És diumenge i l’Executiva d’Esquerra Republicana del País Valencià es troba reunida en la seua seu de València. Marta Vilalta és periodista i portaveu d’ERC i visita els seus companys de partit a la capital valenciana amb motiu de la diada del 9 d’Octubre i participa en la reunió d’ERPV mentre el govern de la Generalitat de Catalunya salta pels aires després de l’abandó de Junts de totes les institucions catalanes.
A un costat, sobre una taula, una senyera de tela ben plegada, un retrat de Lluís Companys a la paret i una finestra estellada, amb el vidre badat, per causa d’un atemptat contra la seu valenciana del partit (ERPV) ara fa una dècada: «Fa uns anys, ens llançaren un còctel Molotov i no hem volgut arreglar-la. L’hem deixada com està per a fer memòria», indica un membre de l’executiva. La periodista valenciana Anna Peña, la seua cap de gabinet, ens entra un café i comença la conversa.
– Deia el periodista Antoni Bassas que el riu de la Sénia és la frontera interior invisible més vigilada d’Europa. València està a 350 quilòmetres de Barcelona i a 350 de Madrid. Per a anar a la capital de l’Estat, l’AVE pot costar-te deu euros i el viatge dura una hora quaranta minuts. Per contra, per a anar a Barcelona, els bitllets són molt cars i el trajecte es fa en tres hores. I això crea sinergies per a diverses generacions… No creu?
-Absolutament, però aquest és el model espanyol. Hi haja qui hi haja al capdavant del govern de l’estat. Malauradament, sempre han treballat per consolidar i fer créixer Madrid com a únic centre neuràlgic amb la construcció d’una radial d’infraestructures. Tot ha de passar per Madrid, les connexions ràpides han de ser cap a la capital del Regne d’Espanya i, la resta de territoris, les anomenades perifèries, hem de patir les conseqüències. Sempre han intentat retardar, frenar, impedir totes les relacions, les connexions, les confluències i les complicitats entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears… els Països catalans. I aquest és el model centralista que tenim i que no varia ni un mil·límetre, mane qui mane, com deia abans. I ho dic també per aquest Govern autoanomenat «el més progressista de la història», on un dels dos partits que piloten l’estat és Podemos, una formació que pensàvem diferent d’allò que coneixem com el bipartidisme espanyol, i no s’ha produït cap canvi. És un joc entre els dos grans partits històrics de l’estat. Amb Podemos en l’executiu i en les institucions, el centralisme continua viu i res ha canviat: ha continuat la recentralització de competències que abans eren nostres perquè havien estat cedides des de Madrid.
-La manca de fluïdesa també afecta el món de la cultura, no parlem de política, parlem de cultura: més fluïdesa en l’intercanvi editorial, reciprocitat en la recepció dels mitjans de comunicació en tots els territoris on parlem la mateixa llengua. No coneixem totes les variants i colors de la llengua, no estem familiaritzats amb els nostres veïns… Mallorca està al costat nostre i… és una gran desconeguda. I no parlem de Formentera o Menorca.
-És que tenim molta feina en tots els àmbits. En tot cas, un punt d’esperança, albirem una llum: la gent d’Esquerra Republicana, amb el president Aragonés al front, ha activat una tendència a desglaçar les relacions entre els governs de la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya. I això ho hem vist amb trobades recents amb el president valencià i la presidenta de les Illes. Ho hem vist amb trobades i confluències en l’àmbit cultural. Ho hem vist a dues bandes en reunions que han comptat amb l’assistència de consellers sobre temes tan variats com l’acció climàtica, la transició ecològica, les infraestructures i totes les possibles potencialitats econòmiques, la reindustrialització, etc. Tenim molts assumptes pendents, però ara hem encetat un camí en el qual hem deixat de donar-nos l’esquena i estem de nou donant-nos la mà.
-Un AVE barat i ràpid entre Madrid i València; un tren lent i car per a anar a Barcelona. Això crea sinergies per a diverses generacions a l’hora d’anar a un lloc o a un altre?
-Per això li deia que tenim obres pendents. El ben cert és que des de l’estat s’ha afavorit el trencament dels llaços, s’ha provocat un cisma entre valencians i catalans. I això ha generat molta més divisió, per no dir odi, que no aquesta complicitat entre uns germans que compartim llengua, cultura, imaginaris col·lectius i estratègies logístiques en matèria d’infraestructures i comunicacions. Però, amb tot això, és la nostra responsabilitat recuperar aquests llaços, de reconnectar entre nosaltres. Això s’ha de fer en l’àmbit material amb bones connexions amb uns trens que resulten assequibles i amb un temps de viatge raonable. Escolte… com el de València Madrid. Tot comença per la voluntat i, almenys, jo crec que això ho tenim a les dos bandes del territori.
– El vot útil, la llei electoral, la barrera del cinc per cent per a entrar a les Corts… Vosté creu que si es rebaixara del cinc al tres per cent algun sector sobiranista que hui vota altres opcions com Compromís o inclús s’absté, podria votar-los i augmentar en positiu els seus resultats electorals? El vot de l’ànima i el vot matemàtic…
-N’estic convençuda. Aquest vot útil que va apostar per Compromís i que va tenir moltes esperances en el Govern del Botànic probablement ara se sent desencisat. Pot ser que tinguen una sensació d’unes expectatives no complertes per aquest govern del qual esperàvem un canvi més radical, després de tants anys de PP amb una corrupció generalitzada i una especulació sense límits com va patir el País Valencià. Bé, doncs és a aquesta gent a la que hem de continuar apel·lant. És veritat que la barrera electoral del cinc per cent ens dificulta accedir a les institucions, però també és ben cert que ERPV està fent un esforç per ocupar aquest espai que existeix i que reclama solucions. Parlem, és clar, d’un espai sobiranista, republicà i valencià, un sector orfe de representació política institucional. Molta gent esperava això de Compromís, però estan veient que aquesta formació no compleix les expectatives o s’està desil·lusionant. Però l’espai hi és i nosaltres aspirem a abastar aquest espai, omplir aquest buit!
-Parlem del trencadís que tenen vostés ara a Catalunya: 33/135, un govern amb només 33 diputats enfront de la globalitat parlamentària dels 135. Ho tenen realment difícil, no?
-Si, és complicat si mirem aquests números que vosté m’indica. És evident que, si observem l’aritmètica, 33 escons d’un arc parlamentari de 135 diputats és una minoria, però, a la vegada, tenim la convicció que aquest país no pot abocar-se a unes eleccions que generarien més inestabilitat, més incertesa en una tardor que ja és prou complexa a escala econòmica i social per la guerra i la qüestió de l’abastiment energètic. Per responsabilitat, la Presidència actual no vol moviments que desestabilitzen més encara aquesta situació tan difícil. Ara Junts per Catalunya decideix sortir del Govern, amb tota la legitimitat del món, i ERC i al cap el president Pere Aragonès decideix continuar servint al país, a tots, als que ens han votat i als que no, per a no dificultar encara més la vida dels ciutadans en uns moments que poden resultar molt difícils. Hem reformulat el Govern i d’ara endavant allargarem la mà a tothom com ho hem fet amb la CUP per la qüestió de la investidura o per a resoldre la repressió de l’Estat; amb els Comuns per a aprovar pressupostos o amb el PSC en la qüestió de la defensa de la llengua. Ara haurem de seguir eixe camí amb més dificultats però amb la mateixa constància, buscant consensos de forma contínua.
– El periodista Toni Soler, en la contraportada del diari Ara, defineix de «jugada mestra» per part del president Aragonès en la resolució d’aquesta crisi i governar en solitari. Parlem del silenci com a resposta enfront de les demandes de Jordi Turull (Junts) perquè es convoquen eleccions o que el president es puga sotmetre a una qüestió de confiança. Com actuaran Junts ara des de l’altra banda de la barrera?
– La pulsió interna dins de Junts, les dues cares del partit, la seua divisió interna, les seues dues ànimes, aquells que volien seguir al Govern i aquells que volien trencar, ha estat el principal motor de la crisi. Això havia generat distorsió, sorolls, amenaces i deslleialtats per part de representants de Junts cap al Govern i cap a la figura del president de la Generalitat. Ara s’ha fet la consulta, de fet ells han fet tot aquest camí i les bases han decidit. Doncs bé, comencem una nova etapa, no s’acaba el Procés ni s’acaba el projecte, les majories hi segueixen sent, només canvia la fórmula del govern i allò que demanen és la màxima responsabilitat amb la gent i el país. Seguir compartint allò que ens és comú… això és el que pensem.
-Poden estar d’acord en matèries socials, culturals… però en matèria econòmica, Junts i ERC són dos mons diferents, no? Pedralbes i els barris…
-Si, també. Això és una prova de les desigualtats que hi ha a Catalunya i que hi ha per tot arreu. Però les dues formacions compartim un objectiu: caminar cap a la república catalana i, malgrat totes les diferències ideològiques que tenim i que s’han fet evidents moltes vegades, havien aplegat a trobar punts d’acord en el Govern, en els pressupostos, buscant un punt d’equilibri i això ens havia permés, fins ara, poder funcionar de manera àgil i efectiva. Ara, últimament, ja no era possible! Un exemple de bona voluntat: estàvem elaborant els pressupostos per al 2023 i estava fent-los el conseller d’economia Jaume Giró (Junts). El més raonable seria pensar que, ara, els diputats de Junts votaren a favor d’uns pressupostos bàsicament fabricats per ells? No seran uns mals pressupostos, no?
-És la senyora Laura Borràs el principal problema?
-Jo no puc identificar els problemes, sí que li puc dir que nosaltres tenim una manera de fer política amb els peus a terra, que afronta contradiccions, que combat les incoherències…
-Com l’expulsió de Pau Juvillà (CUP) com a diputat del Parlament mentre el presidia Laura Borràs?
-Podria ser un exemple, però la realitat i la política és molt més complexa del que pensem en fer proclames impossibles, ara per ara. Proclames que poden quedar molt bé, però que després s’han de traduir en concrecions, amb polítiques reals, amb mesures, amb avenços, amb veure com concretem i com dissenyar l’estratègia per a resoldre el conflicte polític. O en com formules una política determinada que resulte efectiva en casos com el de Pau Juvillà… o en com enfilem el camí cap a la plena sobirania. Nosaltres pensem que les proclames poden quedar molt bé, però serveixen molt poc per a avançar. A més, li diré que la gent necessita polítiques socials, la cultura i la llengua són importants… però facilitar la vida de la gent pensem que ha de ser un pilar fonamental del nostre govern.
-Amb els peus a terra… el 2023 tindrem eleccions autonòmiques a Catalunya?
-En 2023 tindrem, això sí que li ho puc assegurar, eleccions municipals.
-Eleccions catalanes?
-D’entrada n’hi haurà, perquè ho sabem segur, eleccions municipals. Sabem que seran el 28 de maig, tenim la incògnita de quan seran les eleccions a l’Estat espanyol i les eleccions al Parlament de Catalunya tocarien a primeries del 2025. L’escenari en el qual entrem ara és un escenari difícil i complex, d’escassa estabilitat parlamentària, però anirem avançant dia a dia.
-Si parlem del 2023… l’any té dotze mesos.
-Sí, l’any té dotze mesos, sí, sí. Anirem veient-ho!
-Dol a l’ànima que els qualifiquen de botiflers, ara?
-No, no gens. No, perquè ni som botiflers ni som traïdors. No ajuda massa que una part del moviment, alguns sectors del sobiranisme, ens qualifiquen amb aquesta dèria. Ens dol només que aquests sectors es dediquen a assenyalar-nos en aquest sentit, que no obliden que som companys de viatge. Ens ho tirem a l’esquena… i a fer feina! Sabem que la transversalitat del moviment sobiranista és un punt molt positiu, que hi haja diversos matisos és la gran fortalesa del projecte independentista. Hem de reflexionar. Fa només deu anys l’independentisme era d’un quinze per cent de la població, ara supera el cinquanta per cent. La transversalitat és el moll de l’os d’aquesta idea nostra de país, de país del futur. Hem sumat persones que no eren independentistes que han fet el pas per camins i motius diversos. I si parlem de la gent que reclama un referèndum, poder votar per a resoldre el conflicte, nacionalistes o no, la quota arriba al vuitanta per cent.
-Alguns els acusen que de la Taula de diàleg, com a resultat, només s’aconsegueix l’acceptació de l’Estat que, en asseure’s, reconeix que existeix un conflicte polític, poc més, no creu? En aquest pols sobre la taula, no creu que guanyarà l’Estat?
-No volem que aquest siga l’únic avenç… però li pareix poc que el Govern espanyol reconega que existeix un conflicte ‘polític’ entre Catalunya i Espanya? I veníem d’un escenari en el qual es deia que el conflicte era només entre catalans, un conflicte de convivència. Mire, hem celebrat poques reunions, però en l’última hem acordat, les dues parts, arribar a una desjudicialització de la causa catalana i hem obert l’agenda antirepressiva, hem de fer política real que siga realment efectiva.
-El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, acaba de dir que la desjudicialització s’ha de contemplar d’ara endavant, que els casos jutjats no podran ser objectes de tractament polític. És a dir, no hi haurà ‘retroactivitat’ en el tractament judicial.
-Hem de treballar perquè s’acabe la repressió, perquè s’acabe la persecució política, desjudicialitzar totes les causes que estan obertes, per defensar les persones que estan perseguides per ser el que són, per les seues idees. No hi ha hagut delictes comesos pels independentistes, només volien votar, votar democràticament i decidir el futur. I hem patit una repressió brutal, primer per part del govern de Mariano Rajoy i després del govern de Pedro Sánchez.
-Alguns diuen que si Catalunya arriba algun dia a ser independent, serà amb un govern de dretes a Madrid? Recorde el pacte del Majestic…
-(… Riu) Això dona per a una bona reflexió. La lògica ens diu que amb un govern progressista parlar de plurinacionalitat hauria de resultar més fàcil. Però, efectivament, l’esquerra espanyola està sempre mirant pel retrovisor, massa pendents de la dreta que els vigila i no actuen amb la saviesa necessària. Sense el consens de la dreta espanyola resultarà més difícil arribar a acords, però això no vol dir que no siga possible. Quant a l’esquerra, el govern actual se la juga respecte a la seua credibilitat tant de cara a la Unió Europea com en l’àmbit internacional. Resoldre el conflicte, parlar, negociar… és bo per a tots!
-El «suflé» sembla que baixa… però el cor de la nació continua viu o està col·lapsat?
-El cor de la nació està viu perquè la gent està viva. El suflé pot estar més alt o més baix, però està viu. Estem al damunt d’un «Dragon Khan» però la gent hi és, la força de la gent hi és, l’independentisme en el seu conjunt hi és i ho veurem en les pròximes eleccions municipals de la pròxima primavera. El batec hi és i la sang arriba al cor!
-Creuen realment que Catalunya serà algun dia independent? En vida seua?
-I tant, segur. És una qüestió de democràcia. Veurem el que passa a Irlanda del Nord, a Escòcia i al Quebec, encara que aquest últim país està ara en un altre moment històric. Com hem de resoldre les situacions més transcendentals si no és a força de posar les urnes? I vosté em diu… quan? En vida nostra? Bé, el factor del temps dependrà de la força que tinguem!
-L’escola ha d’integrar els nouvinguts, els nous catalans com s’ha fet fins ara?
-És clar que sí! La llengua catalana és la columna vertebral d’aquest país i això, crec que ho tenim clar tots. És un consens majoritari del país, des de Junts als Comuns i el PSC. Les ingerències judicials dels últims anys hem pogut sortejar-les, de moment, amb aquest consens tan ampli articulant unes noves lleis que blinden el model educatiu i la funcionalitat de la llengua. La llengua catalana és la que garanteix la igualtat d’oportunitat per a tots, és la que garanteix cohesió i equitat per al país. No tenim un nivell acceptable de coneixement i ús de la llengua, però ho hem de creure i continuar treballant per a revertir la situació.
-Per a vostés, l’ANC és el vaixell Costa Concòrdia del capità Schettino?
-(… Riu) No, però li diré què és el que no és! Aquesta ANC no és la que era al principi, no és l’ANC de la presidenta Carme Forcadell. No és el motor d’aquella gran manifestació del 2012 amb un milió de persones que arribà a veure’s per tot el món. En aquella manifestació vaig sentir parlar molt de castellà, amb una llengua o amb una altra… tots eren catalans indignats. I vam pensar que s’incorporaven al moviment persones que mai haguérem pensat, la transversalitat feia bo el moviment perquè estava basat en els consensos de gran abast i la concepció mental de les injustícies que patíem els catalans, no només en les nostres institucions i en matèria de llengua, sinó també en la fiscalitat i en la percepció real d’un finançament profundament injust que afecta a tot el món, vinga d’on vinga i parle la llengua que parle.
-La primera divisió va sorgir amb la modificació del referèndum de l’Estatut de Catalunya, un estatut que el president Zapatero s’havia compromés a respectar. La paraula donada, deien vostés, va quedar en un no-res. Després, el segon peiró del calvari es produïa quan, després de la declaració d’independència, mig Govern s’exiliava i l’altre mig es quedava a casa i acabava en la presó. El tercer peiró seria el Govern virtual de Waterloo? El problema és Puigdemont?
-M’agrada aquesta radiografia, sempre estem amb el dia a dia i açò em permet mirar enrere amb més perspectiva. Quan Zapatero no va complir amb el que deia, molta gent es va sentir decebuda, no va complir amb la paraula donada de no maquillar un estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat a les urnes. No ho va fer! A partir d’ací, molta gent ho va veure i va fer el pas ideològicament cap a la idea del sobiranisme, els catalans no teníem cabuda amb un Estat que ens volia només com ell en veia i no com ens veiem nosaltres. Ha repassat diversos moments de desunió, és cert, però l’agenda antirepressiva sempre ens ha mantingut units. Pel que fa a l’exili i la presó, cadascú va fer el que pensava honestament en aquell moment tan difícil. L’exili ha estat dur, però alguns han passat vora quatre anys en presó, no és una broma. Mire, havien de tornar els exiliats, haurien d’anul·lar les causes obertes per temes menors. Quant al Consell de la República, el govern virtual de Waterloo que vosté diu, és positiu… per a internacionalitzar la causa i el president Puigdemont és eurodiputat, això encara li ho fa més fàcil. Però la Generalitat té un govern legítim elegit democràticament, no pot estar governat des de Bèlgica, no pot ser un govern a l’ombra. En aquest punt rauen les diferències! Ha de ser Waterloo qui tutele la Generalitat dia a dia? Nosaltres pensem que no. Cadascú ha de respectar el seu paper… i en això hem fallat tots!
-Han trobat molta o poca solidaritat de l’esquerra i els intel·lectuals espanyols durant el procés? I de la classe política valenciana i balear?
-Sí que hi ha hagut solidaritat, però ha estat molt minoritària. S’ha deixat notar el silenci de veus notables que hagueren pogut ajudar. No es tracta d’estar d’acord amb la independència de Catalunya, demanàvem que es defensara la democràcia per a fer possible una solució política que resolguera aquest problema polític, un afer que s’ha de dirimir en les urnes i no a través de les violències. Per això, com al Quebec, hem reclamat un Acord de Claredat per pactar entre les dues parts allò que s’ha de resoldre, resoldre votant. Quant a les esquerres valenciana i balear li diré que ens hem sentit molt acompanyats per moltíssima gent, per moltes persones i col·lectius i poc per les institucions oficials i els partits polítics… però això no vol dir que no puguem treballar plegats ara i en un futur. Nosaltres hem acudit a la Diada del 9 d’octubre, per a ajudar amb la nostra presència.
-Sap vosté que la Senyera més antiga (el Penó de la Conquesta) es troba al Museu de l’Ajuntament de València?
– Sí, ho sé i he d’anar a veure-la. Serà en un altre viatge de tornada a València. Hem d’enfortir els llaços familiars, històrics i culturals. Ens fa feliços vindre al sud, vindre més al País Valencià. Que la Sénia no siga la frontera entre nosaltres. Que «lo riu de la Sénia» no siga el nostre mur.
