Sergi Tarín / València.
És la iconografia de les hores baixes: una cadira solitària i un got de plàstic amb aigua. I periodistes, molts periodistes. Rita Barberá irromp des d’una porta amb un cartell d’accés per a discapacitats. Du brusa i tacons rojos. I un vestit blanc. Avança unes passes i s’atura en sec al punt exacte on la nit del 24 de maig s’abraçà a Serafín Castellano per murmurar-li a l’oïda allò de “Quina hòstia!”. Barberá somriu, sempre somriu. Sap quin és el preu d’una mala foto i que el pitjor de l’hemeroteca són els retrats carregats de drama. Llavors es deixa fer enmig del ruc sacsejat de fotògrafs. “Rita, a la dreta!”, “A l’esquerra!”, “Podria mirar al centre?”. I ella es mostra sol·lícita perquè el moment és d’una calculada gravetat.
I és cert qui diu que Barberá mai no improvisa. Dijous foren 40 minuts de guió assajat davant tota mena d’espills. I 15 minuts d’evasives, manotades a preguntes incòmodes i silencis fugitius. Qui esperava un Ibsen o un Shakespeare es trobà amb un Tirso de Molina. Ni un minut de transcendència. Tot pura retòrica classicista. És a dir, la típica història d’una “alcaldessa de províncies”, així es definí, que patix la pressió de forces rigoroses, externes i metafísiques. Una pobra dona acusada en fals d’encapçalar una banda criminal en un mer consistori de ciutat de províncies al sud d’Europa. I què són 50 imputats envoltant-la? I allò de blanquejar diners opacs o cobrar comissions d’empreses adjudicatàries?
“Tot és culpa de l’esquerra radical antisistema”, udolà. Eixa esquerra construïda amb “el comunisme més ranci”. Stalin i l’arxipèlag Gulag. I ella que preferix ofegar-se abans que naufragar. L’esquerra que no sap llegir Antonio Gramsci i que deuria repassar Gregorio Marañón per reconèixer la metodologia de l’odi i el rancor. Eixa esquerra que vol que comparega en les Corts després de convertir l’hemicicle en un tribunal popular i totalitari. I, sobretot, inconsitucional. Què vindrà després? El cadafal, la forca, l’acupuntura d’un sant Sebastià?
Barberá, eixa regidora d’skyline rural i assolellat i l’abnegada política que res no té, ni pis en propietat ni apartament ni cotxe. Que viu de lloguer encara que viatge en primera i amb diners públics per anar als funerals de Manuel Fraga o es moga per Londres o Copenhagen en cotxes que costen al voltant de 3.000€ diaris. Ja se sap que els curts d’ànima, aquells radicals que fan el nus a la corda, tenen una visió acomplexada dels diners. I ignoren que, en tot cas, la corrupció econòmica és pecata minuta en comparació a la corrupció moral: “És la pitjor, la que fa més mal lucratiu a uns altres”. No són indissociables una corrupció de l’altra? Què diria Gramsci sobre tot això?
Però Barberà s’ha buidat de paraules. “Un inenarrable dolor anímic” és el que sent quan es queda muda darrere les cortines. Tant com per a agrair “que els meus pares no estiguen ací”. El “bon home” i millor falangista de José Barberá i la patidora, excel·lent espècimen burgés, de Carmen Nolla. “Tinc una alta consideració de l’humanisme”, reivindica l’herència paterna. Un humanisme molt superior al valor pels bitllets i, també, a la mediocritat dels qui ahir li juraven amistat. Qui des del mateix partit li demana explicacions ho fa per “precipitació o joventut” i, en alguns casos, “per deslleialtat”. I ella, “amb 40 anys fent política”, els prega “assossec i temprança, les qualitats del bon polític”.
Tot això i la voluntat de sacrifici de qui té la pell ignífuga, a prova de tota flama i combustió mediàtica. La Barberá que aspirava a ser esculpida damunt un pedestal en forma d’urna electoral i que l’avinguda de Blasco Ibáñez portara el seu nom al pas devastador pel Cabanyal. La bona veïna de l’Eixample que res no té més enllà de l’estirp, del llinatge i de “la família i una dotzena d’amics de veritat”. Entre d’ells Mariano Rajoy i Paco Camps. La musa de l’humor de 1973, la riallada eterna del tardofranquisme. I, per descomptat, la senadora que encara conserva l’ànim pel futur perquè tothom sap que l’esperança i l’aforament són les últimes coses a perdre en esta vida.
