Aquests dies està ressonant més que mai un concepte fins ara desconegut en la política estatal. El «Lexit» és el terme que s’està fent servir per a accentuar una reivindicació que no és massa coneguda, però que tampoc no és nova. Fa referència a «Lleó exit» i evoca el Brexit britànic, tot i que en aquest cas la intenció no és traure Lleó de la Unió Europea, ni tampoc de l’Estat espanyol, sinó de l’autonomia castellanolleonesa.
La setmana passada la Diputació provincial de Lleó va votar a favor de demanar a la Junta de Castella i Lleó iniciar els tràmits per a constituir la que seria la dihuitena autonomia espanyola. La proposta la va fer la Unió del Poble Lleonés, que reivindica una autonomia per a les províncies de Lleó, Salamanca i Zamora, que constituirien l’anomenada regió lleonesa.
La proposta va comptar amb el suport del PSOE, que és el partit que presideix la institució provincial amb Gerardo Álvarez i que hi governa amb l’esmentat UPL. Ambdós partits sumen 14 dels 25 diputats provincials. Els altres 11 se’ls reparteixen PP i Vox, que hi van votar en contra, tot i que amb matisos. Perquè el portaveu del PP en aquesta institució, David Fernández Blanco, es va pronunciar a favor de separar Lleó de Castella si la institució acaba iniciant els tràmits constitucionals per dur a terme aquest propòsit. Les raons esgrimides són identitàries, històriques i, segons els seus promotors, també pràctiques.
Les raons
El Regne de Lleó va ser fundat l’any 910, ocupava pràcticament tot el nord-oest peninsular i va ser l’origen de diferents regnes cristians, com ara la mateixa corona de Castella que acabaria dominant la política peninsular i en la qual s’integraria el regne lleonès. La importància històrica d’aquest territori també s’observa a nivell simbòlic, ja que l’escut del Regne d’Espanya incorpora, entre els altres quatre que hi ha a l’interior, el de Lleó a la part superior dreta, compartint espai amb els de Castella, Catalunya-Aragó i Navarra.
El sentiment de pertinença és la base d’una reivindicació que ha anat a més, però no l’única raó. Durant el procés autonòmic PSOE i UCD, grans protagonistes d’aquella etapa, no van satisfer les demandes lleoneses de constituir una autonomia pròpia que, amb el pas del temps, s’ha continuat reivindicat. Sobretot a la ciutat de Lleó, on l’Ajuntament ja va votar al 2019 constituir una autonomia, amb els vots de PSOE i Podem, tal com ha fet ara la Diputació provincial.
El clam de les altres dues províncies interpel·lades no ha sigut tan evident: mentre Lleó suma, a la seua demarcació, 208 regidors de la UPL –el PP en frega els 700 i el PSOE els 600–, a les províncies de Salamanca i de Zamora aquest partit en té 16 i 11 respectivament. És per això que el PSOE, contemporitzador, ha delimitat la reivindicació en la província més exigent en aquest sentit, sabedor que més enllà la seua proclama no serà tan ben rebuda.
Entre les raons polítiques hi ha un «cansament» dels lleonesos, segons va expressar el president de la Diputació, el socialista Gerardo Álvarez, que va assegurar que «hi ha hagut 37 anys de mala gestió per part de la Junta de Castella i Lleó». Aquest argument es deu al fet que, segons denuncien els lleonesistes, l’estatut autonòmic arracona les seues reivindicacions històriques, invisiblitza les seues demandes identitàries i la Junta ha aconseguit que les tres províncies lleoneses se situen al capdavant de la classificació en termes de despoblació, ocupació i pobresa, fet que evidenciaria les prioritats territorials amb què actua la institució autonòmica de la qual es volen separar.
En aquest sentit, la gestió dels fons europeus, els desajustos pressupostaris, les deficiències a l’hora de garantir el futur dels treballadors de les conques mineres, el desmantellament industrial o la marginació total de la llengua lleonesa en serien alguns exemples, tal com l’escriptor José Luis Prieto Arroyo en aquest article tan aclaridor, que parla de la «sobrecastellanització» dels territoris lleonesos i de l’excessiu predomini polític de Valladolid, la capital autonòmica.
A l’Estat espanyol no ha sigut inesperada la comparació immediata d’aquest moviment amb el del procés català, tot i que els mitjans ja s’han ocupat de diferenciar ambdues situacions. Tot i així, els arguments econòmics, fiscals i identitaris no han deixat d’incomodar la dreta espanyola, que rescata retòriques similars a les que utilitzava contra el procés, fonamentalment contra la postura dels socialistes, als quals acusa de còmplices. Un dels qui ho ha fet ha sigut el president autonòmic, Alfonso Fernández Mañueco, que ha responsabilitzat el PSOE d’aquesta situació, tant a nivell de Castella i Lleó com a nivell estatal.
