A la Marina Alta, el curs polític es va avançar a l’última setmana d’agost. La sonada moció de censura als Poblets va obrir el debat. No era un episodi aïllat, sinó un símptoma més d’una manera de fer política que massa sovint s’allunya del poble i s’acosta massa a interessos particulars. Una política que oblida la seua essència: representar la gent, defensar la majoria i cuidar el bé comú.
Una moció de censura marcada per l’ambició de poder
L’última setmana d’agost vivíem el primer terratrèmol polític de la temporada. Representants del PSPV, PP i PRE (un partit independent) van decidir unir-se per fer fora José Luis Mas, l’alcalde de Compromís elegit per les urnes, que governava amb un regidor de Vivim Els Poblets i un altre de PRE dins d’un pacte de govern. Sí, el mateix partit que presentava la moció i que, tot i haver sigut el menys votat, aspirava a col·locar el seu regidor al capdavant de l’Ajuntament.
Què voleu que vos diga? Representar no és presentar una moció de censura contra el que el poble ja havia decidit, només per col·locar-se i sense cap argument de pes. Això no és representar. És maniobrar. És confondre la democràcia amb un tauler d’escacs i moure peces a tort i a dret, sense respectar la voluntat de la gent.
La jugada va ser tan descarada que el poble ho va veure clar i va reaccionar amb indignació tant per xarxes socials com al carrer. Quan la democràcia es converteix en una lluita per cadires, què queda del valor de la política? La moció dels Poblets no venia acompanyada ni de projecte ni de futur ni d’arguments ni d’explicacions que evidenciaren inestabilitat. Només un intent d’improvisar, capgirar les urnes i buscar el seu propi seient. Un moviment que, per descomptat, trencava la confiança veïnal i enviava un missatge perillós: que la veu de la ciutadania podia ser manipulada a porta tancada, al gust de qui busca poder.
La moció va caure pel seu propi pes. Una regidora del PSPV es va retirar a última hora, deixant en evidència la feblesa i la falta de sentit d’aquell intent. La lliçó ara és clara: no tot val en política.
Un Consell autonòmic que no governa
Passem ara a l’escenari autonòmic. Quan va arribar la DANA, el president i el seu Consell haurien hagut d’assumir responsabilitats i, fins i tot, dimitir. No ho van fer. La gestió d’aquell episodi va estar marcada per la improvisació, l’opacitat, la manca d’actuació i una imatge que ha quedat gravada per sempre: la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, reconeixent que “no li venia de gust” telefonar al president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer mentre la gent ja s’ofegava. I en els últims dies hem sabut que el mateix Consell va amagar una gravació d’aquella reunió en la vesprada del 29 d’octubre. Perquè representar no és ometre informació ni deixar sola la ciutadania enmig d’una tragèdia. No és només una confessió: és una falta greu de responsabilitat, un reflex de fins a quin punt aquest Consell ha desertat la seua obligació de governar. És un insult a totes les víctimes d’aquesta tragèdia. Això no és governar.
Ara bé, des del passat juliol, el president Mazón ja pot cobrar una assignació de 75.000 eurosanuals durant 15 anys. Una mena de paga vitalícia encoberta. I això pareix ser l’únic que de veritat li preocupava. Perquè representar no és pensar en la pròpia butxaca mentre els serveis públics s’afonen. Perquè si una cosa sabem bé és que Mazón sols pensa en Mazón, no en els valencians. Mentrestant, els problemes quotidians continuen: infraestructures sense inversió, serveis públics tensionats i un territori cada vegada més desprotegit davant emergències climàtiques.
Però no és només la gestió. També hi ha un atac directe a la nostra identitat. La falta de polítiques culturals, la reducció del valencià a les aules amb una consulta innecessària i el menyspreu a la llengua i a les senyes d’identitat formen part d’una estratègia del PP per desfer tot allò que ens ha fet poble. Retallar el valencià a l’escola no és només una qüestió educativa: és un missatge de marginació cultural i política.
Un Consell que no governa, que amaga informació quan més falta fa i que dedica més energia a salvar la seua crisi que a protegir el territori i els serveis públics, és un Consell que ha oblidat el seu paper. La política, en qualsevol nivell, hauria de ser garantia de futur i cohesió. Ara mateix és tot el contrari, i els valencians i les valencianes ho sabem. Perquè representar no és arraconar allò que ens fa poble.
La setmana en què es va tombar la jornada de 37,5 hores
I ara fem un altre bot. Passem del Consell al Congrés. Allà també s’ha vist qui representa i qui maniobra.
Fa 42 anys que a l’Estat espanyol es va aprovar la jornada màxima de 40 hores. Era 1983. Des d’aleshores, el mercat laboral ha canviat de dalt a baix, però la regulació del temps de treball ha quedat immòbil. Reduir-la a 37,5 hores era un pas endavant lògic. No un privilegi ni una utopia. És una mesura per adaptar-nos al segle XXI i millorar la vida de milions de persones.
Hauria significat més temps per a la conciliació familiar, per a cuidar i cuidar-se, per a viure amb més qualitat i menys estrès. També hauria ajudat a repartir millor el treball i a fer més just un mercat laboral desigual.
Altres països ja han anat més lluny. França té una jornada legal de 35 hores. Islàndia ha demostrat que es poden reduir hores sense perdre productivitat. Als Països Baixos, Dinamarca o Noruega, les jornades mitjanes són més curtes gràcies a polítiques de conciliació i flexibilitat. El que ací encara sembla un debat nou, a Europa és una realitat consolidada.
Tanmateix, el Congrés va tombar la iniciativa amb els vots en contra del PP, Vox i Junts. Una votació que deixa clar de quin costat es posa cadascú quan es tracta d’escollir entre els interessos de les empreses o els drets dels treballadors. Els que s’omplin la boca dient que estan al costat de la gent treballadora s’han llevat la màscara i han preferit deixar-los de costat. Res nou, res que sorprenga. Però la votació ha deixat clar, una vegada més, que les paraules no valen res quan els fets van en direcció contrària.
Perquè representar no és estar en contra de millorar la vida de les persones treballadores.
En quin costat volem estar?
Cada vot, cada decisió i cada elecció responen sempre a la mateixa pregunta: en quin costat volem estar? Quan la política es desvia cap a la lluita per les cadires, cap a la recerca de privilegis o cap al servei d’uns pocs, el que es debilita no és només la confiança de la gent, sinó el mateix sentit de la democràcia. La moció d’Els Poblets, la gestió de la DANA o el vot en contra a la reducció de la jornada laboral són alguns dels exemples que ens ho recorden. I tots ens recorden fins a quin punt és fàcil oblidar que la política ha de mirar pel bé comú.
Però la política hauria de ser una altra cosa. Hauria de ser l’espai on es defense la majoria social, on la veu del poble es convertisca en decisions que dignifiquen la vida col·lectiva. Els nostres representants haurien de tindre els ulls i les mans al carrer, al costat de la gent que treballa, que paga impostos i que sosté aquest país amb l’esforç de cada dia.
Representar no és maniobrar. Representar és garantir uns serveis públics forts: una sanitat que cuide de totes i tots, una educació que forme persones lliures i crítiques, una cultura i una llengua que ens facen poble i ens donen identitat. Representar és posar per davant l’interés comú i la dignitat de la majoria. I, sobretot, representar és creure que una societat més justa és possible i treballar, dia a dia, perquè la política deixe de ser un joc de despatxos i es convertisca en l’eina que faça possible una vida digna per a tots i totes.
Perquè aquest és, al cap i a la fi, el vertader sentit de la política.
Alberto Robles és secretari comarcal de Compromís Marina Alta.
