Sergi Tarín / Alacant.
Pudor. Una sentor a temps vençut i fermentat. O eixa mena de record nauseabund -que pot durar hores- després de xafar un cagalló amb la sabata. Un descens de fossa sèptica en nom del periodisme. És a dir, esperar una alcaldessa imputada, Sonia Castedo, que no arriba, que diu estar “indisposada” i envia un vicealcalde, Andrés Llorens, també imputat, per substituir-la. Tot això passa en l’Auditori de la ciutat, una mol blanca, piràmide o deposició d’ego de faraó local, José Joaquín Ripoll, expresident de la diputació alacantina, imputat com els altres.
I a l’interior un baró de músculs unflats revisa carteres i motxilles de periodistes. Acte seguit, un altre de la mateixa estirp es dedica a la ramaderia de càmeres i fotògrafs i els precinta darrere una tira roja. “Zona de seguretat”, pronuncia sec, molt seriós, amb auricular a l’orella i pin del Ministeri de la Presidència al pit. Mentrestant, els policies conformen fins a quatre fileres de tanques temorosos, és un dir, de la gleva famolenca. Hi ha de tot: municipals, nacionals, amb gorra, amb boina blava, arran de terra, entrespolats, engalonats, engominats, de jupetí fosforescent, de gris, amb rostre gris, amb bigot gris, de mirada gris. I enfront, en la zona insegura, s’han aturat una fornera de davantal blanc i dos pensionistes entre extasiats i molestos pel trencament de l’estricta rutina. A dalt, segon pis, una dona endolada estén la bugada.
Són les 13.15 quan l’Audi negre aplega com un coet borratxo. El president Fabra s’acosta al president Rajoy i s’estrenyen les falanges. Comença doncs la cridadissa des del pati d’una escola que hi ha quasi paret amb paret. Els xiquets, penjats de les reixes, xisclen amb horror, com si presenciaren una desfilada de morts vivents. “Rajoy!, Rajoy!”, coregen. I un s’anima i algun altre el seguix: “Caraculo! Caraculo!”. Llavors, el president es gira com un emperador nudista i obri la boca amb un gest indeterminat que bé podria ser paraula, sospir o eructe.
Una volta dins, sent que tot recupera la temperatura fraterna. Gent de corbata, grans comerciants. La cosa va d’empresa familiar i no es metàfora. Un congrés per parlar dels negocis tradicionals. Hi ha gent del Santander; Juan Roig, de Mercadona; Vicente Boluda, de la patronal valenciana, entre d’altres. Un món d’homes amb converses d’homes i mirades d’homes, com les que seguixen l’òrbita de culs de periodistes i hostesses. Dins la sala hi ha una densitat de colònies, suors i ventositats en un resum de lavabo de cantina. Rajoy cau davant de l’evidència: “No estem hui per a la lírica”. I s’aboca a una literatura rumiant, de fàcil digestió: “Vents de millora (…) clima de confiança (…) esforç i sacrifici”. I acaba amb un “Això és Espanya! Una gran nació! De moment, la meua i la seua”.
Aplaudiments, fotos i ascens per una escala velluda de flora intestinal o braç de camioner. Hi ha una primera aproximació: “President, ¿farà declaracions?”. I Rajoy alça les mans i nega amb el cap, condescendent i existencialista, com si un captaire li haguera demanat una moneda a la porta del súper. Llavors puja més i més escales fins arribar al còctel. De dalt supura un plugim de sorolls versallescs: vaixelles, cristalls de bohèmia, riures sufocats… Però en realitat estan servint mandonguilles i llentilles amb xoriço. Elements que, juntament al gas de la cervesa, fan el prodigi del flat i l’halitosi.
Quan la comitiva torna per l’escalinata hi ha el segon intent. “¿Em concediria una pregunta?”. I Rajoy passa de llarg embolcallat de ceguesa i sordesa. Una llàstima. De fet la qüestió no tractava ni de Castedo ni la consulta catalana o l’èbola corrupte del PP. Sols era una pregunta elemental, quasi còmplice. “President, entre vostè i jo, ¿no li sembla que fa una mica d’olor a merda en este lloc?”.
