són un circ solen ser els responsables de la moguda investigada. I, a més, ara molta gent s’informa per WhatsApp, TikTok o Twitter i s’assabenta del que passa per un tall d’un interrogatori. Això és responsabilitat nostra. Ara bé, l’escenografia hauria de canviar: ací hi ha moltes trampes. El PP porta claca que insulta i no es veu a càmera. I, en el cas de la dana, no parlem de corrupció o espionatge: parlem d’homicidis per no actuació. A mi em va afectar veure fins on arriba la misèria moral d’un partit que aspira a governar.
Josan Piqueres: Diuen que va estar més nerviós del que és habitual a la comissió d’investigació de la dana.
Gabriel Rufián: Jo intente no mostrar febleses, però sí: em va afectar. Jo portava una càrrega emocional alta després de parlar molts dies amb famílies. Mazón anava preparat perquè sabia el que era. Però Salomé Pradas em va sorprendre: apretava un botó, plorava, desapretava, apretava… I després jugava la carta del masclisme: si li preguntaves qualsevol cosa, tot era masclisme. Jo sé que tenen una protecció mediàtica determinada, i més ella que ell. Jo ja sabia que, si jo l’apretava, vindrien cròniques dient-me masclista o desgraciat. Però la gent del carrer em diu una altra cosa: que em vaig quedar curt.
Josan Piqueres: Li va passar?
Gabriel Rufián: Jo crec que no. I la meua humil opinió és que, quan estàs davant d’algú que era en un bar mentre la seua gent s’ofegava, el mínim és apretar. Jo em vaig quedar curt, i m’ho han dit persones afectades. Eixe “runrún” mediàtic de “això no ho faces” ja no cola.
Laura Escartí: Per què es va negar a donar dos besos a Salomé Pradas?
Gabriel Rufián: Jo crec que donar dos petons ja és anacrònic, és un contacte físic que no té sentit, i menys en una compareixença d’una comissió d’investigació sobre una tragèdia. A mi em va sorprendre que una compareixent saludara a ningú. I jo no li done dos petons a una persona que va estar cinc hores esperant per actuar.
Laura Escartí: Pradas va oferir un cafè a la presidenta de l’associació de víctimes, Rosa María Álvarez, a la porta del jutjat. Com ho valora?
Gabriel Rufián: Prendre un cafè després d’un any està bé… però a la porta del jutjat.
Manolo Totxa: L’ascens d’Aliança Catalana i l’independentisme d’extrema dreta. Com l’explica?
Gabriel Rufián: Jo ho veig com feixisme amb una altra disfressa i una moda de ser un xungo a tot arreu. És una grip que hem de passar. Ciutadans també va ser moda i ara ningú reconeix que els va votar. D’ací a uns anys, ningú dirà que va votar Aliança Catalana, però faran un “pelotazo”. I jo dic dues coses: no són patriotes, perquè no pots ser patriota odiant mitja societat. I no són valents, perquè no és valent ficar-te amb el més feble que arriba en “caiuco”. Ser valent és ficar-te amb els de dalt, amb Feiner, amb Ortega, amb Roig… A més, a mi em sembla fins i tot un artefacte que trenca aquella idea que el fatxa a Catalunya era sempre espanyolista: ara tens fatxes indepes. Si jo fora del CNI o unionista, estaria encantat amb això.
Josan Piqueres: Què farà si el panorama gira encara més a la dreta? Té un pla B?
Gabriel Rufián: Jo no ho sé, perquè jo necessite unes condicions internes per continuar, i això el meu partit ho sap. Però jo crec que tocarà trencar-nos la cara, com Esquerra sempre ha fet. El més fàcil és cridar “fatxa” i ja està. El més difícil és assumir que quatre anys de “fatxeria” faran pujar algun independentisme, però seria dramàtic perquè eixa pujada seria a costa del patiment de la gent. I Vox ja ha entés que, si vol parlar a la classe treballadora, ha de canviar cares i discursos: no poden ser sempre els cognoms de luxe, han de ser perfils que pareguen del teu barri.
Josan Piqueres: Qui fabrica eixe relat digital reaccionari?
Gabriel Rufián: Falta pedagogia. El meu partit ni sap qui és Carlos Quero, igual que molta gent no sap qui és Vito Quiles, i això és un error perquè no entenem què ve. A la gent que escolta eixa “Espanya” idealitzada cal explicar-li què era realment el franquisme: la gent que diu que voldria tornar-hi es pensa que seria jerarca, i no: seria peó amb un salari miserable, hauries d’emigrar, la teua dona no podria obrir un compte… I sí, Carlos Quero és producte del fracàs de l’esquerra amb la vivenda i altres símptomes.
Manolo Totxa: La derogació de la llei mordassa, per a quan?
Gabriel Rufián: Jo també la vull. Però dic una cosa: l’escenari ideal és l’actual, amb el PSOE exigit, i encara més exigit. Si ERC no s’haguera posat forta, ací hi hauria hagut de vicepresident Albert Rivera. I Sánchez deia que no podia governar amb Podem perquè no dormia. Ací hi ha hagut formacions que han agafat pel coll el PSOE i li han dit que tocava fer política d’esquerres.
Josan Piqueres: Lectors de Diari La Veu es queixen que parla massa en castellà al Congrés. Pot això deslegitimar el valencià/català com a llengua de prestigi?
Gabriel Rufián: Jo també faig intervencions en català i no passa res. Jo vaig començar en política perquè l’independentisme necessitava també un discurs en castellà per a integrar gent que estava a la frontera. Això es va entendre fins que Junts va decidir que eixa gent votaria Esquerra. Jo pose un exemple: Bildu. Òscar Matute parla poques vegades en èuscar al Congrés i ningú diu que vagen contra l’èuscar. Hi ha gent que reparteix carnets de puresa i intoxica, però jo no em convertisc en res estrany per parlar castellà: no es mor cap gatet. La llengua no estarà en perill per això.
Manolo Totxa: Hi ha un partit de bàsquet entre el València Basket i el Maccabi Tel Aviv pel paper dels equips israelians en un context de guerra. Quina és la teua posició?
Gabriel Rufián: Jo ho dic clar: seria com jugar contra l’Alemanya nazi. La diferència entre Auschwitz i Gaza és que el que passa a Gaza ho estem veient i es podia haver aturat. Israel hauria de ser un pària internacional aïllat. Bombardejar xiquets no és una guerra: és un genocidi. Matar-los de fam també. I això forma part d’eixa moda de ser un desgraciat. Jo ho veig com un projecte immobiliari: Gaza com a Riviera Maya del Mediterrani.
Manolo Totxa: L’última pregunta gira cap al “caos” ferroviari del Principat i la gestió del govern català.
Gabriel Rufián: Jo ho relacione amb un infrafinançament i una desinversió endèmica de governs del PP i del PSOE, i això també passa al País Valencià i a Andalusia. La inversió en AVE és bestial i Rodalies rep molt menys. Les responsabilitats assumides són insuficients. La gent està farta: jo he sigut usuari i quan em pose gorra i mascareta i agafe un tren, és un infern.
