Compromís va nàixer amb un objectiu clar: fer política al servei de la gent, trencar amb les dinàmiques de poder tradicionals i evitar que la política es convertira en una carrera personal o un refugi còmode a llarg termini. Hui, quasi una dècada després, aquest projecte viu una contradicció interna que ja no podem ignorar. El que vam vindre a combatre, en part, s’ha acabat convertint en norma dins de casa nostra.

Hi ha companys i companyes que acumulen càrrecs, responsabilitats institucionals i sous públics o de partit durant anys. I no parlem només de persones concretes, sinó d’una dinàmica que s’ha fet estructural. L’allunyament de la base és evident. Ho vam veure en les eleccions de l’any 2019 i les de l’any 2023. La institució ha passat a ser més central que el carrer, tot i els intents d’una part de recuperar la presència a les manifestacions i mobilitzacions arran de la gestió irresponsable i criminal del govern de Carlos Mazón durant la DANA de fa quasi un any. Tanmateix, l’allunyament del partit respecte a la gent normal té conseqüències: la desconnexió amb la realitat, amb la gent, amb els barris, amb els problemes de cada dia. 

Aquest distanciament explica també per què la població ha deixat de confiar en nosaltres. No es tracta només de pactes amb el PSOE o d’aprovar pressupostos. El que més ha colpejat la confiança ha estat la renúncia silenciosa a alguns dels nostres valors fundacionals. No tant ideològics, sinó aquells més filosòfics. D’arrel. Hem evitat el debat intern per por al conflicte, hem callat davant incoherències per no posar en risc l’estabilitat, i mentrestant, la militància ha anat remant… però cada vegada amb menys il·lusió, amb menys convicció i amb més resignació.

Ací és on la piràmide de Maslow ens ajuda a entendre la situació. Igual que les persones, els col·lectius —i els projectes polítics— necessiten satisfer les seues necessitats bàsiques per poder créixer. Si la militància no se sent reconeguda, valorada, cuidada; si no té espais reals per a participar, debatre i construir, aleshores el projecte queda estancat. Sense cohesió, sense horitzons comuns, no hi ha autorealització col·lectiva possible. I sense això, no hi ha transformació social ni nacional.

Compromís hauria de ser el reflex del poble valencià. I si el poble evoluciona, el projecte també ha d’evolucionar. Però això no vol dir adaptar-se per sobreviure, sinó caminar al costat de la societat. Ser part d’ella. Compartir els seus neguits, les seues esperances, els seus reptes. Ara per ara, això no està passant. Ens hem institucionalitzat tant que hem deixat de mirar-nos als ulls. Hem passat de ser moviment a ser estructura. De ser gent a ser gestió. I no, no val amb el fet que un diputat rode pels pobles de la seua comarca. Cal xafar més carrer, també com a partit. Generar relats que il·lusionen, que confronten amb l’odi i ajuden a teixir esperança. També, amb nous lideratges.

La força del projecte no ve dels càrrecs, sinó de la militància. És ella qui fa xarxa, qui organitza actes, qui pensa i imagina, qui planta cara. Però també qui necessita sentir-se part d’un tot. Sentir que serveix d’alguna cosa. Que les seues propostes compten. Que se li dona valor. Perquè si no, la gent desconnecta. I quan la gent desconnecta i deixa de militar, el projecte mor.

El problema no és tindre càrrecs. El problema és pensar que eixe és el final del camí. Que després d’assolir responsabilitats institucionals o de partit, ja no cal tornar enrere, ni escoltar ni debatre ni implicar-se com abans. Però el camí no s’acaba mai. I tallar-lo abans d’hora és condemnar el projecte a l’estancament i la desconnexió. La realitat no es transforma des d’un despatx, sinó des de la coherència i el contacte permanent amb la base.

Compromís necessita una sacsejada. No per trencar-ho tot, sinó per tornar a començar des de la base. Per reconnectar amb la militància, amb la gent i tornar a guanyar. Per recuperar la il·lusió, l’esperança, la valentia. Per tornar a ser útil i a generar il·lusió per participar d’un projecte que treballa per a la majoria treballadora, amb vocació de transformació popular i nacional per al poble valencià. Perquè si Compromís deixa de ser el reflex de la ciutadania, la ciutadania buscarà un altre mirall. Estem a temps, encara. 

Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.

Més notícies
Notícia: Robles: “Oltra serà benvinguda per a treballar de manera col·lectiva”
Comparteix
La portaveu de la coalició valencianista valora la força del treball en equip més enllà dels lideratges individuals
Notícia: El Defensor del Poble recomana al Consell reintegrar el pressupost de l’AVL
Comparteix
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua lamenta que no interpose recurs d'inconstitucionalitat, "perquè considera que hi ha raons jurídiques fonamentades per a fer-ho"
Notícia: DANA | Un cap de Bombers atribueix a Emergències la retirada del Poio
Comparteix
"Imagine que feien seguiment amb altres informants perquè a nosaltres no ens van tornar a preguntar per la situació", ha declarat davant la jutgessa
Notícia: 20.000 valencians demanen l’ús de la llengua als actes religiosos, el 1965
Comparteix
Fa 60 anys els signants d'aquest manifest demanaven a l’Autoritat Eclesiàstica que “en totes les comarques de parla valenciana de l’Arxidiòcesi, siga adoptada la llengua materna en els actes litúrgics on siga autoritzat l’ús dels idiomes vernacles” i també en “l’ensenyança del catecisme i la predicació”

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa