Carles Puigdemont s’ha convertit en un dels protagonistes polítics més destacats de la política actual. El referent de Junts va ser alcalde de Girona entre 2011 i 2015 i va ser escollit com a candidat a ser investit president de la Generalitat de Catalunya a principis del 2016, quan Artur Mas, que havia constatat el rebuig de la CUP a l’hora de garantir la seua continuïtat, va triar Puigdemont com a successor seu.
Des d’aquell moment el pas de Puigdemont per la política ha sigut trepidant. Sota la seua presidència, compartida entre l’antiga Convergència –després PDeCAT– i Esquerra Republicana a través de la candidatura unitària Junts pel Sí, es va convocar el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017. Setmanes més tard la majoria independentista al Parlament de Catalunya va proclamar la independència, tot i que aquesta declaració no va ser efectiva. Immediatament després la Fiscalia General de l’Estat presentaria una querella contra el Govern català per rebel·lió que acabaria amb mig executiu empresonat preventivament –finalment s’hi van estar quasi quatre anys– i l’altra meitat a l’exili.
Va ser aleshores quan Puigdemont, refugiat a Bèlgica, va adquirir una notorietat internacional que ha anat a més. Primer a través dels intents de la justícia espanyola per extradir-lo, que fins ara han resultat fallits. Especialment rellevant va ser la negativa de la justícia Alemanya a concedir la deportació del dirigent polític català, decisió inesperada per a la justícia espanyola i que va situar Puigdemont en el mapa europeu. Aquesta rellevància es multiplicaria quan ell mateix, amb l’exconseller Toni Comín i l’exconsellera Clara Ponsatí, van ser escollits com a eurodiputats i proclamats com a tals malgrat els intents d’impedir-ho per part de la justícia espanyola.
Després de sis anys i mig a Europa, Puigdemont, amb l’amnistia a les portes, es torna a presentar com a candidat a les eleccions catalanes. Ho torna a fer amb Junts, que centra la seua campanya, de manera pràcticament exclusiva, en la figura de l’expresident. El partit fia el seu resultat al carisma de Puigdemont, que també compta amb simpaties al País Valencià.
I és que diferents personalitats han decidit donar suport públic al candidat de Junts a través d’un web en què es recullen les adhesions. Entre aquestes hi ha les de diversos valencians.
Els valencians que donen suport a Puigdemont
Per ordre alfabètic el primer que figura en aquesta llista és Vicent Cebolla, president de la Societat Econòmica d’Amics del País Valencià. Investigador a l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries, Cebolla va estudiar a la Universitat Politècnica de València i és enginyer agrònom. El professor de Filosofia Sal·lus Herrero també forma part del llistat, en el qual també hi ha l’expresident del Bloc Nacionalista Valencià i exdirigent de la desapareguda Unitat del poble Valencià, l’ontinyentí Pere Mayor.
Una altra valenciana amb militància política que dona suport a Puigdemont és Pilar Miró, membre de la direcció d’Els Verds i natural de Gandia (Safor). D’aquest mateix partit i d’aquesta mateixa localitat és Blanca Serrano, de qui consta el seu nom a la llista. El president de la Federació d’Els Verds, Toni Rodoric, natural de Dénia (Marina Alta), també s’identifica amb l’expresident català. Qui fora alcalde de Planes (Comtat) i cap de gabinet del president Josep-Lluís Albinyana, a més d’exvicepresident del CIEMEN, Alfons Llorenç, també signa a favor de l’expresident català.
Tot i que potser el valencià amb més transcendència que dona suport a Puigdemont és l’escriptor i poeta Jaume Pérez-Montaner, natural de l’Alfàs del Pi (Marina Baixa), qui recentment ha publicat l’antologia de Vicent Andrés Estellés que ha editat 3i4.
Són els valencians que fins ara han donat suport explícit a la candidatura de Puigdemont per a les eleccions catalanes del 12 de maig.
