Aquesta setmana l’excomissari José Manuel Villarejo va declarar al judici del cas Erial a proposta de la defensa de l’expresident Eduardo Zaplana. Villarejo, acostumat a les declaracions grandiloqüents i a donar titulars que no se sap mai fins a quin punt obeeixen a la tendenciositat, va suggerir que Zaplana era víctima d’una cacera exercida pel seu partit, el PP, la direcció del qual teòricament temia per la capacitat de Zaplana per disputar-li el lideratge.
No són declaracions intranscendents si es té en compte que el seu testimoni va ser proposat per la defensa de l’expresident valencià. Segons Villarejo, aquestes presumptes actuacions per part del PP van començar l’any 2010, poc després que Zaplana haguera sigut substituït com a portaveu del PP al Congrés per Soraya Sáenz de Santamaría.
Aquestes presumptes actuacions contra Zaplana haurien continuat entre 2016 i 2017, quan Villarejo diu que va saber, a través de l’aleshores coronel en cap de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, que el PP tenia la intenció de perjudicar Zaplana. Segons Villarejo, el seu propi partit treballava més en aquest objectiu que no el PSOE.
Zaplana contra el PP
No se sap si aquest testimoni és cert o no, però sí que se sap que Zaplana, o com a mínim el zaplanisme, va mirar de perjudicar el PP almenys en un moment concret de la història recent. Va ser al sud del País Valencià, quan bona part dels militants del PP identificats amb Zaplana hi van contribuir a la fundació de Ciutadans, un partit que va fer el salt a la política estatal les eleccions municipals i autonòmiques del 2015 i que, en les generals de desembre d’aquell any, va perjudicar el PP de Rajoy, que va perdre 63 diputats respecte al 2011.
Quan Ciutadans es configurava a nivell estatal i també als diversos territoris autonòmics, el zaplanisme hi va jugar a la demarcació d’Alacant. Ací aquest sector va mostrar més força en els anys de les majories absolutes de Francisco Camps, quan es resistien a ser absorbits pel sector del president valencià que a la demarcació meridional valenciana lideraven l’alcalde de Benidorm (Marina Baixa), Manuel Pérez Fenoll; i qui seria vicepresident i conseller de la Generalitat en moltes etapes, a més d’alcalde de Teulada (Marina Alta), Pepe Ciscar.
Arraconat el zaplanisme pel campsisme a partir sobretot del 2007, el primer sector es va poder refugiar, fonamentalment, a la Diputació d’Alacant que va presidir durant dues legislatures (2003-2011) l’home més pròxim a Zaplana, José Joaquín Ripoll. Ell no va fer el salt a Ciutadans, però molts dels militants del PP alineats amb l’expresident valencià sí que el van fer. És el cas d’Emigdio Tormo, natural d’Elx (Baix Vinalopó), que va ser diputat del partit taronja. També el d’Emilio Argüeso, vinculat amb la capital del Vinalopó. També es va canviar de partit l’actual alcalde de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí) amb el PP, Pachi Pascual, que va ser candidat a l’alcaldia d’aquesta localitat amb Cs. Cas idèntic va ser el de Santiago Román, actual alcalde de Sant Joan d’Alacant. O de Paco Sánchez, l’últim candidat del PP a Elda (Vinalopó Mitjà), que en les eleccions de 2019 va ser cap de llista de Cs i anteriorment havia presidit l’Institut Juan Gil Albert de Cultura, depenent de la Diputació d’Alacant, quan la institució provincial era presidida per Ripoll.
La identificació de Cs amb el zaplanisme va arribar a tal punt que el 2015, quan el PP va aconseguir retindre la presidència de la Diputació d’Alacant gràcies al vot del diputat de Cs, el partit taronja va condicionar el seu suport al PP amb la condició de retirar la candidatura del campsista Pepe Ciscar. Al seu torn, a nivell estatal, durant aquells anys l’expresident espanyol José María Aznar, amb qui Zaplana estava plenament identificat –va ser ministre i portaveu del seu Govern–, elogiava Cs per damunt del PP de Rajoy, arribant a dir, en el context de les eleccions catalanes del 2017, que si votara a Catalunya la seua primera opció seria el partit d’Inés Arrimadas. La guerra entre l’antic i el nou PP, per tant, no es limitava només al País Valencià.
L’arribada de Pablo Casado a la presidència del PP va facilitar l’accés d’un zaplanista històric, Carlos Mazón, a la direcció del PP valencià gràcies a les seues bones relacions amb qui era el segon del partit a nivell estatal, Teodoro García Egea. Precisament, l’actual president valencià va rebre la proposta de liderar la candidatura de Cs a l’alcaldia d’Alacant el 2019, que va acabar rebutjant convençut per altres companys de partit. Pocs mesos després, gràcies al canvi de direcció al PP estatal, accediria a la presidència de la Diputació d’Alacant al juny del 2019 i tot seguit a la del PP valencià, ja al 2021.
Més enllà de la veracitat o no del testimoni de Villarejo en el judici de l’Erial, el cert és que Zaplana i el PP van viure enfrontats durant anys. La prova és el paper que el seu sector va desenvolupar a Alacant per construir Cs i per controlar-lo orgànicament. Ningú no ha garantit, però, la seua participació personal en aquell afer, si bé molts donen per segur que l’expresident valencià estava al cas d’aquells moviments. A la seua defensa li costarà demostrar, en tot cas, que l’acusació que pesa contra ell té l’origen en una maniobra del que va ser el seu partit.
