Lluny queden els anys en què Podem era la força emergent de l’Estat i en què arribava a liderar, fins i tot, les enquestes en intenció de vot. Els vaticinis mai no foren tan optimistes al País Valencià, si bé el resultat electoral del 2015, amb 11 diputats després d’haver competit amb Compromís –coalició amb història, però també enfortida al caliu del 15-M i en plena fase d’emergència– i amb els socialistes evidenciava que els morats tenien una gran acceptació entre l’electorat valencià.
Set anys després d’aquella eclosió, Podem es troba desorientat. Més o menys tant com els votants que van dipositar la seua confiança en el partit. Íñigo Errejón compta amb un projecte propi consolidat i que es fa fort des de Madrid. Pel seu compte, la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz no dona protagonisme a la formació morada a l’hora de bastir la seua candidatura a les eleccions estatals del 2023. Mentrestant, Podem mira de trobar el seu lloc a tot arreu. També al País Valencià, on ho podria tindre, fins i tot, més complicat que a la resta de l’Estat.
Qui es perfila com a nova referent de l’esquerra alternativa al PSOE arreu de l’Estat espanyol, Yolanda Díaz, no assistirà a la Festa de la Primavera que se celebra aquest cap de setmana a València. La seua absència no beneficia Podem, que es veurà novament allunyat de la futura candidata, que ha marcat distàncies amb la formació morada des que es va començar a erigir com a proposta electoral. Una distància que separa Podem d’un referent clar de lideratge, a hores d’ara desconegut al si de la formació –poca gent coneix la seua secretària general, la ministra Ione Belarra– i que facilita la substitució del partit morat per altres espais alternatius com a referència política a l’esquerra del PSOE.
Al País Valencià aquest espai és ben marcat. Compromís és l’alternativa indiscutible en aquest sentit, més encara quan últimament ha treballat per absorbir els votants potencials dels morats. Una intenció que s’ha fet explícita amb la refundació de l’antic Bloc, rebatejat com a Més-Compromís, que aposta clarament per intensificar el contingut social –i contenir el nacional– del seu discurs. Per acabar-ho d’adobar, la sintonia entre Més-Compromís i Más País, la formació d’Íñigo Errejón; i la de Mónica Oltra –líder d’Iniciativa i clara referent electoral de la coalició valencianista– amb Yolanda Díaz marginen, encara més, la presència destacada de Podem als cercles protagonistes de l’esquerra emergent al País Valencià.
Quins errors ha comès Podem per trobar-se en aquesta situació? Segons el professor titular de Ciència Política a la Universitat de València, Joan Rodríguez Teruel, hi ha un primer pecat original, que és el fet de no entrar al primer Botànic (2015) de la mà d’Antonio Montiel, cosa que va deixar el partit morat «sense capacitat d’influència». El posterior enfrontament entre Montiel i Pablo Iglesias va desconcertar els votants de la formació, tal com va ocórrer a la resta de l’Estat amb les discrepàncies públiques entre els dos líders del partit, Iglesias i Errejón. Refer-se en les condicions actuals, amb unes bases desorganitzades i amb una manca evident de referents, serà ben complicat, segons el politòleg consultat, qui es refereix al vicepresident segon valencià, Hèctor Illueca. «Ell haurà de projectar el lideratge des del Govern, però al seu davant té unes condicions molt complicades amb Ximo Puig com a líder indiscutible del Botànic i amb Mónica Oltra fent ombra. En aquests moments, els costos de governar per a Illueca poden ser superiors als beneficis».
Alhora, si Podem va créixer el 2015 gràcies al desgast del PSPV, víctima del discurs convincent contra la «vella política», a hores d’ara els socialistes semblen recuperats amb el lideratge de Ximo Puig, «que ha imposat fronteres i límits a l’esquerra alternativa», explica Teruel. «I si afegim Compromís a l’equació constatem que Podem encara té més dificultats per a créixer com a partit crític amb les tebieses del PSPV, perquè Compromís ja desenvolupa aquest paper». Els enfrontaments recents al si de Podem al País Valencià, reflectits en les disputes entre Naiara Davó i Pilar Lima, que van desembocar en un relleu a la sindicatura i en la dimissió del vicepresident Rubén Martínez-Dalmau, han accentuat encara més les dificultats del partit morat.
De moment, Unides Podem, a través de Pilar Lima –de Podem– i d’Estefania Blanes –d’Esquerra Unida–, ja han obert la porta a pensar en les eleccions municipals i valencianes del 2023 en clau de confluència i han aprovat, també, les intencions de Yolanda Díaz amb l’espai electoral que projecta. Potser la possibilitat de confluir és la millor garantia de futur per a Podem: la incidència interna en una coalició àmplia de l’esquerra alternativa que encara amaga moltes incògnites. De moment, Yolanda Díaz ja pensa en una solució de suma, però no dona mostres de voler donar visibilitat a Podem en el seu projecte electoral. Els equilibris en les futures llistes tampoc podrien jugar a favor d’aquest partit quan, al País Valencià, l’errejonisme ha pres la iniciativa de la integració i Mónica Oltra, d’altra banda, no s’enfrontarà als plantejaments de Díaz, visiblement allunyats de donar protagonisme a Podem.
Segons conclou Joan Rodríguez Teruel, «anem cap a una operació a nivell estatal que també es reproduirà ací, de construcció d’unes noves sigles liderades per Yolanda Díaz i en què Podem haurà d’acceptar, segurament, exercir un paper molt secundari». Si bé, aquest probable desenllaç no seria distint del de les distintes sigles que han anat liderant l’esquerra alternativa, espanyola i valenciana, durant les últimes dècades, tal com el Partit Comunista es va haver de diluir al si de la coalició Esquerra Unida en el context del desprestigi de la Unió Soviètica i a tocar de la caiguda del Mur de Berlín. La diferència entre Podem i els seus antecessors, segurament, és que cap altre partit que representara el seu espai va generar tantes expectatives electorals ni cap altra formació va fer sentir l’statu quo tan amenaçat.
